Què fa el PSOE votant un batlle de Bildu a Pamplona?

Ja fa temps que penso que el País Basc és pràcticament independent. Recapten tots els seus diners i l’estat encara els paga per les coses que hi fa. Llavors, qui necessita marxar amb tot l’enrenou que això significaria? En qualsevol negociació amb els governs de l’estat, els bascos discretament acaben aconseguint traspassos importants. Sembla ser que tindran rodalies segurament l’any vinent mentre els catalans ens farem un fart de fer el ploricó per no aconseguir res. Estic esperant la foto anual de les forces econòmiques catalanes reclamant, molt, però que molt fort i amb els punyets tancats, el corredor mediterrani. Els bascos són amics dels castellans i els catalans l’enemic que cap esborrar del mapa.

Em sembla que no ho has entès bé això Vicent. Als bascos no els cal dir cada dia que volen ser independents i que volen votar l’autodeterminació, perquè ja són quasi independents “de facto”, només els falta tenir la Seguretat Social i les Pensions, cosa que aconseguiran sens dubte en pocs anys. Quasi cap institució del País Basc està en mans de l’espanyolisme . Saben que l’important és controlar-les ells. Els faltava l’alcaldia de Pamplona ? doncs ja la tenen. Mentrestant els catalans ja no tenim quasi res. Només una Generalitat de Catalunya inoperant que a sobre regalarem a les properes eleccions. I del País Valencià i les Balears , sobren comentaris.
A mí doneu-me traidors com els bascos i salveu-me de patriotes de pa sucat amb oli, que només saben muntar jocs d’esplai.

En el fons, res de nou, penso. És la “Federació d’esquerres hispàniques”, el somni daurat de moltes esquerres republicanes espanyoles que creuen que tots els mals ens venen de la monarquia i sobretot de les dretes de tot arreu. I no veuen que els mals ens venen també de la ineptitud i la corrupció de les esquerres , de moment incomparable per molt menor a la de la monarquia i les dretes. però creixent, tanmateix, quan una democràcia incipient i primitiva els ho permet.

Unes esquerres que no han fet net del comunisme, en el fons, i de l’autoritarisme que la “història” , creuen, els concedeix, perquè tenen la raó històrica…(??!). I creuen que són els bons del relat i que la fi justifica els mitjans, siguin quins siguin. I el que molts veiem que cometen els mateixos errors i bretolades de les dretes, estem equivocats: les seves bretolades tenen justificació, sigui teòrica o pràctica, per l’eficàcia que s’els suposa.

És la filosofia d’els Junqueras i Otegui i deixebles i seguidors incondicionals ….amb càrrecs , és clar. No hi ha ni haurà Revolució sense el respecte més escrupulós als drets fonamentals de les persones, en la fi i en els mitjans!

FASCINACIÓ PELS SOCIALISTES. JA S’HO FARAN
Des d’un punt de vista comercial, la paraula socialista fa vendre bé el producte quan apareix en el nom d’un partit que fa cent anys era marxista, desprès franquista i ara és monàrquic perquè apuntala al rei. Amb aquest ús de la paraula socialista, la paraula ha enredat a tothom, des de la maçoneria fins als republicans passant per tot el ventall d’ideologies tradicionals de dretes i d’esquerres.

Ningú no ha pogut rebatre mai que ja el 1973 Carrero Blanco mateix havia donar l’ordre de facilitar el canvi de direcció dins el PSOE i que després els serveis secrets del franquisme van pactar l’operació amb Felipe González, en un dinar al carrer de Santa Engracia de Madrid. Amb aquest començament, la traïció ha estat una peça central de la vida sencera del Partit Socialista Obrer Espanyol. Cap el 1974, Franco va seduir el jove advocat andalús Felipe González amb un pla llaminer per ocupar un futur govern i, com és ben conegut i documentat, fins i tot el va protegir amb la policia del règim quan el va enviar a París entre l’11 i el 13 d’octubre de 1974 per participar en el tretzè Congrés socialista de Suresnes, on González hi va trobar un François Mitterrand i un Willy Brand que, per força, coneixien les intencions de Franco de posar socialistes en el govern de la successió, i també les veien amb bons ulls. El franquisme va consumar la compra definitiva del PSOE amb la legalització del partit el febrer de 1977 i l’amnistia amb el retorn de milers d’exiliats, tot això a canvi de blanquejar la transició a la democràcia (sic) i, naturalment, a canvi d’apuntalar la monarquia que havia volgut instaurar -que no pas restaurar-, el propi dictador.

