06.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 06.03.2024 - 21:51
L’amnistia, finalment, és cosa feta. Tot és a punt perquè avui, dijous, la Comissió de Justícia del parlament espanyol aprove una esmena transaccional de PSOE, ERC i Junts que desencallarà finalment la llei.
I cal esperar que, una volta promulgada, s’acabe aquest llarg període en què l’independentisme ha viscut centrat en les repercussions de la repressió. Tan centrat que fins i tot una part substancial dels seus actors ha deixat de banda l’objectiu propi del moviment, la independència, i ha redirigit tots els esforços cap a la lluita antirepressiva. L’amnistia, aquesta amnistia en concret, té, per tant, el valor que tanca, esperem-ho, una etapa de la vida política catalana i del combat per la independència.
Ara caldrà llegir-ne amb atenció la lletra petita. Però si es confirma que l’independentisme ha aconseguit de doblegar el PSOE en les seues línies vermelles haurà estat una victòria clara. Ara, dit això, que ningú no s’enganye: l’amnistia és una circumstància i prou.
És una circumstància i prou perquè en definitiva el fet fonamental, allò que va desencadenar la repressió, continua intacte allà mateix on era. Catalunya –entesa com l’actual comunitat espanyola que porta aquest nom– vol la independència, vol crear un estat propi i vol separar-se. I Espanya està disposada a fer-ho servir tot, i molt particularment la violència, per impedir-ho. En això no ha canviat res.
D’ençà de l’inici del moviment catalanista, la repressió espanyola ha estat una constant històrica. Quan ells se senten forts –en dictadura o en democràcia– fan servir implacablement la força. I quan se senten febles o en tenen necessitat ens parlen de negociació i acord, d’entesa fraternal. Però sempre, sempre, amb la seguretat i la convicció que si cal tornaran les garrotades. El 1931 els espanyols van pactar la República i la Generalitat, però tres anys després el govern ja era a la presó. El 1977 els espanyols van pactar el retorn de l’exili de la presidència de Catalunya, però el 2017 la presidència de Catalunya va tornar a l’exili.
Ara es tracta, doncs, que s’acabe definitivament això, que s’acaben les circumstàncies. Que s’acabe d’una vegada per totes aquest constant anar i venir del diàleg a la violència, una altra volta al diàleg i una altra volta a la violència. I sols es pot acabar amb la independència, és a dir, amb la llibertat definitiva.
És aquest el camí que hem de seguir, encara amb més força que abans, després de l’amnistia. Perquè és evident que, vist de la perspectiva històrica dels cent quaranta anys de catalanisme, no havíem arribat mai tan lluny com el 2017. I, per tant, no tindria trellat deixar passar ara molt més temps sense rematar la jugada. Sabent, a més, com sabem, que ells (Fuster feia servir la cursiva per referir-s’hi), aquest mateix ells que avui signa l’amnistia, quan els convinga o quan puguen, tornaran allà on sempre tornen. És a dir, a la repressió, a la violència, al vaixell Uruguai, al fossar de Montjuïc, al 155, a un aporellos qualsevol.
PS1. Avui, dijous, fem a Palma la segona sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. Si hi voleu participar us esperem a Ca n’Alcover (Sant Alonso, 24) a les 19.00.
PS2. VilaWeb necessita imperiosament augmentar el nombre de subscriptors. Si podeu llegir avui el diari amb accés obert és per la generositat dels qui ja ho són. Podeu ajudar-nos, doncs, a ser més per a poder fer més?
