Què farem, com a nació, quan això del Suprem i Europa esclate definitivament?

Sí imaginà Sr. Vicent que tots els polítics que estàn a la presó estiguessin a Brussel·les lluitant conjuntament com fa el president Puigdemont el conseller Comín i la consellera Ponsatí, tal com va proposar el president; ara ens trobem dividits i amb una taula del diàleg que han monta’t el mossèn i el seu partit ER, rentant l’imatge d’ espaÑa de cara a la UE; perquè no es fa aquest anàlisi Sr. Vicent que hages sigut si hagués estat així? perquè com diu la consellera Ponsatí i denuncia perjudica la seva lluita a UE.
En fi Sr. Vicent, fins que no amén amb la veritat i fent mitges mentides, és molt difícil aconseguir l’objectiu.
No ni prou saber la realitat d’un dels màxims representant d’aquest partit en Rufián, que en un mitjà va dir que ell no era independentista? i aquest ens té que portar a la llibertat?

El meu comentari d’ahir anava en aqueixa mateixa direcció.

Tradicionalment, embafats amb les flaires de triomf, ens ehem deixat embaucar i no hem rematat definitivament i per sempre més. Com han fet totes les societats nacionals – o no- alliberades d’un poder opressor.

Ens ha mancat tradicionalment el colp final de gràcia i deixar noquejat l’enemic colonial.

Des de Jaume d’Urgell, les Germanies de València i Mallorca, els Angelets de la Terra, el Corpus de Sang, Guerra de Successió-Secessió, Pacte de Tortosa, Setmana Tràgica, les proclames de la República (sempre dntre d’un ordre constitucional superior español, ibèric, etc.) Les Manifestacions de 1977 a Barcelona i Barcelona, la Batalla de València, Estatuts raspallats de València 1981 Albinyana, del Principat 2006 Maragall), fins arribar a l’U d’octubre de 2017….etc.

Açò s’ha d’acabar i acabar bé a favor nostre. Per què, en cas contrari els costos de sofriments individuals i col·lectius canalitzats per les estructures de l’estat invasor són inquantificables.

PS: Ara toca apuntar-se massivament al Consell DE la República. Haver de treballar a dintre de les seues fronteres i defora d’elles, a l’estat colonial, el destarota, per molt que vulguen esmerçar-s’hi. Som una nació de Països com els Neerlandesos on Flandes, Holanda, Luxemburg, etc…són TOTS lliures, sobirans i DESLLIURATS dels Tércios del Duc d’Alba i del col·laboracionista nostrat Requesens. I com els cantons de la Confederatio Helvetica.

Josep Blesa (València)

Aquesta és la lectura que en fan a Espanya, segons el twitter del Ministerio de Asuntos Exteriores (que definitivament caldria rebatejar amb el nom orwellià de “Ministeri de la Veritat”):

“La Comisión de Asuntos Jurídicos y Derechos Humanos de la Asamblea Parlamentaria del @coe ha avalado hoy la actuación de #España en relación a los políticos independentistas catalanes.”

“El informe indica que la actuación de los políticos independentistas ha sido inconstitucional e ilegal, y que la Administración de Justicia de España en defensa de la legalidad vulnerada tuvo lugar dentro de los parámetros de un Estado de Derecho.”

El què farem no ho podem saber, el que hauríem de fer és al contrari del que estem fent. És a dir no blanquejar en cap moment l’estat, el govern i la justícia espanyola, no deixar-ne passar ni 1 sense rebatir-la ( tipus Presidenta Laura Borràs amb Vox), mostrar contínuament i a tot arreu la repressió. No demanar perdó ni permís.
Fer-nos totes del consell per la república. Canviar d’entitats bancàries, sindicats i elèctriques, cap als de casa que en tenim.
Seguir organitzats a nivell municipal, veïnal i fer-nos sentir.
Preparar-nos per quan arribi el moment un, prendre el carrer i no deixar-lo…els polítics on seran i què faran? Seguir-nos ben segur, pq sense nosaltres ells no existeixen. No esperem mai més que siguin ells ( els de dins) que prenguin la iniciativa, això només ho fan els de l’exili, i la seva paciència, perseverància i prespectiva ( i en Boye) , ens portaran al nostre momentum, al de totes , a la implantació de la República Catalana proclamada el 27-10-2017 pel MHP Puigdemont

Serà el gran momentum dels espanyols.

El momentum de l’estat espanyol serà demostrar que la Constitució no contempla cap d’independència. I les constitucions s’han de respectar sempre.
Europa entendrà que som uns purs separatistes que no respectem “La Constitución que nos hemos dado entre todos los españoles”.
Així de senzill.