Només de fer una feina de recerca elemental ja hi trobem una relació evident i ben objectiva d’incompliment de les promeses electorals, per exemple des de la mentida del no a la OTAN fins a la promesa de derogar la llei mordassa i la promesa de la reforma laboral. Tot plegat està amanit amb els errors monumentals d’En Común Podemos, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de Bildu i de Compromís, que s’han dedicat a donat vida al PSOE per motius inconfessables. Aquests partits teòrics d’esquerres podien haver mort el monstre, el podien haver deixat sense oxigen institucional i amb això podien haver avançat cap a una democràcia real. Ho tenien a les mans però sovint ens confirmen que no ho volen fer. Costa d’entendre la dependència de l’esquerra espanyola, catalana o basca, incapaç, sens dubte, de desempallegar-se de la seva fascinació pels socialistes. Ja s’ho faran.

Sobre EH Bildu, fa anys que son aliats amb ERC, i ERC és el que és. Ja fa els mateixos anys que EH Bildu va deixar de ser independentista per a ser una crossa del PSOE. Com ERC. I falta veure quant dura el nou sabor del PSOE. Soc escèptic.
Però també és important comentar el tema de les infermeres. Son les que de veritat es mobilitzen, però és tot el sistema sanitari que fa aigües, des de visites que triguen mesos a donar-te fins al caos que s’ha apoderat de l’àmbit de la salut mental, on sembla que hi hagi una competició a veure qui ensorra més pacients. De tot això se n’hauria de parlar molt seriosament i en públic.

Benvolgut Vicent,
Crec que et contradius quan dius el següent: “PNB i EH Bildu, dos partits que defensen l’exercici de l’autodeterminació i que el País Basc és una nació, tenen 52 escons de 75, pràcticament el 70% de la cambra.”
La cambra de la que parles és la de la Comunitat autònoma Basca però, no havíem quedat en què la vertadera nació basca era molt més que la Comunitat autònoma d’Euskadi? No serà que quan Otegi afirma que el desig d’exercir el dret d’autodeterminació no és majoritari a Euskal Herria hi inclou Nafarroa i els territoris d’Ipar Euskal Herria? Oi que si afegim la població d’aquests territoris potser l’afirmació d’Otegi no és tan forassenyada?
I si pensem als Països Catalans com un tot, quin és el pes real de l’independentisme a la nació sencera? Des del meu punt de vista hem de triar entre respectar les fronteres de la nació etnolingüística completa o la voluntat de sobirania de parts molt concretes de les poblacions basca i catalana.

70%? 0% polítics. Aquí la gent vota espanyolitzar en massa, des de fa 45 anys. Els votants d’ERÑ, especialment, no es poden fer els despistats.
Infermeres i metges han col·laborat amb l’administració per degradar el màxim la sanitat pública, fins a deixar a les portes i expulsar de la sanitat algú que havia comés el delicte de visitar-se en un CAP que no era el seu.
Molts llicenciats estan cobrant sous ridículs, pitjors que el de les infermeres. Bé que lluitin, però si no defensen la sanitat pública no m’interessen.

Ho ha dit Joan Guasch: els bascos són amics dels castellans i els catalans l’enemic a abatre.

Ve de molt antic, de molts segles abans de Franco, ve del temps que els castellans corrien a amagar-se dels musulmans rere d’aquelles muntanyes que fan de fortalesa. On ho he llegit…, segur que molts ho sabeu..

