Què n’és, de Crimea?

LAURA BARROSO (@barroso_laura) | EDGAR SAPIÑA (@edgarsapinya)

Crimea és en l’actualitat un territori disputat entre Ucraïna i Rússia, dos estats que mantenen un conflicte obert des del març de l’any 2014. Va ser aleshores quan tots els mitjans de comunicació del món van posar el focus en aquesta petita península a l’est d’Europa, arran del referèndum d’autodeterminació i posterior annexió del territori per part de Rússia. Des d’aleshores Crimea és, de facto, territori rus, tot i que els Estats Units d’Amèrica, així com la Unió Europea (UE) i un gran nombre de països, no reconeixen aquesta annexió, de manera que consideren Crimea territori ucraïnès. La seva zona geoestratègica ha fet que històricament sigui un territori ocupat per nombrosos exèrcits. Què n’és, avui, de Crimea?

Cetrencada ha parlat amb Margaryta Yakovenko, periodista ucraïnesa, cap de la secció d’Actualitat a PlayGround i coneixedora de la situació de Crimea i el conflicte entre Ucraïna i Rússia. Yakovenko assegura que hi ha hagut un ‘absolut sotmetiment’ de la població de Crimea al règim de Putin. Considera que els tàtars de Crimea, una minoria ètnica de parla turquesa de la península que suposa el 12% de la ciutadania, han estat els que més resistència han oposat, i afegeix que l’annexió ha estat percebuda pels russos com ‘un retorn de la península a la seva pàtria’.

La falta de llibertats a Rússia ha estat àmpliament devatuda, i a Ucraïna la situació és similar. El darrer episdoi de tensió arrencà amb l’EuroMaidan de l’any 2013 i 2014, fets que es van iniciar com a protestes civils però que van provocar nombrosos enfrontaments entre els ciutadans pròxims a un acord amb la UE i els partidaris de mantenir uns llaços ferms amb Rússia. L’EuroMaidan es va saldar amb la mort de 90 persones aproximadament i més de 2.000 ferits. Una de les conseqüències d’aquests enfrontaments va ser la destitució del que va ser President d’Ucraïna des de 2010 fins a 2014, Víktor Ianukòvitx, del partit prorús Partit de les Regions.

El periodisme, empresonat

Des d’aquests enfrontaments, l’exercici del periodisme al territori ucraïnès s’ha vist clarament afectat; només cal veure les xifres de periodistes morts a Ucraïna l’any 2014, proporcionades per Reporters Sense Fronteres. L’any passat el periodista bielorús Pavel Sheremet va ser assassinat a Ucraïna. Enguany tres periodistes han estat empresonats a territori ucraïnès. Un altre exemple de privació de llibertats són els testimonis dels periodistes espanyols Antonio Pampliega i Ángel Sastre, que van ser expulsats d’Ucraïna aquest agost, després d’estar retinguts 20 hores a Kíev.

En Amsterdam, junto con @AngelMSastre. Nos han tratado como a delincuentes, sólo les ha faltado ponernos unos grilletes.

— Antonio Pampliega (@APampliega) August 25, 2017

Tras 20 horas retenidos Kiev llego un militar y nos subió un avión sin explicaciones. Ahora junto @APampliega nos encontramos en amsterdam

— Ángel Sastre (@AngelMSastre) August 25, 2017

Ara mateix, el control és tal que les dues xarxes socials més utilitzades a Ucraïna –VK, molt similar a Facebook, i Odnoklassniki– estan prohibides pel president ucraïnès Petrò Poroixenko, que les acusa de ser canals de difusió propagandístics per desestabilitzar el país. ‘No és un país lliure ni demòcrata, ni de bon tros’, conclou Yakovenko.

Políticament, la tensió és absoluta. Les connexions aèries estan interrompudes i les aerolínies no poden creuar l’espai aeri del país veí. Això divideix a moltes famílies d’ambdós països, fent que només es puguin trobar per carretera o amb transport públic. De fet, els alts càrrecs ucraïnesos i russos ofereixen discursos favorables al seu règim, dificultant així el coneixement de la situació real dels treballadors crimeus.