Ningú NINGÚ! S’ha preocupat d’enfortir el nostre discurs de llibertat.
Ningú s’ha atrevit a dir que és una constitució colonial pensada bàsicament per mantenir la unitat d’Espanya.
Ningú ha insinuat que va ser una llei constitucional votada en ple franquisme sense garanties democràtiques.

Manava Arias Navarro.

Malauradament, els silencis d’ERC ens diuen clarament que no veuen com a propis els èxits que dia sí, dia també, aconsegueix l’exili. Si no tenim unitat, es molt difícil avançar. I somniar que ERC torni a ser residual (com li ha passat a C’s) no és desitjable. Millor units però KRLS ens marca un camí nítid i ERC està perduda entre indults, taules de diàleg i estabilitzar l’estat espanyol. Fins que no faci un pas al costat l’actual cúpula de autonomistes, no tindrem unitat estratègica

Gran setmana estam tenint: enhorabona a tothom qui ha fet la feina bé!
Com bé deis, senyor director, a l’editorial enllaçat de fa un mes i mig, què faci la Generalitat ja no és important, ara només és una institució regional. La meva opinió és que hi ha tres pilars sobre els que construir la independència: el carrer (la gent), la societat organitzada (les entitats de qualsevol tipus, des de les culturals a les professionals o veïnals) i el Consell per la República (que només rul·larà si hi ha móltíssimesmés inscripcions). En definitiva, tots tres es basen en el mateix: el poble català.

P.S.: Per segon dia consecutiu, ens demanau l’opinió, senyor Partal, a mem si ho feis més sovint. Crec que això té més valor que unes quantes línies i fotos deslliçant-se per la pantalla, que era el que ens demanàreu ahir que valoràssim; en la meva modesta opinió.

Totalment d’acord amb en Vicent i el benvolgut Pere Grau. Jo no tinc gaire més a afegir.
Si que m’agradaria fer un comentari, ja que interpreto que en Vicent ens anima a dir-hi la nostra. Estic admirada de la correcció en els comentaris de les lectores i lectors de VilaWeb.
De tant en tant, quan tinc ànims, llegeixo algún article del Pais, relacionat amb Catalunya i sobretot els comentaris dels lectors, confeso que no passo mai dels deu o dotze i cada vegada me’n faig creus del baix nivell i dels insults que es fan els uns als altres. I no és la Razón, ni el Mundo, per aquests no tinc mai prou bon dia. Bona nit.

Ho hem de tornar a fer. Però aquest cop de debò. No podem deixar altre cop que l’independència es decideixi als despatxos. No podem parar per negociar com a l’octubre de 2017.
Hem de sortir tothom al carrer. Que es vegin desbordats. I sobre tot, controlar el territori.
Ara, al contrari que l’octubre de 2017, a Europa totes les cancelleries coneixen la nostra causa. I molta opinió pública, també.
No hem de fer ni demanar cap referèndum perquè ja el vam fer. I en unes condicions heroiques.
El moment precís, seria quan entrés en Puigdemont per la frontera fins el Parlament Català. Llavors, ell, com a President legítim, acabaria la feina, desbloquejant la declaració d’independència.
Llavors, ja ens hauriem organitzat per ocupar, els llocs clau.

I que vingui l’exèrcit, la policia i la Guàrdia Civil, si vol. O si pot.
El món ens miraria i ara potser sí que tindrien nacions que ens reconeguessin de seguida.
Que hi hauria sang? Potser. Per a saber-ho ho hem de fer.

La intenció és fer-ho servir contra la independència de Catalunya (consona amb l’indult, la cosa, ERC ho beneeix, sembla que un socialista (no espanyol) n’ha estat el ponent … ) . És inteligent per part d’Espanya dissimular la cosa i dir que ho fan de pròpia iniciativa perque son bona gent, etc… Veig dues possibilitats interessants: una és que hi ha una part del deep-state espanyol a qui l’odi li trastoca l’enteniment i, potser, faran el favor de beneficiar la nostra causa pensant-se jugar-hi en contra (ha passat diverses vegades), l’altre és que aparesca qualque iniciativa en el nostre camp que aconseguesca re-il·lusionar els independentistes desmoralitzats decebuts amb els dirigents polítics. Però les intencions dels qui volen fer l’indult són claríssimes: frenar la independència.