El que fa mandra i sap greu és haver de patir tant calçaces com sou molts catalans al respecte: vós director, el president Puigdemont i milers de catalans que veuen en aquell “enfant terrible” (que en veritat és la santíssimia trinitat d’españa), un simpàtic col.lega amb qui comparteix somnis de llibertat i identitaris.

Però és tot façana, els catalans amb els bascos pel que fa a españa mai no compartirem res, o millor dit, ells ni han compartit ni compartiran res amb nosaltres: ells la llibertat la tenen tota i la identitat cada dia l’alimenten amb una milionèssima part dels migrants que rebem aquí. Tot ben orquestrat, naturalment.

Encara alguns catalans són capaços abans de culpar el president Pujol de la matança de l’Hipercor abans que no reconèixer que aquells van al seu interès.. i més val que ho deixi aquí.

Ara.. el que els bascos no tenen, ni tindràn mai, és el repertori de sinònims quant a insults. I si no mireu la quantitat de maneres com ho podem anomenar:

calçasses
1. n baldragues, bonàs, bon jan, bragasses, jan, sinagües

calçasses
1. adj/n (insults) animal, apardalat apardalada, ase, aturat aturada, babau babaua, badoc badoca, bajoca, bandarra, beneit beneita, bèstia, bèstia bruta, betzol betzola, bleda, bleda assolellada, boig boja, bord borda, borinot, cabró, cap de cony, cap de fava, cap de suro, cap de trons, capsigrany, caracollons, carallot, cigalot, cretí cretina, curt curta, curt de gambals curta de gambals, dement, desgraciat desgraciada, deshonrat deshonrada, encantat encantada, enze, estaquirot, estúpid estúpida, fava, figa blana, figa molla, figa tova, fill de puta filla de puta, flasc flasca, fleuma, gamarús gamarussa, imbècil, liró lirona, llepaculs, lluç, mala bèstia, malnat malnada, malparit malparida, malxinat malxinada, menjamerda, merda seca, miserable, mitjamerda, mitja tita, moniato, morros de cony, oca, pallús pallussa, pàmfil pàmfila, pelacanyes, pet bufat, pet merdós, pixorro pixorra, ruc ruca, sabatasses, sapastre sapastra, soca, sòmines, tabalot, talòs talossa, tanoca, taral·lirot, taujà taujana, tifa, tòfol tòfola, torracollons, tòtil tòtila, trompellot, tros d’ase, tros de merda seca, tros de soca, ximple, ximplet ximpleta

https://www.softcatala.org/diccionari-de-sinonims/paraula/Cal%C3%A7asses/

Com per haver-nos, també en aquest afer, de reprimir el plaer i rebaixar-nos la cultura.

El PSOE simplement se n’adona que cada vegada és més difícil, per no dir impossible, governar Espanya sense comptar amb els nacionalismes/independentismes perifèrics que ara representen el País Basc i Catalunya però al que van afegint-se Galícia, el País Valencià i les Illes.

És una quimera impossible pensar en el retorn d’un govern en solitari del PSOE amb aquelles majories de Gonzàlez i Guerra. Això s’ha acabat per sempre i d’aquí el canvi d’actitud al que es veu abocat el partit. Amb tota la mala gana però sense cap més remei.

I aquest és el mateix drama que algun dia haurà d’acarar el PP. Perquè amb Vox no suma, i tampoc no es veu disposat a sumar amb ningú. De moment l’estratègia és aglutinar tota la caspa del nacionalisme espanyol. Com en aquell vell anunci on un torero proclamava davant del toro amb els braços oberts i traient pit: “deharme zolo”. Quan vegin, però, que tampoc no en tenen prou hauran de plantejar-se altres coses. I a l’igual que el PSOE, el PP no actuarà de grat sinó obligat, i ben obligat, per les circumstàncies. Això o ser oposicio a perpetuïtat.

Ara cal també que els partits independentistes sàpiguen llegir no només el futur cap a on apunten les tendències generals sinó el moment més immediat i no desaprofitar-lo.

