03.08.2020 - 21:50
|
Actualització: 04.08.2020 - 01:15
Fins ahir, Juan Carlos I de Borbó havia passat 52 anys de la seua vida al palau de la Zarzuela, a Madrid. La dada no és de cap manera irrellevant per al fons de la qüestió. Hi va entrar el 1962, en plena dictadura franquista i com a ‘successor a títol de rei’ del dictador. El personatge corrupte que ahir va fugir, doncs, encarna com molt poca gent la maniobra de pervivència del règim que va ser aquella operació de la transició dita democràtica. Juan Carlos, finalment, se’n va amb la cua entre cames, avergonyit i perseguit judicialment, però amb ell se’n va també una transició que gairebé tothom es va esforçar a dibuixar com a modèlica i que no ho era. Alguns dels seus protagonistes estel·lars, com ell mateix, Felipe González i Jordi Pujol, entre més, viuen un ocàs biològic que, precisament, té molt de qüestionament d’allò que van ser i d’allò que van fer.
La jugada que intenten els Borbons no té gaire futur. I he de dir que a mi, personalment, m’ha sorprès. Perquè han d’estar molt nerviosos i han d’haver perdut molt el control de la situació per no adonar-se que han comès un error monumental. Anant-se’n fora, Juan Carlos no tan sols reconeix de manera implícita el seu comportament criminal, sinó que passa a ser carn d’extradició: cap estat del món no serà més segur que el seu propi. Potser confien en la mort a curt termini o potser és que la casa reial espanyola no té un advocat que hi entenga. Però amb aquesta decisió, l’escàndol no farà sinó créixer i acorralar l’actual usuari de la corona.
A hores d’ara i arribats on som, em costa molt de creure que Felipe VI puga ni tan sols imaginar que serà capaç de conservar el tron gaire més temps. Ni tan sols havent vist com l’exèrcit d’aduladors, polítics, periodistes, empresaris, etc., que tant van fer per protegir el seu pare mentre era rei ara s’ha llançat amb força a protegir-lo a ell, amb el suport, no ho oblideu pas, del govern que es proclama el més progressista de la història. El paperot del PSOE aquestes darreres hores és molt més que lamentable. Però tant hi fa perquè des d’ara res ja no és igual.
El 12 de desembre de 2011, arran dels indicis del cas Urdangarin, vaig escriure això en aquesta columna editorial: ‘Amb les coses que sabem avui sembla molt més que probable que el gendre del rei haja de seure davant un tribunal, acusat de casos de corrupció diversos. I és difícil de no pensar que els qui pagaven amb tanta alegria i amb tan poc rigor ho feien perquè ell era qui era: el gendre del rei. Dit a l’inrevés: és fàcil de suposar que qui pagava es pensava que pagava d’una manera o una altra a “la casa reial”.’
És un argument senzill i simple, que cau pel seu propi pes, però per això mateix tothom l’entén. Per quina raó qui pagava aquelles fortunes hauria de pagar-les, si no era perquè pagava a la casa reial? I si això ja era vàlid fa deu anys, com ha de separar ara la seua vida, Felipe VI, de la forma de vida de la institució de la qual n’és el cap? La monarquia espanyola, la monarquia borbònica, la monarquia franquista més pròpiament dit, està acabada. Intentaran salvar-la vés a saber com, però no hi ha eixida.
Però la qüestió realment important, la que ens hauria de preocupar de debò, és quina n’és l’alternativa. Perquè la monarquia espanyola és el cor mateix del règim i aconseguir de substituir-la per una república sense tocar els pilars bàsics de l’estat i obrir un procés constituent és, simplement, impossible. I és en aquest punt on les forces rupturistes de l’estat, però molt especialment els independentistes dels Països Catalans, no hauríem de caure en cap trampa.
Aquests darrers deu anys hem anat molt lluny. Molt més lluny que mai. Hem fet una feina increïble. I hem contribuït com ningú a la crisi oberta en el cor del règim que té en la fugida de Juan Carlos la fotografia per a la història. I per això mateix ara no podem tornar a caure de quatre potes en una trampa que antepose l’estabilitat de l’estat espanyol a la pròpia llibertat. No ens poden tornar a enganyar, com va passar amb la transició als anys setanta, com va passar amb la substitució de l’estat català per la Generalitat autonòmica als anys trenta. No: l’objectiu no és la república per si mateixa. L’objectiu és la independència, una república independent, creada de cap i de nou i sense cap vincle amb aquest podrimer espanyol. Perquè una república espanyola no pot, ni podrà, garantir mai el canvi a fons, la neteja, del règim. I aquest és el problema de debò. No ens enganyem pas: el problema és l’estat espanyol, no pas la forma que adopta.
[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]
