I què feia jo el 18 d’agost?

La història és duríssima. I preciosa. Tot alhora. Una lliçó inoblidable.

Aquest estiu m’havia proposat desconnectar. I més o menys ho he fet. Força. L’arribada implacable del nou curs m’ha rebut amb un munt de feina endarrerida i de missatges per respondre i de projectes i de vinga-lis i de tot. De notícies, també. Coses que han passat, mentrestant. Coses importants. Coses terribles. Coses emocionants. Coses que s’han de saber. Que no són coses sinó noms. Vides. Vides viscudes, vides vives i no és cap redundància.

Noms.

Nilofar Ayoubi, Laia Marsal.

El 18 d’agost, la Laia Marsal era a casa seva, a Barcelona, i va llegir al Twitter el missatge de Nilofar Ayoubi, una activista feminista afganesa directíssimament amenaçada pels talibans que tan clarament i tan ràpidament prenien possessió de la capital i pràcticament del país sencer. Els tenia a sota de casa. Ja havien assaltat el seu despatx tres vegades en vint-i-quatre hores. Llançava un crit desesperat a les xarxes: que ja no sabia què fer. Que no tenia paraules per expressar els seus sentiments: la por i la ràbia i la desesperació alhora. La decepció. La frustració.

Això deia la Nilofar Ayoubi, des de Kàbul.

Des de Barcelona, la va llegir la Laia Marsal. I aquí va canviar tot. Perquè la Laia no es va limitar a la indignació o la tristesa, repiular, exclamar-se, redactar un comentari de suport. Per un impuls meravellós, va decidir d’escriure-li un missatge directe, a la Nilofar, pel Twitter mateix. “Sense saber si jo sóc algú per poder fer-hi res”, explicava l’altre dia al Matí de Catalunya Ràdio. Prescindint d’aquest seu “sense saber si jo”. I li va demanar on era i si es podia escapar, arribar a l’aeroport, si tenia passaport. Però, sobretot, li va fer la pregunta clau:

—En què et puc ajudar?

I va resultar que en molt.

La Nilofar necessitava omplir uns formularis per als visats: no li funcionaven bé les connexions, no podia penjar-hi els documents. I la Laia la va ajudar. Tan senzill, tan grandiós com això.

De mica en mica es va anar teixint una xarxa de persones, ça i lla, que qui t’ha passat els formularis, que tal, que miri, li escric de part de la Nilofar, que bé, que un periodista polonès, que també. I va costar. Hi va haver algun intent que no va reeixir. Però al final va resultar que sí. Que sí. La Nilofar i el seu marit, tots dos en perill de mort si romanien a Kàbul, són a Polònia amb els seus tres fills (onze mesos, el més menut). Sense res: ni casa ni diners ni la botiga ni res. L’ordinador i el mòbil, bolquers, roba que els han deixat. Han hagut de fugir per força i a la força del seu país, hi han deixat la vida sencera, explica la Nilofar Ayoubi a qui la vulgui sentir.

Però són vius.

Quan la Laia Marsal relata la inoperància administrativa sobre la qual han hagut de navegar per poder salvar aquesta família en risc extrem se t’encenen les entranyes (que l’estat espanyol els posi en una llista d’evacuació, que arribin a l’aeroport amb autocars després de nits sense dormir i allà es trobin que no els han tramitat els visats i que els fan recular podria ser un exemple de típic bunyol burocràtic que en qualsevol altre context fins i tot propiciaria la conya, però que aquí, no). I és cert que en aquesta història hi ha preguntes que couen, que com pot ser aquest desgavell que suma patiment al patiment quan el calendari de la retirada s’havia establert feia temps, o que on dimoni són els governs i els mitjans que tenen els governs que no eren capaços d’arreglar això que una dona amb un telèfon ha aconseguit de fer des de casa seva.

Amb un telèfon i tanta determinació.

Que no sé què feia jo, el 18 d’agost, quina cosa prescindible. I que ara només puc escriure aquestes ratlles per deixar constància del trasbals i l’agraïment i la fonda admiració.

Perquè la qüestió primera, la lliçó clara, emocionant, d’això que ha passat aquest mes d’agost entre Kàbul i Barcelona és la força transformadora, real, que té la gent. Així ho va definir la mateixa Laia Marsal, quan parlava de la xarxa de solidaritats ràpidament trenada per la necessitat i la voluntat en diferents punts del món: “Som tots persones normals.”

Persones normals. No pas anònimes, que tothom en tenim, de nom, sinó normals. Sense místics ni grans capitans. I amb  aquesta poderosa capacitat de transformar la realitat.

Perquè és això: per a coses concretíssimes (salvar una dona amenaçada de mort) o per a les que semblen més generals (la llibertat), quan ens diguin que no s’hi pot fer res o, més exactament, que nosaltres, les persones normals, no hi podem fer res, pensarem Nilofar Ayoubi i Laia Marsal. I potser canviarem el món.