18.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 19.09.2022 - 11:38
Em diuen per diverses bandes que un polític que havia estat el líder d’un partit va dir fa pocs dies en una tertúlia radiofònica una cosa sorprenent. Ho he cercat al servei a la carta de l’emissora, però no ho he trobat, de manera que per prudència no n’escriuré el nom. Però el contingut d’allò que va dir coincideix en tots els casos, de manera que assumiré que deu ser cert; també perquè ja ho he sentit dir –això que va dir ell– algunes altres vegades. Em diuen que aquest polític, parlant de l’octubre del 2017, va afirmar que el problema havia estat que hi havia gent –i em va anomenar a mi directament– que s’havia dedicat a dir que la independència es podia fer.
[Aclariment: Amb posterioritat a la publicació d’aquest article diversos lectors m’han enviat l’àudio així que puc confirmar, ara sí, que el personatge en qüestió és Joan Puigcercós]
Dels nostres polítics, ja me’n sorprenen poques coses, però que vulguen fer veure que el problema no són ells, i concretament allò que ells no van saber fer, sinó que el problema som els periodistes que no tenim gens d’influència possible en el parlament ni en les decisions que pren el govern, seria grotesc si no fos cínic. Però em fa l’efecte que l’esment s’encavalca en aquest nou argument, cada volta més recurrent entre ells, segons el qual és impossible de fer-la, la independència. No patiu: ho acabaran dient així, amb totes les lletres, desemmascarant-se, perquè la pressió els empeny i ja no saben com explicar aquest seu inexplicable gir de cent vuitanta graus. Tanmateix, la qüestió important és que és mentida.
La independència no tan sols és un objectiu possible, sinó que és un objectiu molt menys complicat d’assolir d’això que intenten fer-nos creure. I, sobre això, puc aportar raons de dues menes. La primera, en què no insistiré avui, és tot allò que he vist com a periodista en la desena de països on he seguit processos d’independència reeixits –sovint contra potències molt més complicades que no pas Espanya. I la segona, i més important, és ben simple i comprensible: tan sols cal recordar que nosaltres ja ho vam fer. I per què caram ha de ser impossible una cosa que nosaltres mateixos ja hem fet?
Em direu que encara no som independents, i això és veritat. Però si no ho som, no és pas perquè no proclamàssem la independència de manera legal i legítima ni perquè Espanya ho pogués impedir. Si no som independents és perquè la nostra classe política va renunciar, sense demanar-nos permís a ningú, a fer-la efectiva. Si ningú no ens va reconèixer és perquè no es va demanar aquest reconeixement. I si l’administració catalana va poder ser fàcilment ocupada per Espanya és perquè els nostres polítics ho van permetre, van col·laborar-hi i ho van facilitar.
Sovint ho explique d’una manera, crec, fàcil d’entendre. El 27 d’octubre de 2017, aquest dia que tanta gent vol amagar, la independència va ser proclamada al Parlament de Catalunya. I, essent-ho, tots, tots nosaltres –i si no feu memòria– vam saber que vivíem en un país lliure. Per un minut, els més escèptics; per deu minuts, per dues hores, per un cap de setmana, els més crèduls. Cadascú va començar a sospitar que això no anava de debò en un moment diferent d’aquell llarg cap de setmana. Però la consciència que ho havíem aconseguit va existir. I el país va fer la feina que havia de fer pressionant prou la classe política perquè ells no poguessen esquivar la proclamació –aquella proclamació que ara sabem que una bona part volia esquivar.
I aquesta és una de les claus de qualsevol procés d’independència, i molt específicament la clau que explica per què som on som. Allò que va fallar –i ací en són responsables ells, però d’alguna manera també nosaltres– és que no vam passar a l’acció que fa efectiva la independència. Hom va renunciar a emprendre-la. Ells hi van renunciar quan ni tan sols van abaixar la bandera espanyola de palau i nosaltres no vam saber reaccionar. Però tot allò que abans, durant mesos i anys, havíem explicat que passaria, això que ara volen criminalitzar, es va demostrar que era cert: la independència de Catalunya es podia proclamar, no era pas cap somni.
De fet, hi ha una prova contundent que confirma fins a quin punt és possible la independència. Després dels atemptats del 17 d’agost Catalunya va viure com un estat plenament independent i reconegut durant tres dies. Perquè va exercir totes les funcions d’un estat sobirà, inclosa la gestió de la política internacional i el control del territori, durant aquells tres dies. Tot el debat sobre les estructures d’estat i si estaven preparades o no s’hauria d’acabar ací si fos un debat racional. Perquè si estaven prou preparades per a permetre a Catalunya de funcionar durant tres dies com un estat independent també eren a punt per a funcionar tres anys o tres-cents. La resta són elucubracions i manipulacions interessades, excuses de mal pagador, que han de ser denunciades.
