15.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.10.2023 - 10:41
Si feu servir les xarxes socials habitualment, segur que heu sentit a parlar del SIBO. Aquesta alteració intestinal ha passat de ser gairebé desconeguda a ser carn de tertúlies en pocs mesos, sobretot entre joves i adolescents, perquè molts influenciadors d’Instagram i TikTok n’han compartit els símptomes.
La història que es repeteix és la mateixa: algú té digestions pesades, gasos, acidesa i diarrees freqüents. Li fan una prova d’alè senzilla i li diuen que allibera molt més hidrogen que no és normal, a causa d’un sobrecreixement de bacteris al budell prim. Li recepten antibiòtics. A conseqüència, s’altera tota la microbiota intestinal i li recomanen que prengui pro-biòtics per refer-la. Potser, de pas, li proposen de fer una anàlisi completa de la microbiota intestinal a partir d’una mostra fecal. S’avorreix de prendre pro-biòtics, motiu pel qual li dissenyen una dieta “personalitzada”. Al final, després de centenars (o milers) d’euros gastats, es troba una mica més bé… o no.
Què vol dir SIBO?
SIBO no és el nom d’un bacteri, són les sigles de Small Intestinal Bacterial Overgrowth (sobrecreixement bacterià al budell prim). Anomenem microbiota intestinal el conjunt de tots els microorganismes (bacteris, arqueus, virus, fongs i protozous) que hi ha al sistema digestiu. És constituïda per centenars, probablement milers, d’espècies diferents.
En realitat, som un ecosistema complex en equilibri amb milions d’interaccions entre aquests microbis i les cèl·lules. La microbiota contribueix al funcionament saludable del sistema digestiu, immunitari, endocrí i nerviós. Produeix vitamines, àcids grassos de cadena curta, aminoàcids, neurotransmissors, hormones i molts composts més.
Quan aquest equilibri s’altera, per canvis en la composició o el nombre de microorganismes –cosa que es coneix com a disbiosi–, es poden desenvolupar malalties inflamatòries intestinals, síndrome del budell irritable o malalties metabòliques com ara la diabetis, l’obesitat i les al·lèrgies.
Però no tot és SIBO. S’han identificat unes altres menes de trastorns a la microbiota intestinal: LIBO (sobrecreixement bacterià al budell gros), SIFO (sobrecreixement fúngic al budell prim) i IMO (sobrecreixement de metanògens intestinals).
Massa bacteris al budell prim
El SIBO consisteix en la presència de bacteris específics del còlon al budell prim en quantitats superiors 103 UFC/mL (unitats formadores de colònies per mil·lilitre). Això fa canviar l’equilibri d’espècies individuals de la microbiota al budell prim i causa símptomes gastrointestinals. Els pacients amb SIBO produeixen hidrogen en excés a causa de la fermentació dels carbohidrats consumits.
Els bacteris característics d’aquest sobrecreixement són Streptococcus, Staphylococcus, Bacteroides i Lactobacillus. També acostuma a haver-hi un augment en el nombre de microorganismes dels gèneres Escherichia, Klebsiella i Proteus.
Respecte dels símptomes, el SIBO s’acostuma a manifestar amb dolor abdominal, distensió, gasos, diarrea i moviments intestinals irregulars. Aquests problemes poden conduir a la malabsorció, fet que desemboca en deficiències nutricionals, anèmia o hipoproteïnèmia (disminució de la concentració sèrica de proteïnes).
A més, l’acumulació de microorganismes pot fer créixer alguns components bacterians (com ara el lipopolisacàrid) que estimulen una resposta inflamatòria i causen una inflamació crònica.
El diagnòstic es fa amb l’aspiració del contingut del jejú (mitjançant endoscòpia) i el cultiu de la mostra al laboratori. Una concentració de més de 103 UFC/mL en el cultiu indica que hi ha SIBO. Una de les limitacions és que encara no hi ha un consens sobre quina és la microbiota normal al budell prim.
Pel caràcter intrusiu d’aquesta prova, també es fan servir proves indirectes d’alè. Consisteixen a mesurar la quantitat d’hidrogen i de metà que s’exhala després de beure una barreja d’aigua i glucosa o lactulosa. Aquesta mena de sucres s’acostumen a absorbir i degradar al budell gros i no pas al prim.
