Que la dissidència ens acompanyi

Aquests dies, portat per la norma, per l’esperit nadalenc, m’he proposat de canviar, de no ser tan negatiu, de mirar de veure les coses blanques de la vida. Sí, he de reflexionar i comprendre que els nostres dirigents, si no fan més no és per desídia o per ignorància, sinó per la dificultat intrínseca dels nostres temps. Ja sé que penseu que això que escric és broma, que avui és el dia dels Innocents, i potser teniu raó. Però les bromes sempre contenen una part de veritat. He començat fent una llista de bons propòsits per a l’any que som a punt d’estrenar. Vet aquí.

En primer lloc vull que el 2017 sigui el de la victòria de la democràcia. Així, ras i curt. Que tots els catalans puguem decidir en quin país volem viure a través del sistema més directe de tots, una persona igual a un vot. I que tothom n’accepti el resultat, sigui quin sigui.

Tampoc no ocultaré que, posats a exposar desitjos, m’agradaria que el resultat de l’exercici de la democràcia ens portés a la independència. Perquè trencar un estat d’Europa de manera democràtica seria l’acte més revolucionari que hauríem fet mai els catalans. (No m’ho tingueu en compte, però quan els desitjos esdevenen deliris ric jo sol pensant que la primera presidència de la república catalana l’exercís un tàndem format per l’Anna Gabriel i el David Fernàndez. Us ho imagineu? Tot capgirat, un ordre nou: ells es presentarien a les reunions dels organismes mundials amb samarretes reivindicatives i els rostres d’estupefacció dels Merkel, Rajoy i Donald Trump serien tot un poema.)

No vull deixar de pensar en els meus amics espanyols: un cop ens separem, ajudaré tant com pugui a enderrocar pacíficament la monarquia espanyola i que s’hi enlairi la Tercera República.

El 2017 hauríem de posar fi a tots els abusos de poder, especialment tots aquells que afecten la violència masclista. Perquè hi ha violència masclista i aquells que la neguen, situant-la en un ordre general de violència, demostren el seu masclisme vomitiu. També hauríem d’eliminar els abusos infantils: proposo que tots els capellans que han tocat un nen o una nena siguin enviats al Vaticà i que allà s’ho facin entre ells; i els qui no siguin capellans, també, no se m’ocorre cap càstig més gros que els pervertits visquin tancats en aquell país de mentida. Un deliri més: a les guerres, si n’hi ha d’haver, que hi vagin els qui ocupen els despatxos, aquells que no es taquen mai de sang, i viceversa, que els despatxos els ocupin els soldats rasos.

Ai, amics, un desig en clau terminològica: que mai més ningú no pronunciï les paraules ‘antisistema’ ni ‘anticapitalista’ en clau d’insult. No vull dir que tothom s’afiliï a la CUP, de debò, sé que això és impossible. Però, si ho penseu bé, tots hauríem d’anar contra aquest sistema i aquest capitalisme que suportem amb els nostres impostos, amb els nostres rescats bancaris i amb els nostres polítics corruptes. Inventeu-vos una altra paraula per a insultar els cupaires (no sé, ‘desarrapats’, per començar, i, des d’aquí,  incrementeu el grau d’ofensa), però no sigueu tan babaus de fer veure que aneu a favor d’aquest sistema tan injust, que ofèn la intel·ligència.

Que el 2017 els morts als països més allunyats –o que, venint d’allà, es morin al Mediterrani– ens colpegin com aquells que es moren a l’Europa que en diuen civilitzada. Que encarem els problemes dels altres (de l’altre) amb solucions polítiques d’igualtat i no amb la caritat ni amb la coquinesa dels que veiem el món des de dalt de la poltrona.

Podria acabar dient que sigueu tots feliços i que hi hagi pau al món. Però no cauré en el tòpic. Si la felicitat d’uns pocs ha de fer-se en canvi de la infelicitat de la majoria, val més que ens bombin a tots. Només l’educació i la cultura crítica ens pot ajudar a millorar. De moment, el 2017 hauria de ser un any de dissidència, perquè s’ha demostrat a bastament que l’obediència submisa no porta sinó beneficis als de sempre.