No és tan difícil d’entendre. En un mon multilateral, l’important és dominar les institucions que controlen realment el poder: decidir la política escolar, sanitària, seguretat social, fixar i recaptar d’impostos i capacitat de distribuir-los etc.. Tot això ja està en mans dels partits bascos, no els cal posar una bandera més a Estrasburg. A més a més, la independència tot i ser transversal es sustenta en una classe social, i a hores d’ara cap classe està en condicions d’assumir eixe repte, ni a Euskadi ni als Països Catalans, llavors s’imposa el pragmatisme. Finalment, la política espanyola, és una política colonial, on la supervivència seva es basa en la extracció de recursos dels Països Catalans, cosa que no hem entès mai del tot, i en conseqüència mia hem fem política de Països Catalans, i així ens va.

Excelència i tot poderós Sr. Vicent, tot poderós per allò de tenir el poder per decidir quins comentaris vetar.
Amb el comentari que ha fet el Sr.Pep Agulló 08:18 crec que té una visió encertada; de totes maneres amb aquesta visió, ep!!! la meva opinió, passaran els anys i els segles fent la brama així també amb els pòsters per fer constar la paraula independència, això sí, aixecant el puny, que quedà molt pogre d’esquerres; per això són tant bons amics amb ER i ja que dir entre Otegui i el Lerroux de Junqueres.
Els uneix aquesta doble moralitat per seguir apalacant aquesta espaÑa franquista i corrupte.
Si un dia el PSO€ veu que una de les seves colònies es pot independitzar, com va passar en el procés, que es va manifestar amb VOX i amb Ciudadanos.
Ni hi ha prou exemple de tots els despropòsit que han passat a l’ajuntament d’aquesta provínciana Barcelona?

Sobta molt el silenci de la CUP, tan amics no fa tant amb EH-Bildu. Hom pot pensar que Otegui fa una maniobra per l’acostament dels presos o, dit d’una altre manera, el PSOE els té agafats pels collons amb una maniobra semblant a l’indult dels presos catalans. No crec que els votants del PNB siguin independentistes, sí sobiranistes. Si els catalans tinguéssim el grau d’autogovern i els diners -el concert econòmic- que tenen els bascs, quants catalans indepes quedarien?. Jo no sé la resposta però és evident que el PSOE, en aquesta conjuntura tan especial, està transitant per una corda fluixa que no té un punt d’arribada gens clar però, si no cau, el temps corre al seu favor. Cada cop veig més clar que Sánchez no té un pèl de tonto.

Estimat senyor Partal, la seva hipòtesi al respecte de la posició de l’independentisme basc ben segur que és fefaent. En tot cas, de possibilitats n’hi ha d’altres. I aquestes bé valen una remugada, encara que només sigui com aquell qui no vol la cosa. I que consti que a ningú se li escapa que una cosa que val per allà (Euskadi), també val per aquí, independentment de si la situació de l’autogovern dels bascos sigui molt millor que la nostra. Fixem-nos que aquella Espanya assimilada (nosaltres) i aquella Espanya foral (Navarra i Euskalerria) han vingut suposant, en una mirada que ja és clàssica, la contraposició nacional a allò espanyol. Però què passaria si allò espanyol comencés a ser pensat com a inservible o replantejable? Ep! tal cosa no vol pas dir res al nivell de canvis polítics immediats i significatius… Només que l’imaginari discursiu d’un nacionalisme perifèric servís per reconduir com es gestiona l’estat a la regió peninsular ibèrica. Des d’aquest contrapès (i només cal això) tindríem una explicació altra i amb una mirada més enllà del nostre melic intern tan embolicat i encauat. A mi només m’ho sembla, però estic ben d’acord que el tema català i el basc per extensió (en el sentit que no són pas qüestió pròpia) actuen com un evident contrapoder alhora de governar. I que aquest governar procura preocupació. Ningú pateix pel bon govern dels bascos, i ja hem demostrat que no cal preocupar-se pel bon govern dels catalans (deixant apartades totes les maniobres que es fan per destruir el bon govern fetes des del mateix estat espanyol). Pot molt ben ser que la raó de ser del PSOE sigui realment aquesta: el partit espanyol “modern”. Com pot ser que la modernitat a Espanya estigui prou amenaçada i sigui de domini públic. Amb tot doncs, els nostres interessos bé valen la missa de resar per Espanya!

