03.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 04.06.2021 - 07:37
La denúncia jurídica internacional sobre les violacions dels drets humans per part d’Espanya, especialment dels drets de la minoria nacional catalana, va creixent, lentament, però cada vegada de manera més sòlida. Després dels informes del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU, ahir mateix el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va presentar les conclusions de l’informe que ha anat elaborant sobre la manera com Espanya i Turquia fan servir la justícia com a eina política contra catalans i kurds, respectivament. I és molt dur. Dur i contundent.
El document alerta: “Diversos polítics catalans d’alt nivell van ser processats i finalment condemnats a llargues penes de presó per sedició i alguns altres delictes, entre més raons per declaracions fetes en l’exercici dels seus mandats polítics.” I reclama a les autoritats espanyoles que reformen els delictes de rebel·lió i de sedició perquè “no puguen interpretar-se com si restàs sense efecte la despenalització de l’organització de referèndums il·legals del 2005”. També reclama que “es considere l’indult o l’excarceració” dels presoners polítics, “condemnats pel seu paper en l’organització del referèndum inconstitucional i les manifestacions multitudinàries pacífiques relacionades”, i que es deixe de perseguir els exiliats i els nombrosos ex-alts càrrecs acusats i pendents encara de judici, “relacionats amb el referèndum del 2017”.
El treball ha estat elaborat pel diputat socialista letó i president del Comitè d’Afers Legals i Drets Humans, Boris Cilevics, que ha fet de relator d’una missió complexa d’investigació que ha durat gairebé dos anys. Cilevics ha visitat les presons, ha parlat amb els presoners polítics catalans i s’ha reunit també amb la fiscalia i el govern espanyols, per exemple. Però aquesta tasca ha estat objecte d’una intensa campanya en contra a la premsa espanyola, amb atacs personals i tot. Durant molt de temps i d’una manera descarada, molts mitjans espanyols han negat que aquest report fos oficial i han arribat a presentar-lo com una simple extravagància personal, sense gens de valor. Una actitud que, evidentment, contrasta amb el fet que ahir, quan l’informe ja havia estat aprovat pel comitè, els mateixos mitjans, fidels a la seua obsessió de posar la unitat d’Espanya per damunt de l’ofici, van fer la viu-viu.
Ara el text s’ha de votar al plenari de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, el dia 21. Ja veurem com acaba, perquè, tal com va passar amb els suplicatoris al Parlament Europeu, hom pot esperar una campanya per terra, mar i aire dels nacionalistes espanyols per a impedir que l’informe siga adoptat. Però el cas és que ja ha estat aprovat oficialment pel comitè (amb 21 vots a favor i solament 6 en contra), i amb això la remor i les crítiques sobre l’actuació espanyola creix i es reforça. Ja podem comptar que la decisió del Tribunal de la Unió Europea de retornar la immunitat al president Puigdemont i als consellers Comín i Ponsatí té una lectura atenta també al Consell d’Europa. Igual com l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU fou clau perquè Bèlgica refusàs l’euroordre contra el conseller Puig. Igual com pronunciaments com els d’Amnistia Internacional, Front Line Defenders, l’Organització Mundial contra la Tortura, l’Associació Internacional d’Advocats Demòcrates, International Trial Watch i el PEN Club International van bastint una barrera com més va més sòlida i densa, més impenetrable, contra el sistema judicial espanyol, contra l’estat que hem de suportar els catalans del sud.
Ahir us comentava que la decisió de Luxemburg representa va un canvi de rasant. Perquè cada vegada es veu més a la vora que el Tribunal Suprem espanyol serà desacreditat, per incompetent, per a jutjar els exiliats i –això encara és més gros– per haver jutjat i condemnat els presos polítics. La notícia d’avui fa créixer encara més aquesta sensació d’ahir. I en aquest context crec que cada dia és més necessari de preguntar-nos obertament, debatre, què farem, com a nació, quan això esclate definitivament. Acceptarem que s’esborre un judici i prou, alliberant presoners i exiliats, o farem d’aquesta agressió premeditada la palanca definitiva per a la independència, alliberant-nos com a societat, tots? Jo ja vaig en donar la meua opinió. M’agradaria que n’hi hagués moltes més.
PS1. Parlant de tot això, avui entrevistem el conseller Toni Comín: “Han intentat d’ocultar aquesta derrota perquè és una bufetada molt forta“.
PS2. Recordeu el moment Txornòbil? Doncs ahir el govern espanyol va emetre un comunicat dient: “La Comissió d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa ha avalat avui l’actuació d’Espanya en relació amb els polítics independentistes catalans.” Ni jo, que vaig avisar que l’apuntalament de la mentida acabaria substituint la gestió de la realitat, no m’ho puc creure.