QUAN AIXÒ DEL SUPREM I EUROPA ESCLATI DEFINITIVAMENT

Hem de fer el que toca que és persistir exigir i no cedir mai. Aquí es presenta un dubte molt greu. Per poder fer el que estic dient cal que els autèntics catalans que militen a ERC, que son una gran majoria, no cedeixin a la pressió que rebran del seu partit que, com és d’esperar, seguirà mentint i prometent el sol i la lluna als que no es passin al que ells opinen que és el bàndol contrari.

Tot dependrà d’això i en menor mesura dels autèntics catalans d’altres partits. Tinc molts i bons amics que pel que sigui estan a un partit equivocat i els reca molt reconèixer-ho. Vull creure que quan arribi el moment definitiu, els pesarà més el fet de se catalans que cap altre altre cosa.

I serem un nou país de la Unió Europea. Es molta l’esperança que tinc en això.

A en Vicent li agradaria llegir opinions sobre aquesta pregunta:
“…o farem d’aquesta agressió premeditada la palanca definitiva per a la independència, alliberant-nos com a societat, tots?”.
Com que, de fet, l’equivalent a aquesta pregunta fa temps que em balla pel pensament, ja començo a tenir algunes idees madures. Procuraré expressar-les de manera clara i concisa.
Bàsicament considero dos aspectes claus:

a) Flota en l’ambient la idea de que cap a la independència ens hi han de dur els partits polítics. No sé si és un estat d’opinió espontàni o induït. No excloc cap de les dues possibilitats.
No són els partits. No com element motor. Hem vist que els partits s’han posat en direcció a la independència només quan “el carrer” ha actuat o bé s’ha activat amb independència dels partits. Els dos casos més clars són el començament de l’ANC i el Tsunami Democràtic.
Per contra, els partits tendeixen a aigualir la independència: un exemple significatiu recent està explicat a l’editorial datada el dia 31 de maig https://www.vilaweb.cat/noticies/no-consellera-la-culpa-no-la-tenim-els-catalans/ i a un comentari meu [17:21] que va en la mateixa línia.

b) L’aspecte estratègic. El camí cap a la independència ha de comptar amb la combinació de diferents factors cadascun dels quals té el seu propi calendari, el seu propi tempo i la seva pròpia duració de força efectiva. Per exemple, no seria assenyat llençar-se a fons a la lluita al carrer si no hi ha un mínim de recursos d’estat ja preparats o si els èxits judicials al món exterior no estan prou avançats, ja que ningú no pot mantenir-se indefinidament en un estat de tensió.
En aquest sentit seria interessant inspirar-se en la tècnica PERT. Inspirar-se, no pas obeir cegament una llei. Organitzar un calendari, no pas definir un full de ruta. https://ca.wikipedia.org/wiki/Tècnica_de_revisió_i_avaluació_de_programes

Recapitulació.- No tinc dubtes sobre la gent. La gent no falla quan al seu davant veuen una direcció ben portada: bons exemples es van donar al dia 20 de setembre de 2017 i el dia 3 d’octubre del mateix any.
Lo que no sé imaginar és com es formarà el lideratge que organitzi la força del carrer. No sabem ni si n’hi haurà ni com serà, però sí que podem estar segurs de que en cap cas és una possibilitat exclosa.
Els factors anteriors per si sols no asseguren la independència, però sí que són un component fonamental de la lluita per ella.
Renuncio a parlar d’altres aspectes també molt importants per no allargar-me més.

Teniu raó. Crec que podria ser un bon momentum per fer efectiva la independència; però em fa por que la gent no siguem conscients que és aquell el moment i tornem a perdre l’oportunitat, com ha passat en altres ocasions com ara en acabar les espectaculars marxes de la llibertat de 2019. A més s’hauria de tenir ben trabat també l’aspecte oficial i exigir, potser a través d’una entitat, que es publiqués al DOGC i per tant s’aixequés la suspensió de la declaració d’independència.

Si el global de l’independentisme (partits i organitzacions) no analitza els errors estrategics comesos fins ara amb honestedat i serietat, el momentum , que molt probablement arribarà ( i més d’hora que tard!), no servirà de gaire. I pensem que abans de admetre que Catalunya ha de (o pot) ser independent, España sortirà de la UE si cal, i s’enfronatarà a la ONU , als USA, o a la Xina o a qui faci falta, sense manies; cal estar preparats per a aquest escenari més possible del que creiem. Coneixem de primera mà de què va el seu infinit orgull i la seva infinita estupidesa, que no significa falta de astúcia i intel·ligència. Per tant cal que filem prim estratègicament ! Tan prim com els advocats dels exiliats fan.