És clar, però, que la favorable posició geogràfica de la península ha interessat a Rússia durant tota la seva història, perquè ofereix una sortida al mar i perquè el gegant rus no controla gaire quilòmetres d’aigües internacionals. Des que es va fer efectiva l’annexió, afirma Yakovenko, el seu interès és notable i subministra a Crimea tota mena de mercaderies i/o alimentació. Per fer-ho, i donades les dificultats per creuar tota Ucraïna fins a arribar a la península, està projectada la construcció d’un pont a l’estret de Kertx, l’únic punt on s’uneixen Crimea i Rússia. La proposta, plantejada per Vladimir Putin i exigida per aquest per a l’any 2018, inclou el pas ferroviari, el de vehicles i un túnel subaqüàtic.

Socialment i culturalment, el sentiment general és de pertinença a Rússia. Ivan Zhilin, periodista que escriu pel Novaya Gazeta, va dir l’any passat: ‘Dos anys després que Crimea esdevingués part de la Federació Russa, la majoria de rastres de la cultura ucraïnesa han desaparegut de la península’. Amb aquestes paraules es fa palesa la realitat que també reflecteix Yakovenko, que és la d’escoles on les classes s’imparteixen únicament en rus. De fet, Víktor Yanukóvich, president d’Ucraïna entre 2010 i 2014, va introduir durant el seu mandat una llei que permetia que les regions de parla russa del sud d’Ucraïna, per la gran afluència d’habitants d’ètnia russa que hi viuen, tinguessin el rus com a idioma cooficial amb l’ucraïnès. Aleshores, a Crimea s’estudiava en les dues llengües, però ara l’ucraïnès està prohibit. D’aquesta manera, el rus ha desaparegut de tota Ucraïna excepte de la regió de Crimea, on la majoria ètnica és russa.

Ilya Bolshedvorov, cap del Comitè Anticorrupció de Crimea, va explicar en una entrevista a Anton Korolyov, periodista freelance que viu i treballa a Crimea: ‘El Ministeri d’Educació crimeu es nega a proporcionar els fons estatuaris a la docència i a aprovar els comptes. També ha fet diversos intents de revocar la llicència de l’Acadèmia [el món docent], però aquests han estat rebutjats pels tribunals’.

Econòmicament i diplomàticament, la Rada Suprema, la cambra legislativa d’Ucraïna, va aprovar el 15 d’abril de 2014 una llei que definia la República de Crimea i la ciutat de Sebastopol com ‘territoris sota ocupació temporal’. Segons la llei, aquests territoris constituïen una ‘part inalienable’ d’Ucraïna que estava sotmesa a la seva legislació i que hauria de rebre, per part de la Federació Russa, una indemnització pel dany derivat de l’annexió, així com resposta a qualsevol violació dels drets humans a la península. A efectes pràctics, però, Yakovenko comenta que ‘Ucraïna ha deixat de pagar‘. Ara és Rússia qui s’ocupa de les pensions, l’educació, la sanitat o els sous, la qual cosa ha suposat un augment dels salaris mínims, perquè s’han equiparat amb els de la resta del país. Segons Nikolai Klimeniouk, periodista freelance que viu a Berlín i que és editor de Forbes Russia, ‘es podria dir que tot allò que es refereix a Crimea és matèria domèstica de la Federació Russa’, va dir en article d’opinió.

A escala estatal, Rússia ha sortit clarament beneficiada amb l’annexió de Crimea, mentre que Ucraïna ha perdut, principalment, reputació internacional. A ulls de la periodista Margaryta Yakovenko, ‘ha deixat que algú ocupi una part seva, i això li resta poder i prestigi’. Els membres que varen signar el Protocol de Minsk, l’acord de setembre de 2014 per posar fi a la guerra de l’est d’Ucraïna, van reunir-se en diverses ocasions per debatre el tema crimeu. Yakovenko afirma, però, que ‘fa mesos que no es reuneixen i el tema està abandonat’. Tot apunta que la resolució del conflicte, sigui en favor de l’estat que sigui, és una qüestió a llarg termini.