En relació amb això, és important que no ens tornem a enganyar, ara. Aquest debat –si se’n pot dir “debat”, de tanta misèria intel·lectual– ha tornat gràcies a la manifestació de l’Onze de Setembre i arran de tot allò que ocorregué la setmana passada. Perquè la independència torna a ser al centre de la política, allà on no voldrien que fos ells, els qui han tornat a l’autonomisme. I per això corren a posar-se la bena abans de la ferida.
Per tant, ho tornaré a explicar, no per a ells sinó per als lectors. Que com es fa la independència? Doncs la independència es fa disputant el poder durant els minuts, les hores i els dies següents a la proclamació. Disputant el poder a l’estat del qual t’independitzes. Perquè la independència no és una qüestió de legalitat, sinó d’efectivitat. D’ací ve que la declaració d’independència o la proclamació d’independència tinguen poca importància, de fet. La major part de vegades no es publiquen en cap butlletí oficial, sinó que al cap dels anys es col·loquen en la vitrina d’un museu. I el Tribunal Internacional de Justícia ja va deixar ben clar amb motiu de la sentència sobre Kossove que en la llei internacional no hi ha res que es puga fer servir per a evitar un procés d’independència, perquè, en definitiva, tota independència crea una nova legitimitat.
El 2017, sobretot el 27 d’octubre, això no ho teníem prou clar. Però imagineu-vos que tot allò que va passar el 2019 (l’aeroport, les Marxes per la Llibertat, Urquinaona, la AP-7…) hagués passat aquella mateixa nit i ho haguéssem sostingut en el temps. Avui sabem que la Unió Europea, tan recelosa que sembla, estava disposada a intervenir el 3 d’octubre per a facilitar una transició. Però, vist tot allò que va passar després, ara també sabem dues coses: que la intervenció de la UE és la fonamental i que Europa solament hi intervindrà quan veja que el cost de no aturar la disputa pel poder i les conseqüències internes i externes siga superior al de mantenir l’status quo.
De manera, doncs, que tot es limita a això. Països que no estaven gens preparats ni tenien cap de les famoses estructures d’estat avui són perfectament funcionals perquè es van concentrar a disputar el poder amb dents i ungles. En canvi, nosaltres, que estàvem preparats fins al darrer detall, vam renunciar-hi.
Ara la cosa és saber si, en aquest segon embat que comença a traure el cap després de la manifestació de l’Onze de Setembre, rectificarem i sabrem posar els ous en la cistella bona.
El referèndum ja s’ha guanyat i la independència ja s’ha proclamat al parlament. Aquesta part de la feina, que és bàsica i transcendental, ja ha estat feta. Ara cal saber com s’organitza aquesta disputa del poder, saber de quina manera i quin dia concret es decideix de disputar-lo i, per tant, saber quina gent cal que hi haja al capdavant de les institucions en aquell moment. Saber, en definitiva, tres coses. Primerament, si nosaltres encara volem arribar-hi i, per tant, si continuem la mobilització començada l’Onze de Setembre i no deixem que aquella manifestació siga una mera anècdota. Després, si som capaços, entre tots, de fer que la pressió del carrer cresca fins a fer rectificar els polítics. I, finalment, si cal substituir-los per aconseguir fer realitat allò que es va votar el Primer d’Octubre, en definitiva allò que volem. El gran avantatge és que aquests anys n’hem après molt i que la decisió fonamental és a les nostres mans i no a les dels polítics.
PS1. Divendres passat va ser un dia especialment bonic per a VilaWeb, perquè la pluja va permetre de fer la Festa de la Paraula, un acte al Palau Robert en què van prendre part Tina Vallès, Mercè Ibarz, Gemma Pasqual, Estel Solé, Biel Mesquida i Pascal Comelade. Ací teniu tots els vídeos de l’acte per si no vàreu formar part del grup de més de quatre-cents subscriptors que el van veure en directe.
A propòsit d’això, aquesta és la darrera setmana de l’exposició “Revolució VilaWeb”, que s’ha pogut visitar d’ençà del mes de maig al Palau Robert de Barcelona. Us queda una setmana per a anar-hi, però també la podeu veure en aquest llibre.
PS2. També aquest cap de setmana a la redacció de VilaWeb ens hem reunit quatre dels diaris digitals més importants d’Europa, en allò que és l’embrió d’un seguit de projectes col·lectius de caràcter continental. La premsa tradicional ara vol fer veure que els digitals són ells i que les seues marques continuen essent les prioritàries. Però arreu d’Europa els nostres diaris són una realitat indefugible. En sentireu parlar.
PS3. Vull agrair l’allau de solidaritat que hem rebut aquests darrers dies pels nous intents d’atacar aquest diari. La nostra resposta, com veieu, és continuar.