I cal que abandonem tot bonisme i ingenuitat, sense tanmateix abandonar la defensa radical dels drets humans fonamentals de tothom. Ens venen tempas de mobilitzaciö enèrgica, i també, sobretot, de mobilització absoluta de la nostra capacitat de critica i anàlisi intel·ligents.

Per realitzar qualsevol projecte, cal algú que n’assumeixi la responsabilitat de tirar-lo endavant. Pot ser una persona o un equip que treballi coordinadament. L’acord de la coalició del Govern de la Generalitat, preveu “un espai de Coordinació, Consens i Direcció estratègica” on “una direcció política col·legiada formada pels tres partits amb representació parlamentària i les dues principals entitats de la societat civil” es “coordinarà amb el Consell per la República”.
El CxR per la seva part, ha manifestat que està disposat a reformular la seva governança per tal d’aportar la seva experiència i estructura i esdevenir l’espai de coordinació esmentat.
La idea em sembla bona, de fet el que ha faltat els darrers anys és la manca d’un pla, d’una estratègia, d’una coordinació entre les institucions públiques, el front exterior i la societat civil.
Entenc que d’aquest espai haurien de sortir les opinions, la opinió, el pla, l’estratègia, que es reclama des de la Editorial.
Es fonamental però, la capacitat, les conviccions, la intel·ligència i el coratge de les persones que integrin aquest equip. Han de ser independentistes de pedra picada, reconeguts, que tinguin credibilitat i que generin respecte i confiança. Nous lideratges, que tinguin en compte els errors comesos: que no s’equivoquin d’enemic i que no el menystinguin.
I que no cal que preguntin a les bases; les bases ja han votat i han escollit uns diputats i unes diputades d’un Parlament autonòmic, que ha escollit un President autonòmic, que ha nomenat un Govern autonòmic. I no estem parlant d’això, estem parlant de que s’ha de detectar el moment adequat i portar el país a la independència.

Que què farem?

Doncs si el que pretenem fer és un Procés Constituent basat en la farsa que representa el malanomenat Debat Constituent i que no reuneix cap condició (cap ni una) per poder esdevenir un veritable Procés Constituent: no farem res de profit.

I si mitjans mínimament crítics amb la classe política, com aquest, segueixen donant com noticiables propostes com aquesta farsa del Debat Constituent sense fer cap esforç per gratar un xic la superfície; o si seguiu considerant que un tros de bambú processat i un codi QR són una estructura d’estat, quan al segle XXI el mínim necessari per validar les transaccions entre un estat i els ciutadans és fer servir comunicacions xifrades amb encriptació asimètrica, quan no amb tecnologia blockchain, no farem res de profit.

Vicent, saps que et respecto molt. Però aquesta pregunta espero que sigui retòrica. I per tant te la retorno: “Què farem d’aquí a que això del Suprem i Europa esclati definitivament?” Perquè de moment no estem fent res de profit. Per què hem d’esperar a que això esclati per fer quelcom de profit? Pel camí que anem el que farem serà plànyer-nos per no haver fet els deures.

I ha qui ja es plany d’haver confiat en els dirigents polítics. Però encara hi ha massa gent que segueix volent confiar-hi, sense adonar-se que encara li falta passar per aquest estadi. I que aquest plany arribarà; igual com l’esclat d’això del Suprem i Europa esclatarà.

Molt donar lliçons intel·lectuals sobre la interpretació d’un himne. Però de lliçons sobre què és i per a què serveix un Debat Constituent i quin paper juga enmig d’un Procés Constituent: [silenci]. El nou format multimèdia pot ser un bon pretext per fer un bon reportatge extens, ben documentat i rigorós sobre la matèria. Us hi animo.

Arribats al punt on estem jo ja només confio en Espanya. No confio ni en els partits que es deixen entabanar amb la propaganda espanyola i es creuen que amb el 52% no es pot fer res ni amb el poble català que no es capaç ni tan sols d’apuntar-se masivament al Consell per la República.

Espanya no ens ha fallat mai i esperem que aquesta vegada tampoc. Quan Això del Suprem i Europa esclate, confiem en que Espanya passi olimpicament d’Europa i mantigui els presos segrestats i els segueixi torturant fins que algun ja no pugui més i aprofiti el primer permís per no tornar a la presó i no deixar-se segrestar altre vegada.

Llavors tindrem una oportunitat els pocs 100.000 patriotes que encada quedem de protegir-lo i fer d’Espanya un estat fallit. Aquesta desobediència pot ser l’escletxa que es vagi eixamplant i acabi d’esber-lar-ho tot. A partir d’aquest punt, si aconseguim mantenir el pols i anar eixamplant els àmbits d’anarquia i sobirania popular, a mesura que es vagi veient que el moviment d’alliberament té cartes guanyadores tant internament com internacionalment segur que tots els botiflers s’hi apunten, des de la Colau fins al Godó.

