Una confusió ambiental fruit de la impotència, feta de desànim i aclaparament pel “no hi ha res a fer” crea la situació ideal perquè passin coses grosses i ningú no s’immuti. En el nostre país, ara és un d’aquests moments en què la dificultat per a canviar les coses ha causat una mena d’anestèsia generalitzada perquè passin autèntiques bestieses i no s’hi pari atenció. Els experts a fer passar bou per bèstia grossa no s’han d’esforçar gaire per fer que allò que és una burla al sentit comú, un greuge a la intel·ligència i al benfer i una estafa a la societat resti tapat. En compte de combatre el tot s’hi val, es facilita que com més va hi hagi més coses mal fetes que són premiades.

N’és un exemple el nomenament de Joan Abellà com a nou director general de la Fundació .cat. Un nomenament amb presses de pim-pam-pum envernissat de paraules com “compromís”, “coneixement”, “experiència” i acabat amb un xim-pam-pum de somriures d’uns quants amics que respiren perquè els ha sortit de franc col·locar en un lloc clau una de les persones que han perjudicat més la indústria cultural catalana aquests darrers anys.

Doncs no!, això no es pot permetre i aquest nomenament ha de ser qüestionat i posat d’exemple que no podem convertir les organitzacions catalanes en unes portes giratòries, a l’estil més ranci de l’espanyolada. Fa massa anys que allò que no ens agrada dels nostres veïns passa ací. L’eficiència, els mèrits, la feina ben feta no sempre compten. No podem convertir les organitzacions sobiranistes en un club d’amics. I no tinc res en contra de l’amistat, però a la feina no pot restar i servir per a fer favors personals. Si anem així, malament rai. El país no tira endavant perquè uns quants siguin al capdavant de determinades organitzacions –això és amiguisme–, sinó perquè la gent que hi hagi al capdavant faci la feina i la faci bé. Formar part del club no ha de servir de res. Alerta, això passa!

I no dic tot això només perquè no hi hagi hagut concurs públic, que és el que s’havia fet anteriorment per nomenar Roger Serra, antic director general, que és greu. Ho dic sobretot per la informació pública que avala que la direcció de Joan Abellà al capdavant d’Àgora – Entredós Logístics SL, ha estat un autèntic desastre per a la indústria cultural catalana. En concret, per al món del llibre, però també per la manera com l’impacte del seu fracàs ha repercutit en general. Les dades ho expliquen.

Entredós Logístics era el gran projecte cultural que arrencava el setembre del 2022 com una plataforma de distribució de llibres que havia d’impulsar el llibre català cap al futur. Era fruit d’una fusió freda entre dues empreses, la Distribuïdora les Punxes i Àgora Distribució. Actualment, després d’una desfeta meteòrica, les Punxes ha assumit el 100% de l’empresa, atès que, si bé els seus clients van patir pels problemes d’Entredós, no van patir tant com els d’Àgora, que ha estat l’autèntic forat negre de la situació.

La gran plataforma que havia de deixar el llibre català en les millors condicions per a competir al mercat va caure com un castell de cartes que es desploma. Joan Abellà, que era responsable de la part d’Àgora, no va aconseguir de fer arrencar el projecte, sinó que pel camí el va destruir, i va ferir profundament el sector. En lloc de millorar la distribució, els llibres es perdien i no es podien vendre. Quan perdre és així, no és cap eufemisme. Les editorials que eren clients d’Àgora, tal com VilaWeb ja va explicar en el seu moment, especialment Xarxa de Llibres, que aplega vint-i-dues editorials mitjanes i petites, no podien vendre els llibres i els pocs que venien la distribuïdora no els els pagava. Després de passar un Sant Jordi d’infart, Xarxa de Llibres va posar una demanda per valor de 2.800.000 euros a Àgora-Entredós. Per poder continuar el negoci, se’n van haver d’anar a la distribuïdora basca Elkar. Àgora els havia extraviat 350.000 llibres. Al cap de poc, la distribució catalana quedava encara més afeblida perquè edicions 62, del Grup Planeta, també deixava Àgora i se n’anaven a la logística del grup fora de Catalunya.

Si això, per si, ja és greu, només cal afegir-hi els sis anys devastadors en què Joan Abellà ha estat al capdavant del grup Enciclopèdia Catalana. Sis anys que han acabat amb la fulminació d’aquest grup, acomiadaments, pèrdues, venda d’actius… Els segells del grup, tal com va explicar VilaWeb, han estat comprats per Abacus i Jaume Roures en una operació que pretén salvar-los de la desaparició.

I, davant aquesta trajectòria, just quan Abellà es quedava sense feina, Genís Roca, president de la Fundació .cat el rescata, el nomena director general sense concurs i aprova i elogia la seva experiència com a gestor. No reprodueixo les paraules perquè tanta comèdia ofèn.

És cert que la Fundació .cat és privada i darrere seu hi ha diverses entitats catalanes. Però és un patrimoni molt important de la societat catalana, un cas d’èxit fruit d’una lluita feta amb intel·ligència, criteri i convicció de la societat civil, encapçalada per Amadeu Abril, i que ha passat moltes vicissituds. Roger Serra, director general fins al desembre, impulsava un projecte sòlid, però ara l’administració –com passa massa sovint– se l’ha endut, per nomenar-lo director general de Política Lingüística. La fundació no ha de ser un cementiri d’elefants. Que funcioni bé és important per al futur de la llengua i la seva relació amb les tecnologies. Dilapidar-ne el capital perquè un “amic” tingui feina és amiguisme i prou. Òmnium i les entitats implicades han de revisar el funcionament en aquest cas. Si us plau, així no es redreça el país, ni tampoc dient que tots són iguals. Reclamar i vetllar perquè la feina es faci bé és la tasca de la ciutadania, i no hi podem renunciar.