12.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.11.2023 - 21:44
L’acord entre Junts i el PSOE gira entorn d’un “mecanisme de verificació internacional” que monitorarà els avenços de la negociació. És una fórmula insòlita fins ara perquè treu el debat i la relació entre tots dos països de la política espanyola, i fins i tot de la legislatura, per abordar el conflicte entre Catalunya i Espanya d’una manera completament nova.
L’inconvenient és que no se sap gairebé res sobre aquest mecanisme, cosa normal, per una altra banda, en processos semblants. Se saben coses fonamentals, això sí. Tots dos partits han reconegut que hi és i –això és important– que el text del document signat ha estat impulsat pels verificadors. Se sap que ja hi ha hagut almenys una reunió amb ells i que el mecanisme té tres membres o quatre (les declaracions discrepen en aquest punt), però tan sols un es farà públic –cosa que tampoc no és gens estranya en aquesta mena de processos. I se sap que hi haurà reunions presencials cada mes, dels dos partits amb els verificadors, en una capital europea –de moment han sonat els noms de Brussel·les, París, Berlín i Ginebra, tot i que no semblen sinó especulacions.
Amb aquestes poques dades a la mà, és difícil de parlar en concret d’això que han signat per Junts i el PSOE. Però atès que tots dos han reconegut el mecanisme, sí que es pot explicar com funcionen generalment aquesta mena de processos al món i, per tant, què se’n pot esperar i què no.
La verificació internacional és com més va més habitual
Aquestes darreres dècades, especialment, s’ha generalitzat la tècnica de la resolució de conflictes mitjançant la intervenció internacional. I això ens ha donat tot de dades i coneixements sobre com funciona. Hem vist acords entre estats, que han requerit la intervenció de tercers estats, però també hem vist una àmplia varietat de casos en què han negociat grups polítics, institucions o l’estat en peu d’igualtat.
Alguns casos, com ara l’irlandès, han estat especialment recaragolats i complexos, amb diverses iniciatives negociadores en el temps. Hi ha hagut casos, com ara el de Veneçuela, en què les organitzacions internacionals, en concret l’Organització dels Estats Americans, s’han involucrat en la resolució d’un afer estrictament intern. Al Iemen passa igual amb el Consell de Cooperació del Golf. L’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) ha dirigit per mitjà de l’anomenat grup de Minsk les converses de pau entre Armènia i l’Azerbaitjan. I l’ONU és al capdavant de les negociacions a Xipre, entre el govern nacional i el govern de la zona turca.
En alguns casos hi ha uns quants països involucrats, de vegades de manera sorprenent. El petit estat de Sant Vincent i les Granadines, per exemple, forma part de l’anomenat A3+1 (amb Kènia, el Níger i Tunísia), que negocia un acord polític per a Tigre, a Etiòpia. El país caribenc tan sols té sis ambaixades al món i un equip diplomàtic reduït, però ha sabut fer-se un lloc en aquesta iniciativa a Etiòpia.
Al seu costat, hi ha països que han destacat en aquest terreny perquè han especialitzat la diplomàcia i s’han convertit en promotors actius de la resolució de conflictes mitjançant la mediació internacional. El cas més paradigmàtic és el de Noruega, que ha participat activament en els acords d’Oslo entre Israel i Palestina, però també en processos negociadors a Bòsnia, Guatemala, el Sudan, Sri Lanka, Eritrea i Colòmbia.
En uns altres casos, han encapçalat les negociacions organitzacions privades i humanitàries, com ara l’Assemblea d’Hèlsinki en el conflicte entre el Kurdistan i Turquia el 1995 i la Comissió Independent Internacional de Recerca sobre Síria, en aquest país àrab. I fins i tot com més va més empreses o organitzacions privades d’antics diplomàtics –o en què en treballen– s’han especialitzat a fer les primeres passes, bo i aprofitant que no representen directament ningú i tot es pot fer més discretament. És el cas, per exemple, d’Inter Mediate, una organització privada que té al capdavant Jonathan Nicholas Powell, que va ser el negociador principal a Irlanda per a Tony Blair.