La independència no ens la portaran els Reis Màgics de l’Orient ni una ciutadania europea unànimement convençuda del maltracte que rebem d’Espanya. L’haurem de guanyar nosaltres, els catalans, els de dins i els de fora. EMPENYEM!! EMPRENYEM!! Fem-nos tots membres del Consell per la República. Si arribem al mig milió no ens podran ignorar des de l’altiplà, ni tampoc des dels mitjans de comunicació sotmesos a les consignes “mentrestantistes” o “dialogants” del Rei Sol. Tampoc no ens podran tergiversar des de Lledoners, ni convèncer-nos d’esperar vint anys més. Tothom amb el President legítim, el Molt Honorable CARLES PUIGDEMONT.

Jo també vaig donar la meva opinió en el comentari d’aquell Editorial: “El ‘momentum’ l’hem de crear nosaltres aquí, a Catalunya i des d’ara. En l’horitzó del nostra alliberament, el TEDH és un epifenomen que ens afavoreix però no és determinant. Només hi ha una cosa que pot fer inclinar la balança, els catalans, la lluita interna. Ningú ho farà per nosaltres”. Si tenim èxit només potser amb la combinació del desprestigi de l’estat, tan com puguem, i la lluita interna. Per exemple si ara el Consell d’Europa reprova a l’estat espanyol per la conya aquesta de la sedició, doncs hem d’insistir-hi, hem de ser més sediciosos que mai, a veure què fan ara que Europa ens mira amb uns altres ulls. Aquest document del Consell d’Europa també avala el referèndum que els espanyols etiqueten d’inconstitucional i il·legal quan expressa: “no puguen interpretar-se com si restés sense efecte la despenalització de l’organització de referèndums il·legals del 2005”. Segons com es miri podríem dir, fins i tot, que avala l’acció unilateral. En resposta a la pregunta que ens fa el Director de VilaWeb diria que hem de començar a esmolar l’eina.

Quan un govern com l’espanyol, la seva justícia, els dos partits majoritaris en el Parlament, i la premsa madrilenya i espanyola, no els queda ni un gram de decència, d’honestedat, de vergonya, el poble que rep les conseqüències de forma majoritària com és el català, què ha de fer? Té alguna alternativa per “encaixar” amb tots aquests actors de les clavegueres? La resposta és clarament. NO! No hi ha cap possibilitat. Llavors, si els espanyols volen continuar vivint en un país on regna la corrupció, les desigualtats, la violència, ja s’ho faran.

L’ESCLAT EN SÍ, NO ENS FARÀ VENCEDORS DE RES…

La pregunta és: ¿Què estem fent (ara) per quan esclati?

Perquè en el moment de l’esclat tindrem la bifurcació de l’independentisme al roig viu. Els autonomistes d’ERC i el PSOE que s’haurà rentat la cara a nivell internacional amb els perdons, apretaran per acabar amb els independentistes partidaris de la ruptura entorn del CxR que avalats per l’èxit de l’acció internacional rebran la pressió del carrer per, ara sí, anar a totes contra un Estat que no es quedarà curt en la seva furibunda reacció antidemocràtica. Però, la repressió i la mentida ja no li servirà de res davant del pronunciament la justícia europea…

Tot plegat es concretarà políticament en: un referèndum pactat (l’enèsima trampa per la derrota); o un referèndum definitiu imposat per la mobilització.

L’acció del “carrer” per dir-ho simplificadament, serà determinant perquè guany l’una o l’altra. I això no s’improvisa. Si en el moment d’esclat no tenim una Direcció Política, un Estat Major de la revolta forjada al marge de les institucions i en el calor del CxR, el futur serà incert.

I aquest part, avui, s’ha de gestar de la lluita política entre l’estratègia rupturista contra l’estratègia autonomista. Cal desfer la connivència d’un sector dels rupturistes que ja els està bé l’estratègia autonomista. La delimitació dins l’independentisme de qui està per totes per la independència i de qui no, és del tot necessària.

