Que llarga que s’està fent la campanya

La campanya de les municipals tot just acaba de començar, però els cridats a les urnes portem a sobre la fatiga d’una cursa electoral permanent. En especial els catalans, i entre aquests, el gruix que ve d’esmerçar una energia ingent amb el procés. A aquesta falta d’esma, que interessadament hi ha qui mira de confondre amb el menfotisme i l’antipolítica, hi contribueixen diversos factors que se’ns estan escapant de les mans i que no tenen res a veure amb cap projecte de país en el qual hauríem d’estar arromangats.

Per una banda, sense negar el tòpic tertulià que les municipals “funcionen amb dinàmiques diferents” i que “l’elector valora més la persona que el partit”, tenim que la conquesta de les ciutats capitals, afegida al vot local a tant el quilo, són considerats pel partidam com la pre-campanya de la campanya de les categories superiors, és a dir, de les autonòmiques i les estatals, la lliga i la Champions del negoci de la politiqueria i els mitjans que se’n fan ressò.

Per una altra banda, afegeix-hi que Catalunya sempre està essent –el present continu és important– objecte d’una campanya o altra al país del costat, ja pot ser unes primàries a Múrcia, una batalla de partits a Andalusia o un joc de cadires allà on la presidenta de Madrid vulgui perdre l’espardenya o els Louboutin. Això no tindria més trellat si no fos perquè, gràcies al seguiment devot dels grans grups mediàtics nostrats, la sensació de viure en una campanya perpètua –nostra o forana– és d’un aclaparament desmesurat. Perquè no hi ha buit que no quedi ple, quan el panorama polític de set milions d’habitants et sembla poca cosa i et dediques a fondejar en els anhels i aspiracions d’una població contrària de quaranta milions.

Sigui per tot això, o sigui a conseqüència d’això, els directors de comunicació també s’han hagut d’adaptar al dèficit d’atenció de l’electorat-consumidor, propi de l’era de la immediatesa i la distracció. D’aquesta manera, partits i mitjans ens ofereixen el seu producte d’acord amb les lleis de l’espectacle i de la viralitat: aquest ha dit això a l’altre, l’altre li ha respost això, en una espiral de declaracions i contradeclaracions. El gènere de les reaccions polítiques és un format que et dóna tant per a un magazín informatiu, una tertúlia informal o un programa d’humor. A més, un cop el públic té assumit que les promeses electorals són més estètica que cap altra cosa –anuncis de perfum afrancesats en campanya de Nadal–, els partits també s’han alliberat de la pressió a què els obligui la paraula donada: esperar si es compleixen o no els compromisos anunciats excedeix el temps dels nostres temps, que és l’interval que va de notificació a notificació de Whatsapp o d’Instagram. Cada dia comença un món nou a les xarxes socials, i és l’espectacle del moment que crea afició –si és que en crea cap.

Un exemple total el vam viure la setmana passada, quan els canals d’informació més influents del mercat van cobrir una operació de propaganda de l’extrema dreta en un barri benestant de Barcelona –per un valor que els experts publicitaris segurament traduirien en milions. Amb tot un desplegament d’entrevistats i enviats especials abocat en l’espectacle, es van dedicar a dilapidar un temps informatiu preciós que, com bé va fer notar el periodista Francesc Canosa, no devien merèixer els pagesos catalans i les seues protestes de dos dies abans per exigir solucions davant de l’emergència hídrica. Els pagesos i les seues eternes lamentacions no venen i, a més: el rerepaís i tot el que connota recorda massa aquella paraula de sis síl·labes que els alcaldables de les grans ciutats s’han guardat prou de pronunciar als debats electorals.

Amb una acurada reformulació mediàtica del discurs mainstream, en aquest país s’ha aconseguit que parlar d’independència sembli una marcianada, una ocurrència de flipats que ningú no vol treure en campanya. Fins amb la crisi enquistada de Rodalia, les tertúlies de fa vora vint anys sobre les infrastructures, el dèficit fiscal i el tebi dret de decidir eren més combatives que no pas les actuals. Deu ser el viratge que els nostres mitjans de pes han emprès explícitament o implícita cap al que la CCMA va denominar “despolitització de la graella”, que és una altra manera de dir “descatalanització” del debat públic al nivell que havia portat al carrer a polititzar-nos “més del compte”, per sobre d’allò acceptable per al poder establert.

D’aquesta manera, mentre aquests mitjans van docilitzant políticament el país tot repintant les fronteres del nostre marc mental, mentre acomiaden còmics per fer sàtira dels partits d’estat i suspenen tertulians massa intel·lectualitzats durant la campanya electoral, aquests mateixos canals ens informen de com s’està fent fort el panorama mediàtic estatal perquè cap nou error del sistema –cap nova fortalesa nostra– no els torni a agafar desprevinguts com fa sis anys. I deu ser per això que, abans d’indagar en cap projecte en clau de país dels nostres candidats, als votants del Principat se’ns fa partícips de l’enèsima crisi del segon partit del govern del Regne, de la batalla entre dos grups de comunicació per monopolitzar ideològicament l’estat, o del contracte a jornada completa de la diva mediàtica més influent de la ultradreta espanyola fins a les eleccions de desembre, les seues, les importants. Per tant, n’hi ha per a pensar que als partits d’arrel catalana ja els va bé la maniobra, a falta d’idees millors, mentre podem afirmar amb tota seguretat que no hi ha cap misteri, en la falta de motivació de gran part del seu electorat.