Un augment de més de 20 ppm (parts per milió) en la concentració d’hidrogen en comparació amb el valor basal s’usa també com a sinònim d’un diagnòstic de SIBO. Tanmateix, aquesta prova pot donar falsos negatius i falsos positius.
Hi ha un sobrediagnòstic de SIBO?
El SIBO sovint acompanya malalties del sistema digestiu i unes altres afeccions. El sobrecreixement bacterià és més comú en pacients amb síndrome del budell irritable, malaltia de Crohn i més malalties inflamatòries de l’intestí. També s’ha relacionat amb la celiaquia, fístules, estenosis, procediments quirúrgics i obesitat.
La prevalença és significativament més gran entre els pacients diabètics tipus 1 i tipus 2 que en la població general. Així mateix, s’ha identificat la coexistència de SIBO amb malaltia hepàtica grassa no alcohòlica, cirrosi, pancreatitis crònica, fibrosi quística, insuficiència cardíaca, hipotiroïdisme, malaltia de Parkinson, depressió, esclerosi sistèmica i insuficiència renal crònica.
A més, les irregularitats en l’estructura i funció de la paret intestinal, la baixa pressió de la vàlvula ileocecal, les concentracions excessives d’alguns composts, la presència de citocines pro-inflamatòries i l’augment del pH gàstric poden causar el trastorn. En tots aquests casos, hi ha una pregunta sense resoldre: el sobrecreixement de bacteris al budell prim és el causant d’aquestes malalties o són les afeccions que originen el SIBO?
Canviar la microbiota és molt més difícil del que pensem
Hi ha unes quantes estratègies per a combatre el SIBO. Els antibiòtics es recepten molt, tot i que és un tractament empíric, atès que comença abans de disposar d’informació sobre els microorganismes implicats. Per tant, és un tractament de probabilitat. Hi ha poques proves que sigui útil i pot tenir uns altres efectes no desitjats en la microbiota intestinal, afavorir el desenvolupament de resistències i la infecció per Clostridioides difficile.
S’ha mostrat un efecte beneficiós temporal quan es redueixen els aliments fermentables en la dieta i s’eviten productes rics en fibra, poliols, edulcorants i pre-biòtics. Allò que s’anomena dietes baixes en FODMAP (oligosacàrids, fermentables, disacàrids, monosacàrids i poliols). Són basades a reduir temporalment alguns aliments (sucres, midons i fibra) que s’assimilen malament al budell prim, absorbeixen molta aigua –fet que altera els moviments peristàltics– i fermenten de pressa al còlon, cosa que produeix molts gasos.
Hi ha molt poca investigació de qualitat sobre l’efecte dels pro-biòtics en la microbiota del budell prim i, en concret, per al tractament del SIBO. La situació és semblant amb el trasplantament de microbiota fecal: no hi ha prou proves que en justifiquin l’eficàcia.
També s’ha de tenir en compte que una persona pot ser positiva en una prova de SIBO i estar perfectament sana, sense símptomes. Tots aquests tractaments no “curen” el SIBO, tan sols en poden alleujar temporalment els símptomes. El SIBO no és una malaltia, és un símptoma. Per a eradicar-lo cal anar a les causes, i l’augment del nombre de bacteris probablement és un efecte secundari d’unes altres malalties, que cal tractar.
Conclusió
Malgrat que hi ha una bibliografia extensa sobre el SIBO i unes altres menes de disbiosi intestinal, en general, la qualitat és limitada. Tot i l’interès recent en el microbioma intestinal i els seus trastorns, es necessita més investigació clínica per a determinar la fisiopatologia, identificar tractaments efectius i prevenir el sobrecreixement de la microbiota al budell prim i gros.
No solament cal saber què hi ha (metagenòmica) sinó què fa i quines funciones té (metatranscriptòmica i metaproteòmica). La investigació futura ens pot permetre de fer servir els canvis específics en la composició i diversitat de la microbiota intestinal com a biomarcadors de salut o de malalties específiques. Ara per ara, la part més urgent és, potser, consensuar protocols. I en casos de dubte, sempre cal anar al metge i no autodiagnosticar-se ni automedicar-se.
Ignacio López-Goñi és membre de la SEM (Societat de Microbiologia espanyola) i catedràtic de microbiologia a la Universitat de Navarra. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