HEM DE TRENCAR LA NOSTRA VISIÓ DEL MARC AUTONOMISTA QUE ENS AFEBLEIX

La qüestió que apareix en el títol de l’editorial d’avui ha estat aplaçada en el temps. Aquest endarreriment era i és l’estratègia principal de l’unionisme. És a dir, l’1-O representa d’embat democràtic, i desprès venia la reacció de l’Estat. Podien fer dues coses: atendre el problema polític, o tirar pilotes fora. Van escollir la segona opció. Per tant, ells compten com a victòria els empresonaments, l’exili i les dures condicions que suposa, la repressió, la impossibilitat de govern autonòmic eficient, i el mal servei a tots els ciutadans de Catalunya que en resulta. I per aquesta victòria treballen, ja no ara, sinó des de prou temps enrere com bé resta demostrat en l’anomenada “Operació Catalunya”. Què farem com a nació? Ho responia C. Ponsatí: si la necessària acció de govern la fan impossible des de les males arts de l’estat ( com ja hem vist ), ens en queda cap altra que no sigui la independència? En queda cap altra per a la gestió regional d’una regió que és motor europeu que la independència?
Per part meva, ressaltar que aquest discurs té un to guanyador. Té una formulació irrebatible. Lluny de com ho presenta el senyor Valls en resposta a la reacció del gag del Polònia, els catalans no actuem com una màquina de guerra. Tot al contrari, la màquina de guerra espanyola és un càncer que ja amenaça fins i tot a Europa i els seves institucions. I és en aquest mateix sentit que s’expressaven els Diputats europeus representants catalans a l’exili en compareixença de premsa. Així doncs, plantegem una via a la independència per dissolució de l’Estat espanyol a Catalunya. El moment Txornòbil que tant bé exposa V. Partal. Ara toca però, torna a fer aparèixer l’esclat popular final per acabar d’impulsar les tornes.
Normalment, quan més s’avisa d’un esdeveniment, és quan menys es dóna…

Aplicant el mateix resador que fan servir els jutges fatxes de la caverna nacionalista contra els polítics catalans en el sentit de fer-los pagar a títol personal, unes suposades despeses que va costar les polítiques exteriors catalanes, exigiria que un cop es resolgués els recursos europeus que de segur seran favorables als polítics, els costos de les indemnitzacions corresponents pels perjudicis personals, familiars i laborals que han patit, els paguin aquests jutges de la seva butxaca, per prevaricació i abús de poder que van aplicar imputacions per actes inventats o inexistents, motivats per les seves quimeres antis catalanistes i nacionalistes espanyoles. Aleshores veurem si pensen igual

El problema és que bona part dels polítics “independentistes” també volen tancar el procés, però en sentit contrari. No els veig pas suggerint el control del carrer o de fer qualsevol acció que els desestabilitzi o posi en perill el seu estatus. Quants d’ells no signarien ara que tot acabés i poguéssim tornar al període anterior?

Un cop aconseguida l’anul·lació el judici, l’alliberació dels presoners i el retorn dels exiliats, us imagineu el parlament aixecant la suspensió de la DUI? Jo, no.

Ens seguim comportant amb els polítics com si no ens haguessin decebut ja manta vegades. Esperem massa d’ells, del Consell per a la República i d’Europa.

Les victòries personals dels exiliats i un context europeu més favorable podrien ajudar, però no ens trauran les castanyes del foc. No serviran de res si nosaltres no fem la feina principal.

Ni en el pitjor dels casos, Europa obligarà Espanya a fer un referèndum, i molt menys encara, quan tot està calmat, quan s’està donant suport al seu govern i quan hi ha una taula de diàleg prevista, ni que sigui per mantenir les formes.

Però el procés ha d’acabar així? Indult i com a molt propostes tènues d’independència?.
I aquests jutges i fiscals d’extrema dreta seguiràn governant l’estat sense cap mena de justícia?.
I no s’aplicarà justícia a tots aquests jutges i fiscals?.
Crec que tot plegat ha arribat massa lluny com per no fer net , cal reformar de dalt a baix la “justicia” espanyola i els seus justiciers han de pagar pel què han fet, sinó – igual que en la transició- d’aquí a uns anys espanya tornarà a estar governada per l’extrema dreta.
Espero que a la propera, els catalans siguem fora d’aquest país que ara s’anomena espanya, i que de passada s’emportin alguns dels “nostres”.

