11.05.2017 - 22:00
Us haureu de creure que els avis un dia van ser una parella jove sense fills amb els caps de setmana lliures i una vespa com a patrimoni de llibertat. Arriba el cap de setmana de primavera i: ‘Xata, per què no anem a Puigcerdà?’ Carreteres secundàries de Montblanc fins a la Cerdanya plenes de sots. El soroll del motor, el vent a la cara, tots dos sense casc, ella agafant-se fort a la cintura d’ell perquè poruga ho va ser sempre. I després d’un túnel llarg, ningú no sap a quina altura, ell que pregunta ‘vas bé, reina?’ i no rep cap resposta. Encara avançant amb la vespa, pren consciència que fa estona que no sent les mans d’ella a la cintura, s’atura, deixa la moto al marge, mira enrere, s’enduu una mà al front mentre amb l’altra sosté la boina. Quan l’avi ens ho explicava, l’àvia l’escoltava molt seriosa just en aquest punt i a poc a poc li anaven florint uns morros que encenien la rialla de tots els néts. L’avi torna a pujar a la vespa amb la boina tapant-li un cap que encara no és calb, i passat el llarg túnel es troba l’àvia asseguda al marge de la carretera: braços plegats, morros dels que no fan riure i cul adolorit. ‘Havia caigut de cul i no me’n vaig adonar!’ Cleques de l’avi, que es treu les ulleres i s’eixuga les llàgrimes, mentre a l’àvia se li desfan els morros en veure tants ulls entelats i tantes boques esbatanades. Sempre acabàvem tots rient.
Feien tota una comèdia, els avis, quan revivien aquella excursió a Puigcerdà, amb els morros de l’àvia com a punt culminant ⎯de vegades tan versemblants que algun dels néts es quedava mirant-la dubtós de si aquell cop s’havia enfadat de debò. Mai no vam saber en quin tram va passar, de quin túnel parlaven, si van arribar a Puigcerdà o no. Aquella anècdota era com un refugi enmig de qualsevol àpat familiar a cals avis. Cap a les postres, amb l’avi de cap de taula, calb i sense vespa, acompanyat de filles i néts, mentre l’àvia tallava el pa de pessic, venia aquell ‘ai aquesta àvia que un dia vaig estar a punt de perdre!’ i ja tots ens preparàvem el paladar per assaborir el cóc sucat en l’anècdota que l’amorosia. Ens la sabíem de memòria i l’avi sempre la relatava amb les mateixes frases, les mateixes pauses, recordo quan i com agafava aire, com mirava cap al sostre per reveure les escenes d’aquell dia, com l’àvia repartia plats sense deixar de fer els morros que li demanaven el guió, com els pares i els tiets els seguien el joc, com tots respectàvem i veneràvem les normes d’aquell teatret. El que menys ens importava era què hi havia de veritat en tot allò. La veritat que comptava era la de reunir els ànims de la família sencera en el suspens d’aquells morros, primer, i en l’esclat de les rialles en grup, després. L’única cosa que li demanàvem a l’avi era que fos fidel a la seva ficció, no a la seva realitat.
Sense l’avi, l’anècdota es va desinflar i la vam reviure ben poques vegades, perquè l’àvia ja no feia els morros que tocaven, que es pansia com el cóc, tots dos sense el llevat que els calia per inflar-se. Els pares i els tiets intentaven refer la història amb un ‘recordeu quan l’avi ens explicava…?’, però la riallada en grup no sortia, tots ens encongíem, i a mesura que els néts ens fèiem grans, cadascú pel seu compte, ens preguntàvem què hi havia de cert en aquella excursió, en aquella caiguda, i l’ànsia de versemblança ens esguerrava el record.
Conservo, però, l’anècdota intacta explicada en primera persona per l’avi rialler, i un dia la vaig explicar a les filles. Mentiria si digués que els va fer el mateix efecte, però sí que hi va haver un moment que de tant riure ⎯al principi només reia jo, diguem-ho tot⎯ em vaig treure les ulleres i em vaig eixugar les llàgrimes i em va venir al cap el meu avi fent exactament el mateix gest. I explicant-los això, la repetició del gest de l’avi, el teatret dels morros de l’àvia, les rialles dels sis néts, sí que vaig aconseguir un efecte semblant. Ho vaig comprovar en el següent àpat que vam fer plegades, quan em van demanar, ja cap a les postres: ‘Va, explica’ns coses de quan eres petita’, i em vaig adonar que volien tornar a veure’m recordar alguna cosa amb aquella pàtina que ens envernissa el rostre quan entra en joc l’enyor.
Només és explicar el món del passat, i no pas per no perdre els orígens o per evitar que la història es repeteixi. No hi ha més intenció que la d’explicar-se, els uns, i escoltar, els altres, i crear entre els uns i els altres un vincle oral, un lloc comú on puguem tornar quan ho necessitem. Ho va dir Albert Camus: ‘Un món que podem explicar, encara que sigui amb males raons, és un món familiar.’ Deixem les males raons i centrem-nos en això de fer familiar el món, familiar en el sentit de fer-lo proper, d’acostar-nos-el. Els primers que ens l’acosten són els grans de la família, del nostre entorn diari, i el món que ens poden explicar és el que ells han viscut, un món que per a nosaltres ja és passat. I quan ens l’expliquen d’una banda ens donen eines per aprendre a explicar-lo nosaltres també i, de l’altra, i aquí és on vull anar a parar, creen entre ells i nosaltres, per mitjà del relat, un fil que ningú no pot trencar. Una anècdota familiar explicada repetidament com a lligam entre tots els seus membres, això vull dir. Sembla senzill, potser poca cosa, però hi ha gent que ha sobreviscut a autèntiques barbaritats aferrant-se a aquests fils amb les ungles. He trencat silencis dolorosíssims amb l’anècdota de l’avi, la vespa i els morros de l’àvia asseguda al marge del camí.
Explicar el passat centrant-nos més en el verb que en el complement, deixant la versemblança, la veritat, en segon terme, posant tots els ingredients al servei de l’anècdota, buscant l’efecte en els que t’escolten, sempre el mateix efecte, aquell esclat de rialles que és casa, i també aquella història que et parla d’un temps en què tu ni existies, un temps que només el pots recordar en vinyetes dibuixades pels grans de casa, vinyetes que vols que et dibuixin sempre amb el mateix traç i els mateixos colors, sempre vius i clars, com vives i clares seran les teves ganes de repetició, perquè en la repetició hi haurà la llavor del que tu explicaràs als teus després.
Que la història es torni a repetir, la història en minúscula que ens cus a la història en majúscula que ens pesa. Que la història es torni a repetir cada vespre a l’hora de les postres, que la rialla conjunta reforci aquell fil que potser un dia ens salvarà de la història en majúscula, la que de vegades demana males raons, com diu Camus, per explicar-la. Creguem-nos que els avis van ser joves i deixem-nos portar per les seves anècdotes sense les ulleres de la versemblança, que el món se’ns faci familiar encara que sigui allunyant-nos de la realitat, que la ficció ens uneixi i ens salvi de la veritat. Que la repetició es torni casa.