Sigui quin sigui el format de l’equip negociador, sempre hi ha tres elements imprescindibles: el reconeixement mutu dels adversaris i la creació d’un relat comú sense el qual no pot arrancar el procés negociador, l’autoritat reconeguda dels verificadors per a fer avançar el procés i la plasmació final en accions que, en tot cas, després poden ser reeixides o no.
1. El reconeixement dels adversaris i la creació d’un relat comú del qual arranca el procés negociador
És la part més complicada. Per això ben sovint els processos de resolució de conflictes tarden molts mesos o fins i tot anys a començar.
El primer pas sempre és que les dues parts acceptin de reconèixer-se mútuament i que una tercera part es posi al mig i condueixi el debat. I això implica, generalment, una oferta dels negociadors que les dues parts en conflicte han d’acceptar, amb totes les conseqüències.
Els verificadors poden ser institucions nacionals i internacionals o governs, i molt rarament són persones individuals –si és el cas, acostuma a ser perquè tenen una representativitat tan alta que a efectes pràctics equivalen als estats a què pertanyen.
De vegades aquesta part del camí és la més costeruda i la que costa més d’explicar. Són conegudes, per exemple, les “converses sobre la conversa”, com es van conèixer els primers contactes entre el govern de l’apartheid sud-africà i l’ANC de Nelson Mandela, que acabaren establint les condicions prèvies per a una negociació entre les parts. En aquest cas concret, el Senegal hi tingué un paper clau per a acostar les posicions.
Quan les dues parts han acceptat l’equip de verificadors i abans de començar les converses pròpiament dites, hom fa un exercici que consisteix a bastir un relat comú no pas de la solució, sinó del conflicte a resoldre –que seria, en aquest cas, el document presentat per Junts i el PSOE. Les solucions, en aquest punt de la negociació, no se saben, perquè manca un llarg camí per a arribar-hi. Però sense reconeixement mutu de les dues parts i un relat compartit no es pot començar a treballar.
2. L’autoritat reconeguda dels verificadors per a fer avançar el procés
Aquesta és la peça clau de l’entramat. Un procés amb verificadors internacionals no té sentit si les dues parts no estan disposades a obeir-los.
Per això, normalment, els verificadors internacionals solen ser institucions amb capacitat coercitiva sobre els dos bàndols. No necessàriament directa, però sí, almenys, indirecta. Els negociadors, perquè la negociació sigui eficaç, han de tenir por de la repercussió a causa d’un mal comportament seu. Han de témer que si intenten d’allargar inútilment el debat o no compleixen les seves obligacions això tindrà conseqüències greus per a ells en terrenys significatius.
Aquesta és una de les raons que fan que, normalment, els verificadors siguin tres o més i d’orientacions polítiques i nacionals diverses, perquè així cadascun pot collar més un dels dos negociadors i entre tots formen una teranyina d’interessos que obliga tots els actors a moure’s.
És important de remarcar que, una vegada s’accepta un procés de mediació, s’accepta també que siguin els mitjancers els qui marquen el ritme. Són els mitjancers o verificadors que a cada reunió en relaten el resultat i fan la proposta per a avançar un pas més.
I, finalment, és decisiva la discreció del procés. És habitual que no se sàpiga qui són els verificadors, ni quan ni on es fan les reunions, i que només tingui presència pública un portaveu.
3. La plasmació final en accions concretes
Una mediació internacional pot ser llarga i durar anys, però normalment no ho és tant, perquè la lògica de resolució del conflicte s’imposa de pressa i és molt difícil de mantenir la discreció. En canvi, després l’aplicació dels acords finals sí que pot tardar.
I la raó és que normalment deixa de dependre dels verificadors, a partir del moment que els dos costats es posen d’acord. Si no és que s’estableix un mandat específic, de manera que els verificadors passin a ser també els executors dels acords.
Amb tot, quan un procés de negociació internacional arriba al punt d’èxit que és la proposta de mesures concretes per a resoldre el problema, la pressió pública i la pressió internacional ja sol ser molt forta i compromet molt els contendents, de manera que tenen poques possibilitats de menystenir uns acords en què han participat.