Un calendari d’accions.
Gestionat per CDRs o ANC o el Consell a l’exili o qui vulgueu. però hi ha d’haver un “director”.
S’han d’obrir més fronts Urquinaones contemporàniament en diferents indrets de Catalunya.
I s’han de fer contemporàniament manifestacions pacifiques o desobediències a totes les ciutats.
Però hi ha d’aver algú que coordini quan encendre el foc a Girona i quan apagar-lo a Lleida i quan tornar-hi a Sabadell i quan deixar-ho còrrer a Tarragona. Per permetre de descansar als qui seran a primera fila i per no deixar descansar a l’estat.
Si no hi ha un “estat major” que coordini les accions, no farem res. Els petits grups irredents son fàcilment manipulables per el partit o l’Omnium de torn. I acabarien tots desmobilitzats o picant de mans asseguts a terra (que també s’ha de fer, però no per desmobilitzar sino per continuar).
Alternança de manifestacions pacifiques amb altres de més dures.
I tot això, fins que les nostres institucions no baixen del burro. Que no hi ha res a pactar amb Espanya.
RES.
I mentrestant el Consell per la Republica, que mogui el cul i demani ajuda i reconeixement a tot quisqui. I que es prepari per declarar la Republica Catalana des de Belgica.
I quan això passi, ningú a casa. Tots al carrer. No fos cas que a algun mossèn li vinguessin ganes de dir que des de Bèlgica no es pot declarar la Republica.

Pot ser que sembli una bertranada, però per donar resposta a la seva pregunta Sr. Partal, primer cal analitzar en quina situació ens trobem el poble (quina paraula!) que, més enllà de les nostres preferències ideològiques, tenim clar que el que volem ara és un estat independent.

Els partits polítics han malbaratat el capital *inestimable* d’un poble que ha posat com eix la transversalitat. Quan vaig arribar a Catalunya ningú va demanar-me, ni jo ho demanava, a quin partit votava. Ara, els partits polítics ja han aconseguit que es faci. Doncs, els partits polítics fan part de l’enemic, no pas per anar a cremar les seves seus, però sí per denunciar-ho.

Les associacions civils, ANC i Òmnium (no la cultural sinó la política) contemporitzen sobre el sexe dels àngels amb proclames buides de contingut efectiu, una tirallonga d'”ho tornarem a fer” sense dir, ni com, ni quan, una mena de sopar groc interminable i indigest. Doncs, les associacions civils també són l’enemic, no pas per donar-se de baixa en massa, sinó per denunciar-ho.

Només tenim un capital. Un poble majoritari transversal que, malgrat l’actuació dels partits polítics i de les associacions civils, en el fons, i sense cap dubte, es manté fidel al seu desig d’aconseguir un Estat independent, uns perquè estan farts de l’Espanya traïdorenca, altres perquè veuen que la seva llengua desapareix, altres perquè voldrien un país on la justícia social fos llei, altres perquè…, però tots a favor d’un Estat independent.

Aquesta transversalitat és el nostre capital, però necessitem denunciar als nostres enemics (no els d’extramurs sinó els d’intramurs) i, per això, necessitem un altaveu. El quart poder.

Li retorno la pregunta, Sr. Partal. Vilaweb vol ser l’altaveu del poble català *transversal* que vol abans de tot un Estat independent, sí o no? Per això cal ser valent. Ja no ens alimenten molles (editorials), ja volem el pa sencer.

Nosaltres, sense un altaveu potent, no podem fer gran cosa, excepte rebre porrades de la policia catalana, pagar multes i a vegades anar a presó.

La resposta a la seva pregunta la té el quart poder. Vilaweb.

No malgasti el veritable capital.

Gràcies.

La resposta ha de ser ni oblit ni perdó.

Ni oblit de les violentes agressions fetes per la PN i la GC contra gent pacífica i que només volia votar.
Ni oblit de les manipulacions i omissions prevaricadores fetes pel TS, la AN i al final el TC, amagant i no volent veure proves de les mentides dels policies i del gobierno que els donava suport.
Ni oblit de les mentides i manipulacions fetes pels mitjans de comunicació filofranquistes i filomonarquics.
Ni oblit de l’arrenglersment amb el franquisme i les mentides del borbó Felip VI.

Ni tampoc perdó per a tots ells.
Tots del primer a l’últim han de ser jutjats pel dany fet als catalans, dany físic, moral, econòmic.
Els Marchena, Llarena, ministres, policies, borbó, etc., etc., han de ser condemnats i apartats de qualsevol càrrec.

I com diu el Sr Partal, tot lo anterior es per acabar forçant la separació de Catalunya de la corrupta espanya, no per tirar terra a sobre i continuar sotmesos.

El problema i gros és que amb un govern de la Generalitat presidit per la ER de Junqueras, ens voldran vendre la continuïtat autonòmica, fent us dels mitjans espanyolistes i de les botifleres TV3 i CatRadio, controlades pel junquerisme, cosa que el poble ha de rebutjar, és el moment.

Amb el President legítim, el MHP Carles Puigdemont, la cosa seria diferent, ara que sap de quin peu calça l’Oriol Junqueras, activaria la declaració de la independència, trencant definitivament amb la espanya monarco/franquista.

