Que imagini

Fa uns dies m’ho van demanar una colla de mestres, què li recomanaries a una nena que vol escriure? Els del meu gremi sempre responem que llegeixi, llegeixi i llegeixi. Però l’altre dia vaig dir: que imagini. Que mentre espera l’autobús, es fixi en qui té assegut al costat i s’inventi on deu anar, a fer què, de què treballa, quin és el seu plat preferit, si està enamorat, si té gat. Crec que es comença a escriure així, imaginant per omplir els buits del teu voltant. Si ens volem posar més solemnes, podem dir-ne fer hipòtesis, però estem parlant de creativitat, d’art, i em penso que el verb imaginar és el que més hi escau.

Imaginar les vides de la gent que ens envolta, imaginar per què aquella persona ha actuat d’aquella manera, imaginar com devia ser viure on vius ara però cent anys enrere, imaginar com és el dia a dia dels que viuen en un altre lloc, i anar atrevint-se a imaginar cada cop amb més buits per omplir. Imaginar el futur crec que seria el cim d’aquesta ascensió. Després la cosa es recargola i ramifica, es complica, i podem començar a imaginar en paral·lel, o a imaginar què passaria si el que hem imaginat fos real, per exemple. Els camins de la imaginació són infinits. Em ve al cap el Temps obert de Pedrolo com a súmmum d’imaginació ramificada. I em vénen al cap els viatges en el temps de Back to the future, i de tantes altres pel·lícules, en què viatjar en el temps, viatjar cap al passat, vol dir provocar canvis en el futur, i embolica que fa fort.

M’hi perdria, en aquest bosc. I molts escriptors s’hi perden, i reincideixen a perdre-s’hi, i les maneres de fer-ho també són infinites, i n’hi ha que cada cop prenen camins diferents, mentre que altres decideixen explorar sempre el mateix camí, però fixant-se cada cop en detalls diferents. No puc negar que aquests segons m’interessen més, perquè assumir el risc de la “repetició” sempre m’ha semblat un exercici valent, fins i tot quan no és del tot reeixit (qui ho decideix i en funció de què).

I en aquesta línia trobo que es llegeixen els nous llibres de dos autors que ja fa temps que segueixo i llegeixo sempre amb molt d’interès. Són molt diferents, no sé si s’han llegit mai l’un a l’altre, si es coneixen, si es coneixeran si llegeixen això que escric avui. A mi el que m’ha passat és que els he llegit seguits i se m’han relacionat. Parlo de Guadalupe Nettel i de Pep Puig.

El primer conte del recull Los divagantes de l’escriptora mexicana Guadalupe Nettel, “La impronta”, en la veu d’una adolescent, és ben bé l’exercici d’omplir els buits de la teva realitat familiar amb la imaginació. L’Antonia sap que hi ha un germà de la mare que no coneix, el Frank, un tiet de qui no parla ningú, com si no hagués existit mai. Un tiet que de sobte trobarà i coneixerà i que li farà pensar, imaginar, en com hauria pogut ser la seva vida si aquell tiet hagués estat present: “Vaig pensar com haurien estat diferents les nostres festes familiars si ell hi hagués estat present.” No us vull explicar el conte (que no és l’únic del recull que camina pels buits de la realitat per omplir-los d’imaginació: aviam com us quedeu quan llegiu la petita i angoixant ciència-ficció de l’últim relat, “El sopor”), només vull apuntar aquest tiet que és un buit i que la neboda mira d’omplir coneixent-lo tant com pot d’amagat de la família en una situació molt peculiar. A mesura que ella hi intima, la imaginació va desapareixent per donar pas a la realitat, però no és la realitat de la família, és només la del tiet, que veu en l’aparició de la neboda suposo que una nova oportunitat de reescriure, d’imaginar!, la seva vida en aquell moment tan crític.

