Que no és intel·ligent: i què?

A l’últim saló de l’ensenyament de Barcelona, molts mitjans es van acostar als joves visitants per demanar-los sobre els seus plans de futur i altres curiositats. Un programa de Flaix FM va voler saber quants treballs escolars havien fet els estudiants amb el ChatGPT, i de la mostra que van penjar al seu TikTok, el ventall oscil·lava entre tots i gairebé tots. Els nois, més gallets, explicaven les notes inflades que el xat els havia permès de treure; les noies, més vives, parlaven de com vestir les respostes de l’eina amb un estil propi, allò que fèiem naltros amb els textos de l’enciclopèdia. Una altra cosa a destacar és que tots, sense excepció, pronunciaven GPT amb jota de “jamón”, començant pel comunicador.

Fa moltes dècades que la intel·ligència artificial promet de baixar de les altures per acostar-se a la població en general, i sembla que aquesta vegada és la bona. Ara sí, poc o molt, tothom sap de què parlem quan parlem de IA i, si tu vols, es pot dir que en tenim el cap com un bombo. La tecnologia ha agafat una embranzida tal que fins i tot els especialistes del sector no donen l’abast per a estar-ne al dia –el 2022, el nombre d’articles científics sobre la IA al repositori en línia arXiv ja presentava un creixement exponencial–, de manera que podem estar tranquils si a peu de carrer ens quedem amb la idea bàsica: que aquesta vegada va de debò i que, per sort o per dissort, ens ha tocat de veure-ho.

Si volem perdre-hi temps, “intel·ligència artificial” és un nom propagandístic que té més de seixanta anys, però és el que ha fet fortuna. Malgrat això tan senzill d’explicar, n’hi ha que encara dediquen temps a objectar que bah, la IA no és intel·ligent, que no pensa ni raona, que només fa estadística. Sobre els models de llenguatge com el ChatGPT –per limitacions d’espai, avui no parlarem d’altres–, molts senyors frueixen amb l’explicació que aquests xatbots tan amables no ens entenen de debò, que només trien paraules estadístiques i probabilístiques que treuen d’haver-se llegit “tot internet”. I bé, quan demanem al nostre xat conversacional que ens expliqui un problema de mecànica quàntica de deu maneres diferents fins que l’entenem, o que ens recomani una sèrie en funció de les nostres dèries, si el resultat és satisfactori, quina importància té, com s’ho hagi fet?

Ís qui ni ís intil·ligint, estem tips de sentir. És que el xat al·lucina, s’inventa coses, comet errors monumentals. Som entranyables, els humans: éssers fal·libles que ens exclamem que el nostre invent no és infal·lible, bàsicament perquè ens entestem a fer-lo servir per a allò que encara no serveix, com un oracle domèstic, com una pitonissa, com una enciclopèdia total. Perquè, quan l’emprem per a allò en què excel·leix ara, en el present, la frontera amb la prova de Turing es difumina. Si parlem d’una IA que ens detecta un càncer de mama amb una precisió del 99%, o que ens ajuda a detectar patrons per a preveure catàstrofes naturals, o que, no cal arribar a tant, ens fa una descripció literària a partir d’una fotografia o ens tutela per fer la declaració de la renda, quina importància té, que pensi o no pensi de debò?

Mentre esperem l’adveniment de la superintel·ligència general, total, la que podrà reflexionar sobre el sexe dels àngels mentre ens farà uns macarrons, em decanto amb els qui consideren que la IA tampoc no cal que sigui intel·ligent mentre ho pugui simular amb solvència. És com l’analogia clàssica sobre l’avió i el concepte de “volar”: el fet que el volador artificial no bati les ales com els voladors naturals no té gens d’importància, per al que a naltros ens interessa. Discutir sobre si la IA és prou digna del nom em recorda aquells que, sobre el matrimoni igualitari, demanaven que en diguessin com volguessin, però que no en diguessin matrimoni. En tot cas, mentre fem filosofia sobre si l’invent raona o no raona o si pot adquirir consciència per carregar-se la humanitat –cosa que diu més de naltros que no d’ell–, les IA van fent i ara ja sí que no les atraparem.

Posats a trobar pegues a les intel·ligències sintètiques, pegues que no es puguin resoldre amb el temps, jo en tinc un parell: la mediambiental, que la donarem per descomptada, i una que enllaça amb l’inici d’aquesta peça. Es tracta dels efectes de delegar l’exercici de pensar en un assistent virtual. Servidora de valtros, que ja hi treballa d’habitual, els he notat de manera fulgurant: a un clic, tens qui et dirà quin és aquell film que tens a la punta de la llengua; qui et suggerirà cinc correus per reclamar un impagament amb cinc graus de contundència; qui et redactarà un contracte en estranger i et demanarà si el vols en Word o en Pdf: per què t’hi hauries d’escarrassar mai més? Renunciar a aquest cervell suplent se’m presenta, ara mateix, com renegar de la rentadora per tornar a rentar al safareig.

Ara bé: per a un escolar, que pugui accedir a aquest grau d’assistència sense cap base prèvia ja fa patir més. Tot just estem reconeixent l’error de dotar de maquinetes de felicitat a cada nano al voltant dels dotze anys, amb l’efecte jonquitzador que té sobre els seus cervells en desenvolupament, i no sé si l’accés prematur i il·limitat als assistents de pensar els pot fer cap bé. Hom parla d’aprofitar l’eina per formar-los en l’esperit crític davant dels seus resultats, però no sé pas com es pot aprendre a dubtar de re abans de tindre la base que forma el criteri. No ha funcionat amb el porno i no funcionarà amb els xatbots, però una opció seria que l’assistent sabés l’edat del seu interlocutor humà, de manera que podria fer-li un profit adaptat a les seues necessitats. Per somiar no fan pagar.

Molts estudis demostren una tendència a la baixa de la nostra capacitat per a llegir, escriure, concentrar-nos i resoldre problemes d’ençà del 2012, especialment entre els jóvens. La pèrdua d’hàbits com la lectura profunda i l’escriptura llarga corca el pensament crític i el raonament, i, en aquest context, la irrupció de les IA ve a ploure sobre mullat: mentre les màquines assumeixen la feina bruta de pensar, aquesta espècie nostra va perdent les capacitats cognitives bàsiques que ens havien fet brillar en el passat. Als qui encara tenim un peu al món d’abans, ens queda l’esperança de poder mirar enrere i poder-nos-en meravellar. Ara bé, pretendre que la canalla hagi de conèixer aquest goig tant sí com no també podria ser una vanitat de boomers que ens creiem qui sap què, només perquè un dia vam ficar el nas en un plec de papers; una nostàlgia d’un món obsolescent, més que no pas cap avantatge real per als humans del demà, i potser és cosa d’assumir-ho i ja està. Si de cas, ja ho demanaré a la intel·ligència artificial.