29.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 29.11.2017 - 22:03
La cultura està fatal.
Ja ho sabem: la gent no llegeix, no va al teatre, no veu exposicions. ‘La gent’, ja ho sabem també, un sintagma que ens tranquil·litza en tercera persona. Com si nosaltres no fóssim gent. Com si no tinguéssim res a veure amb els índexs de lectura, amb les butaques buides, amb les sales que fan eco.
I com que no pot ser, com que la cultura és necessària (imprescindible, veritablement, si és que aspirem a ser persones crítiques i completes en una societat crítica i completa), com que la Montserrat Roig tenia raó (també) quan deia que és l’opció política més revolucionària a llarg termini, sovint ens esforcem a repetir exactament això: que no pot ser.
I plorem. Benintencionadament, plorem. Amb la més noble de les intencions, plorem. Com si aquestes llàgrimes de penúria poguessin reparar el mal que denunciem, com si poguessin commoure els adormits i portar-los rabents a les llibreries, a fer cua al museu, a la filmoteca. I repetim i repetim i repetim els ínfims índexs de lectura (i si poden ser més ínfims encara, parlant de lectura en català, o de lectura en català al País Valencià, millor), i la precarietat de tot, i quant de tot que costa tot, i uf.
I no dic que no sigui cert. No dic que els índexs de lectura i etcètera. Només, potser, que aquesta iteració en la desgràcia potser no és la millor manera de revertir-la.
Un exemple: l’estrena de Terra baixa a València: una nit de les que perduren. Pel clàssic, pel català preciós de Guimerà, per l’adaptació sorprenent, per l’actoràs que és Lluís Homar i que sap, de manera magistral, des del gest mínim, des de la inflexió de veu, amb la mirada i el silenci, fer tots els papers de l’auca. Per tot això, sí. Però, sobretot, per la gent.
Per l’ovació emocionada quan va acabar l’actuació. Ovació. Dempeus. Emocionada. Pel mateix Lluís Homar fent-se gent i recordant quants anys que feia que no actuava a València (quinze, va dir? tants?!), i explicant com li agradava ser-hi, i esperant també no tornar a trigar tant a tornar-hi. Però, sobretot, pel que va passar després, quan tots els llums es van obrir i vam començar a sortir del teatre i ens miràvem i somrèiem i ens fèiem gent que s’abraçava. Literalment. Perquè ara podria escriure ‘la gent somreia i s’abraçava’. I seria veritat. Però no del tot. Hi hauria potser un curar-se en salut, una distància: ‘la gent’, allò que dèiem. Però és que resulta que també ho vaig viure. Directament. Aquell impuls. Aquell goig de vida i de cultura i de dir sí senyor, hòstia, sí senyor!
I la gent érem tots, compartint felicitat, una espontània celebració de l’art, de la bellesa.
Enteneu-nos, principatins: que la dreta espanyolista ocupant les institucions fa mal, tots ho sabem. Però és que, aquí al sud, els hi hem tingut durant vint anys! I no només en la cultura, però també en la cultura, han perpetrat una política de terra cremada i coberta de sal. I costa de recuperar-se’n. Costa. Per això, perquè han volgut arrasar també els teatres, i sobretot els teatres en català, és tan viva l’emoció quan retrobes la paraula i la raó i el sentiment i el tot que ens ofereix un home que fa art dalt d’un escenari.
En tot cas: que la millor manera de contrarestar aquesta barbàrie escapçadora de cultura (i, per tant, de vida) que és la dreta espanyolista desfermada, no és pas dedicar-nos a enumerar i repetir i repetir i repetir les conseqüències de la seva política cultural contrària a la cultura, igual com no engresca a la lectura repetir i repetir i repetir que ningú no llegeix i que ningú no llegeix i que ningú no llegeix.
Vull dir que potser val la pena deixar la queixa iterativa i provar de destacar els bons llibres que hi ha pel món. O dur algú que no hagi anat mai, o que n’hagi perdut el costum, al teatre, a veure en Lluís Homar. Per exemple.
Si no poguéssim parlar en positiu, si no tinguéssim res per oferir, només ens quedaria, sí, enumerar la desolació. Encara que, així, correguéssim el risc d’alimentar-la. Però és que no és el nostre cas, és que resulta que tenim en Lluís Homar, diantre, tenim en Lluís Homar!
(I això, que avui anava de cultura, també ens ho podríem fer extensiu: tant de repetir i repetir i repetir les malvestats que sap practicar i que practica la dreta espanyolista desfermada, potser ens oblidarem de parlar del que és veritablement important, constructiu i positiu: no pas de les coses que ens volen desfer ells, sinó de les que estàvem, i estem, construint nosaltres.)