La frase d’Anaïs Nin que Nettel tria com a epígraf també va per aquí: “No veiem pas les coses com són. Les veiem tal com som.” Per això hi ha la realitat del tiet, la de la família i la de la neboda, perquè cadascú té la seva mirada i la seva visió, i imaginar és mirar cap al buit i veure-hi. Els vuit contes de Los divagantes tenen d’alguna manera en comú aquest imaginar per omplir, aquest mirar el buit i veure-hi coses, coses que potser no hi són, que les hi posem nosaltres. I en alguns casos aquest imaginar transforma la realitat, la realitat de debò, la de fora, llegiu si no el conte de “La puerta rosada” o “La vida en otro lugar”. I després hi ha la imaginació relacionada amb els llocs. Els personatges de Nettel, dels seus llibres, solen ser personatges desplaçats, que viatgen molt, que viuen a l’exili, que han emigrat, i per tant al seu cap hi ha com a mínim dos llocs, el que habiten i el que els va veure néixer, i és inevitable que la imaginació intenti reconstruir la vida que hauria pogut ser en el lloc on no s’és, una imaginació que es barreja amb la nostàlgia en molts casos i amb l’enuig i la incertesa i la idealització d’un lloc que amb els anys cada cop tenim més modificat pel que hi hem imaginat, fins al punt de tenir la capacitat de provocar canvis en els records, en la memòria. Aquí també m’hi perdria, m’hi perdria per sempre, però en Pep Puig m’espera.

Si una tarda de juliol un borinot és la nova novel·la d’un dels autors catalans que més s’atreveix a repetir sense repetir-se. El protagonista és en Ferran, un adolescent que s’ha mirat tant una fotografia antiga (“em vaig fer gran mirant aquesta fotografia”) que té el múscul de la imaginació en plena forma. No és perquè sí que en tots dos casos, el conte de Nettel i la novel·la de Puig, els protagonistes i imaginadors siguin adolescents. “La soledat d’un adolescent no s’assembla a cap altra soledat”, diu Puig, i és ben cert que no hi ha etapa de la vida on mirar cap al futur sigui tan clarament mirar cap a un buit que has d’imaginar sencer. Fa molt de sentit que en Ferran i l’Antonia siguin adolescents, doncs, i que sigui des de la seva mirada i el seu pensament que entrem dins les narracions de Puig i Nettel.

El Ferran de la novel·la de Puig, amb un títol calvinià que hi escau perfectament, arran d’un senyor que entra a la sabateria de la seva àvia a comprar-se unes sabates es pregunta “i si…?”, i tota la novel·la penja o creix o es ramifica a partir d’aquest “i si” que en bona part del llibre no surt de la imaginació del Ferran, que de tant en tant ens ho recorda, que tot és fruit del seu desig d’omplir un buit: “això em volia imaginar jo”, adverteix, o “em va venir de gust pensar”. La soledat adolescent i el tedi de l’estiu a casa l’àvia empenyen el Ferran a fabular, a imaginar, però a fabular i imaginar a partir de la seva realitat familiar, amb aquell “i si” que podria canviar tantes coses dins de la família, si fos cert. El lector potser al principi del llibre vol saber si és cert, però si és lector habitual de Puig per una banda sabrà que això tant és i per l’altra li estarà més que bé que s’allargui aquest somieig i fins i tot acceptaria amb gust que aquell “i si” no es resolgués al final de la novel·la.

Si s’és lector de Pep Puig, Si una tarda de juliol… és tornar als seus escenaris, recuperar els seus personatges, reviure’n algunes escenes, però ara amb un altre “i si” com a divisa, tornar a fer aquell camí que sol fer Puig però caminant d’una altra manera, i ficant-se dins la imaginació d’un adolescent com només ho sap fer ell. La novel·la la veureu classificada en la secció d’adults, però li auguro un bon recorregut en mans ben joves, perquè si a algú li ha passat pel cap que aquest “i si” que fa de motor dóna com a resultat una divagació, que s’ho tregui immediatament del cap, que el relat és més aviat una narració detectivesca, el Ferran empaita un misteri i n’omple els buits amb la imaginació mentre no ensopega amb la realitat.

Què li recomanaria a una nena que vol escriure, que faci com l’Antonia de Guadalupe Nettel o el Ferran de Pep Puig, que imagini, que investigui, que busqui, que sospiti, que ompli els buits del seu voltant, que inventi buits per omplir, que els límits de la realitat no l’aturin, i que imagini a l’escala que vulgui, es pot imaginar un món sencer però també una petita ramificació dins del món conegut, no és tant què s’imagina sinó com, i en això Nettel i Puig són ànimes bessones i en la meva imaginació s’han llegit i qualsevol dia potser fins i tot coincidiran.