Què et posaràs?

Si els Òscar i el carnaval tenen vuitada, els voldria agafar com a pretext per a parlar de la vestimenta de les dones a la pantalla i en altres ficcions. D’aquella projecció de diapositives mental que una xiqueta-noia-dona, davant d’una ocasió ics que implica un alt grau d’exhibició, es fa aquella pregunta davant d’un armari real o imaginari: ‘Què em poso?’ Si és que ningú no li ha demanat abans: ‘Què et posaràs?’

Això mateix li passava fa no-res a l’actriu i directora Leticia Dolera davant de la perspectiva –l’abisme– d’haver de lliurar un Goya a l’última edició dels premis. Ho descriu minut a minut a l’article ‘Contradiccions d’una feminista a la catifa vermella‘, i, si el llegiu –llegiu-lo, que no el resumiré–, veureu que a Dolera no li cau cap anell per admetre que, com a dona que es dedica al món del cine i la televisió, ha de viure amb unes contradiccions asfixiants: ‘Ens maquillem i arreglem perquè volem, o perquè hem crescut amb aquest imaginari femení que ha dibuixat l’heteropatriarcat per a nosaltres?’ Quina preguntassa, Dolera.

El terme ‘heteropatriarcat’ a mi ja m’ha agafat gran per a fer-lo servir de natural, però quan l’espai i el temps són limitats, és molt útil poder abastar en una sola paraula tota la Pantonera de pressions a les quals es troba sotmesa una dona pel simple fet de ser-ho (o pel simple fet de no ser un home). Dit així molt en general i molt en binari, perquè en el tema que ens ocupa encara és la classificació dominant. Els que tinguin xiquetes menudes ho poden comprovar des del primer dia: des que són al bressol són objecte de tot de comentaris benintencionats que associen la seua bellesa amb els vestidets tan bonics que els han posat.

En aquest punt ja toca que alguns digueu: ‘I els xiquets també’, perquè, què seria d’un text sobre maldecaps de dones si ningú no digués ‘i els hòmens també’? Posem que, per a les xiquetes, la valoració sobre el seu embolcall és vitalícia, no s’acaba mai, i cap no se’n deslliura, cap. Ni una peça de coll alt esdevindrà neutra: ‘Va amb coll alt perquè’. Podem pensar que aquest judici malai afectarà la seua confiança i autopercepció, o podem pensar que són Robocop. En contextos bastant amplis, l’embolcall s’interpreta en termes de sexualització de l’embolicada: va així perquè la mirin, va així perquè és una estreta, va així perquè busca tema. I aquí no vull passar per alt que tot això passa en una societat que ha arribat a comercialitzar disfresses d’infermera sexi i bombera explosiva amb talles d’un a catorze anys, mentre no hi ha notícia –molta atenció als del club de ‘i els nens també’– que es fabriqui el mateix embolcall sexualitzat per a nens, que en versió metge i bomber són la mar de dignes. Jo no em quedaria amb l’anècdota.

Catifa vermella, carnaval, dèiem. Leticia Dolera és una dona conscient que la imatge que exhibirà als Goya transmet un relat, i, malgrat totes les maneres que se li acudeixen de qüestionar-lo –de jugar-se-la– acaba enduta pels consells i pel corrent, situada al capdamunt d’uns talons alts, sota un monyo de perruqueria, darrere d’una sessió de depilació i d’unes pestanyes postisses, dins d’un vestidàs amb tots els seus complements. I ella mateixa s’explica que aquesta imatge ‘és clar que ve de la literatura infantil (i masclista) on nosaltres som princeses etèries i desitjables i ells cavallers sempre disposats a l’acció’. I està molt bé perquè, en cas d’emergència, posem un incendi-déu-no-ho-vulgui, els cavallers amb sabata plana i cos protegit per dos sostres de camisa i americana tindrien prou llibertat de moviments per a salvar les actrius engavanyades de les deflagracions de les laques i les flamarades dels tuls.

Tot això em porta a l’última cosa que volia explicar. Una experiència formidable i única que he viscut després d’anys de consumir totes les sèries d’exportació que han estat de moda. Sèries que gairebé aproven el test de Bechdel i que ja mostren dones professionals, amb vida pròpia, que corren i salten marges darrere dels dolents, però, això sí, encara amb la pestanya posada, vestit-jaqueta de costura estreta i taló alt tot-terreny. Sèries amb dones potents al capdavant, sí, però encara molt més joves, homogènies i estilitzades que ells, i que per tot avenç en la igualtat imiten els trets clàssics dels protagonistes agressius, lacònics, durs com pedrots, freds com el gel. Doncs l’altre dia em va caure als ulls una sèrie de polis, ‘Broadchurch‘, amb dones de tantes mides, edats i colors com els personatges hòmens, i que –atenció aquí– la detectiu protagonista s’havia posat vambes, pantalons còmodes i jaqueta unisex per a fer feina en un terreny boscós. El que vós i jo ens posaríem, si fos el cas d’haver de tornar a casa fets un cromo. Una vestimenta que, de tan natural, de tan realista, encara és l’excepció en els personatges femenins de les nostres pantalles. Té sentit, assenyalar una anècdota tan particular, tan petita, per acabar aquest article? Em sembla que encara sí, i espero que aviat no.