01.03.2022 - 04:16
Quantes vegades hem fet aquestes preguntes a fills, parelles, amics o companys de treball? Les persones detectem immediatament canvis de comportament en els altres que relacionem amb malaltia: pèrdua de la fam, decaïment, apatia, somnolència, canvis en la sensibilitat a la temperatura o el dolor, aïllament social… Aquests comportaments típics dels malalts (sickness behaviors) no són ni de bon tros exclusius dels humans, s’han trobat en pràcticament tots els animals en què s’han estudiat. Durant molt de temps es pensava que estaven produïts directament per l’acció dels paràsits (qualsevol organisme o agent infecciós que viu a expenses d’un altre), i que no tenien cap funció, però ara sabem que són part de la resposta del malalt (de l’hoste) a la infecció. Això no vol dir que els paràsits no puguin influir directament sobre el comportament dels hostes. De fet, alguns són capaços de manipular el sistema nerviós d’aquests i alterar-ne el comportament fins al punt de fer-los adoptar comportaments «suïcides» (per exemple, fent que no tinguin por als depredadors; d’aquesta forma el paràsit incrementa les probabilitats d’infectar nous hostes i completar el seu cicle vital). Un exemple que està d’actualitat és la capacitat del SARS-CoV-2 de disminuir la percepció del dolor de l’hoste, el que redueix l’aparició de comportaments de malaltia i afavoreix la propagació del virus.
Separar les respostes induïdes pel paràsit de les produïdes per l’hoste per defensar-se no és fàcil, sobretot si considerem que el paràsit pot generar canvis de comportament indirectament, mitjançant l’activació del sistema immune de l’hoste. Experimentalment, s’ha intentat separar les diferents respostes injectant animals amb microbis morts (com els que s’utilitzen en les vacunes clàssiques) o substàncies proinflamatòries. Aquests estudis han mostrat que els comportaments de malaltia compartits per la majoria dels vertebrats, com els que hem llistat a l’inici de l’article, es desencadenen com a part de la resposta immunitària innata i estan regulats per l’hipotàlem. A més a més, alguns són adaptatius, ja que incrementen la supervivència del malalt. En aquest sentit, són molt interessants els estudis sobre la febre conductual que presenten molts animals ectoterms. La majoria de peixos i rèptils no mantenen la seva temperatura constant generant calor amb el seu metabolisme (com fan els mamífers i les aus), sinó que la regulen amb el seu comportament, seleccionant activament on situar-se dins la variació tèrmica de l’hàbitat o el temps d’exposició a fonts de calor externes (com la radiació solar). En aquestes espècies, una infecció real o simulada pels investigadors genera una febre conductual: els animals passen més temps assolellant-se o en aigües més càlides, el que fa que apugi la seua temperatura corporal 2-3 °C, de forma que minva la càrrega viral en el cas d’infecció per virus i augmenta la supervivència a la infecció. El mecanisme fisiològic és semblant al que indueix la febre fisiològica dels mamífers i les aus: canvis en l’expressió de gens i en l’activitat de les neurones hipotalàmiques que constitueixen el «termòstat» del cos, induïts per prostaglandines i indirectament per citocines.
Recentment, s’ha plantejat que alguns dels comportaments de malaltia, com l’aïllament social i l’apatia, podrien haver evolucionat per protegir els familiars de l’agent infecciós (per selecció de parentiu), però les dades dels experiments que s’han fet per posar a prova aquesta hipòtesi no són clares al respecte. Els estudis comparats tampoc abonen aquesta hipòtesi, atès que aquests comportaments estan presents tant en espècies socials com solitàries. Cal més recerca per poder esbrinar les funcions adaptatives d’aquests comportaments tan estesos en el regne animal.
Ester Desfilis és professora agregada Serra Húnter del Departament de Medicina Experimental de la Universitat de Lleida.
Aquest article ha estat publicat a la secció «Natural-ment» a la Revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací.