Lo dit, el carrer ha d’exigir al Pere Aragonès, que actuï o plegui.
No tindrem millor oportunitat.

La manipulació i la mentida de com interpreta el govern espanyol el dictamen del Consell d’Europa, mostra que Espanya pagarà tot el que calga per salvar la seua unitat, esta disposada a tot. Ni acata ni acatarà, dictàmens, sentències ni res de res. La independència de Catalunya costarà una violència extrema per part d’Espanya. Cal assumir-ho, ser organitzats, mobilitzacions intel.ligents, massives i permanents. No hi ha un altre camí. No podem perdre el temps demanant indults, amnisties, negociacions, ni el sumsum corda…Ens hem d’enfrontar al govern català amb una sola consigna: INDEPENDÈNCIA ARA!! La independència ja fou declarada, cal alçar la suspensió.

Què farem, quan tot això d’Europa i Espanya esclati? Be, si aquesta cosa esclata, jo no ho veig tant clar, caldrà que, els catalans, apostem per un rol de catalitzadors amb l’única finalitat d’ajudar Europa a visionar amb eficàcia i positivisme, tots els errors comesos per la justícia espanyola durant molts anys. Convencer els elements integrats a la justicia europea perquè implanti un sistema de subvencions, encaminats a resarcir tots els mals que, per culpa d’una justícia escandalosament esbiaixada, on els principals culpables són els membres del Tribunal Suprem ubicat a Madrid. Els presos i exiliats catalans han sofert molt de mal i, és comprensible, establir -com a mínim- unes subvencions reparadores de tot el mal causat a persones innocents. Tanmateix, ni així les reparacions serien suficients per computar tant de mal.

Cada pas que sigui positiu és per valorar-lo. Això però, com que segurament les passes més importants en un alliberament és lògic que siguin poc visibles, o gens, acaba essent la conjunció la que finalment port fer escac al rei, mentre que un república pot ser congelada però escacada. El virus espanyol de la discòrdia fa que per alguns, segons qui sigui l’exitós desmereixi tota la labor dels altres, per àrdua que sigui. El llarg termini, per naturalesa es menysvalora. Es planta l’arbre per recollir les tòfones al cap de 16 anys, i la immediatesa a la que obliga la moral competitiva fa que allò que més es celebra pugui ser flama d’un sol dia. Una batalla entre violència i pacifisme és llarga i amb poques certeses. Els pronunciaments dels jutges internacionals ajuden. Però ben cert és que els franquistes es tornen mes desafiants i amb set de venjança que mai A part independentista, mesella, respectuosa in que lluita per alliberar-se d’un règim corruptiu i corromput, no es port menysvalorar, ni la llavor que hi ha a la presó, ni l’adob de tots els represaliats, ni l’aigua de multituds que mouen les associacions, ni els que preparen les eines de recol·lecció a l’exili, ni cap altre factor, que per sort no n’hi pocs. De moment els fruits palpables de l’exili, son de guanyar llibertats individuals, que pel que fa als presos els franquistes s’ho passen pel folre .Es tracta de quan hagi passat aquesta etapa anar a la segona embranzida amb camins més definits que el 2017.Per arribar a estats cal passar els llacs el coll de Sotllo i l’abrupta carena fins al cim del Verdaguer. Aleshores, tot i el cansament Estats es fa assequible. No abans. I qui passi pel camí de la gelera, ho farà per terra germana prou dignament. El cas és no distreure’s d’allà a on es va

No sé si serem capaços de fer un gran moment o una palanca definitiva, però si que podem i hem de persistir, valorar les iniciatives de les diferents agrupacions, la primera fent gran el CxR i la segona responent les 144 preguntes del Debat Constituent com a base a la nostra nova Constitució. Tots els unilaterals d’entrada hem d’unir-nos per reafirmar constantment el Mandat del 1r d’octubre i no aturar-nos en la determinació de completar la DUI del 27 d’octubre de 2017 i
edificar la República, com? Amb tot el que tinguem a mà, provingui la iniciativa de qui provingui, sempre que no sigui tirar enrere. Es tracta de continuar, de persistir, d’engegar si cal, ja ara mateix, per tal de que quan arribi el moment, quan es despengin amb l’això ja s’ha acabat, no sigui així i ens trobin a punt i en marxa, si no és així farem tard i ni farem ni persistirem. Persistim, preparem-nos, fem! Unim-nos en aquestes accions enxarxant-nos per controlar el territori quan en sigui el moment.