Que no ens espanyin

Els dissentiments no són pas nous, són normals, fins i tot saludables. Per allò que deia Joan Fuster, ‘doneu-me un bon contradictor i seré capaç de construir les més excelses teories’ (i que igualment serveix, és clar, per als debats del propi equip), i també per l’esportiva i raonable acceptació de la diversitat. Algú em va dir una vegada: ‘Si tothom pensés com jo, el món seria molt avorrit’, i la frase em va quedar clavada a la memòria. Potser per això, ja fa molt de temps que tinc penjada en un petit suro, prop de l’escriptori, una postaleta amb un poema de Joan Brossa: hi ha les cinc vocals de l’alfabet, ordenades com toca, i cadascuna, això sí, guarnida amb el seu capell. Tots diferents. Quan la vaig veure em va fer pensar en el ‘si tothom pensés com jo…’ i des d’aleshores que tinc el brossià tants caps, tants barrets allà aguantat amb una xinxeta.

Perquè això, que de vegades pot ser exasperant (exasperants, per a cadascú, els barrets dels altres), dóna en realitat una imatge prou més interessant d’allò que som, o d’allò que aspirem a ser, que no pas la grisa repetició idènticament uniformada. En general i en política també.

Especialment en política.

En política, dic. No pas en cridòria, en falta de respecte, en gestualitat testosterònica, en insult.

Els fets que hem contemplat, amb estupor, amb estupefacció, amb espessa tristesa, al Parlament de Catalunya (que sí, que és autonòmic encara, i tan sols d’un tros, i etcètera: al parlament), aquest darrer dilluns de gener, tenen més transcendència que no ens pensem. Són un estrident, desagradable, senyal d’alarma. També poden esdevenir, però, si és que susciten reflexió, un avís per al punt i seguit.

Perquè dissentir és normal en política. També dins d’un mateix partit. O dins d’un mateix conjunt de partits que comparteixin objectiu. Però una cosa és aquest (hàbil, malcuat, aferrissat, comsigui) dissentiment i una altra de ben diferent la bandositat. Que era una línia que ens havíem estat de travessar. Que hauríem d’estar-nos de travessar.

Perquè no hem de perdre de vista un fet que, encara que de vegades ho sembli, en realitat no és gens simbòlic i sí ben material: el camí també fa l’objectiu.

Vull dir que fins ara i en general la manera de fer de l’independentisme en prefigurava els propòsits. I que sí, que de picabaralles sempre n’hi ha hagut, i que els partits, per definició, ja la tenen, tots, aquesta cosa que el nom els pressuposa, aquesta cosa partidària, però que això no significa necessàriament, de cap manera, caure en l’insult dels uns, el menyspreu dels altres, en l’acció tan ofensiva de no aplaudir el president. Aquella imatge espantosa on queda destil·lada tota una manera de fer que no hauria de ser.

Que no era.

I potser val la pena, ara, recordar que allò que érem, que som, i com ho fèiem, ho fem, prefigura també el que volíem, que volem. Perquè la independència també és una altra manera de fer, una manera no espanyolitzada, diguem-ne. Lliure d’aquella esbroncada, d’aquella ouera anguniosa que treuen a escena en comptes de discutir. Perquè aquesta república que tanta gent ha il·lusionat no és, en absolut, una república dels uns contra els altres, on, en fi, els uns guanyin sobre els altres d’aquesta manera.

Si continuéssim així, si deixéssim que continuessin per aquest camí, si permetéssim que aquesta barroera deslegitimació de l’altre impregnés també la societat, perdríem el concretíssim intangible que havíem bastit i que, de fet, ens ha permès (no només però també) de créixer tant, d’arribar on som. Perquè hem sentit, ho recordeu?, aquest orgull de saber que hi ha una manera diferent de fer les coses, aquest goig d’entendre que, de fet, la proposta independentista avança unida a aquesta manera diferent de fer les coses. Davant de l’agressivitat imperial i l’autoritarisme del pormisgüevos, hi hem sabut oposar una proposta que ofereix modernitat, civilitat, homologació democràtica; una proposta que no ens podem permetre el luxe de deixar caure. Ni ara ni mai. Perquè no és cosa, tan sols, de bona o de mala educació (aquí cadascú ja s’ho farà): és de fons. I del projecte que bastim (o que malgirbem) amb aquests vímets d’ara.

I faig servir a consciència la primera persona del plural perquè aquesta breu reflexió afecta tothom: els representants dels partits que han escenificat l’espectacle, és clar, i que, tenint una majoria independentista, ara van a eleccions, però també la resta, la majoria, aquesta societat (diversa i discutidora: viva) que s’ha posat en marxa per fer possible un futur digne i que ara de cap manera no ha de relliscar avall per la tartera de la desqualificació partidista. Al capdavall, si això, fins ara, ha funcionat, ha estat perquè encapçalava la marxa la societat organitzada. I perquè, per sobre de la tendència endogàmica, electoralista i de curta volada partidista, s’hi havia imposat la manera de fer dels moviments cívics. Els partits, suposo que per força, per context, per l’objectiu comú que el context els forçava a tenir, copiaven aquesta manera de fer i no es llançaven els plats pel cap. O no ho feien públicament. Tan ofensivament.

Una de les coses més atractives de l’independentisme català, i que ha aconseguit d’anar-hi sumant i sumant i sumant més gent en aquests darrers anys, ha estat, precisament, la possibilitat de fer, d’aconseguir, una societat diferent. Diferent d’Espanya, que ens és sempre contraexemple i llosa.

És el nostre actiu. I, en la pràctica política, això és el que hem de continuar exigint: la complicitat amb la gent que brega al mateix equip, amb samarretes de colors diferents però al mateix equip; la complicitat que ens reclama una lleialtat compartida i més alta.