Si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi. Crec que el PSOE ha agafat aquest rumb i fa, una mica, el que ha intentat fer CiU + successors amb ERC, en un escenari evidentment diferent.

Euskal Herria són independents de facto, ells controlen la caixa. Els catalans ho hem tingut a tocar sense embolics de conflictes armats pel mig, i també “ens han fet veure” que el nostre objectiu no el podem assolir.

El PSOE, tot i que ja els agradaria fer una mena de “front patriòtic” amb el PP, veuen que això els aboca a ser un partit satèl·lit del PP en lloc d’una coalició forta (com realment desitjarien) i tan rucs no són. Així que el PSOE ha optat per no satel·litzar-se del tot amb el PP i crear ells els seus propis satèl·lits: PNB, Bildu, Junts, ERC, etc…

Aquesta dinàmica els hi dóna més profit perquè així són ells els amos i maten dos ocells d’un tret: neutralitzen l’independentisme i alhora poder competir més còmodament pel poder amb el PP en lloc de convertir-se en vassalls de la dreta espanyola.

Així el PSOE ens ho fa assumir com un WIN-WIN, ells tenen majoria per governar, i nosaltres, a canvi de renunciar a la independència ens salven d’un govern PP-Vox i ens donen certes concessions en forma de competències que sembla ser que el PP mai ens donarien.

José Luis Palmeiro, Bonaventura Casanova, crec que l’encerten.
Penso que la veritat a vegades fa mal, però sense la veritat no diagnosticarem adequadament el problema, i per tant, no el resoldrem bé.
Una cosa és el nostre desig, i l’altra és COM fer perquè aquest torni a ser majoritari, una altra QUÈ fer en el mentrestant, entendre PER QUÈ no es va ser contundent quan teníem l’oportunitat, acceptar QUI va posar pals a les rodes, i conjurar-nos per QUAN tornar a l’embestida, de manera definitiva.
No és fàcil, i potser, només potser, el que fan els bascos és treure’n el màxim profit, i en podríem aprendre.
Tornarem a tenir una segona oportunitat, no hi ha cap dubte, tornarà a venir un “Arenys de Munt.2” com vam comentar ahir.
La qüestió és si ens agafarà a punt de guanyar o encara no.

Si ho voleu en format d’acudit, ho copio tal com ho vaig rebre, en castellà, però crec que s’entén.

Eran un gallego, una madrileña, una andaluza, un castellano, un vasco y un catalán que iban en barca.
Un dia hicieron una votación y decidieron por mayoria que el catalán remaria. A eso le llamaron “democracia”.
Al cabo de unos años, el catalán, harto de remar, dijo:
“Disculpad, compañeros, cuando encontremos una isla me bajo de la barca. Encantado de haberos conocido. Adeu!”
Los pasajeros reaccionaron indignados.
-“Cómo? Tú eres un insolidario y un egoista!” – gritó la andaluza.
-“Tú no eres un democrata y atacas la convivencia! Si quieres bajarte para dejar de remar, debemos decidirlo entre todos y no tú solo!”-masculló la madrileña.
-“Hace ya unos 40 años que lo decidimos y todo ha ido bien. Lo que va bien…debe seguir bien”- dijo el castellano.
-“Y cómo se te ocurra opinar, te apaleamos todos con el remo 155 golpes y nadie nos va a juzgar por hacerlo”.- dijo el gallego.

Entonces el catalán le pregunta al vasco:
-“Y tú no dices nada??”

Y el vasco responde:
-“Mejor seguimos como ahora, que como te bajes me va a tocar remar a mí !”