Què és l’amor?

“L’amor és fum que brolla del sospir; net d’eix fum, és el foc que es veu lluir en els ulls dels amants; i en ser vexat, les llàgrimes amants en fan un mar. Què més és? Una discreta bogeria, un amarg asfixiant i un dolç que exalta.” Així és com definia l’amor en Romeu de William Shakespeare. Tot i que la seva manera de veure aquest sentiment s’apropa molt a la concepció general que tenim de l’amor, cada persona és un món i en cada un d’ells hi cap un amor diferent. De fet, hi ha gent que desitja enamorar-se, n’hi ha que ja han trobat la parella ideal per estimar-se tota la vida i n’hi ha que tot i trobar-la, no creuen que el seu lligam duri per sempre.

“Inclinació o afecció profunda envers una persona” és una de les vint-i-una definicions que fa l’Enciclopèdia Catalana del terme ‘amor’. A l’Antiga Grècia, l’amor era concebut com a principi d’unitat i d’harmonia al qual Plató li va atorgar una dimensió metafísica i religiosa. L’amor (eros) es presentava com una aspiració al Bé suprem, és a dir, a la Bellesa.

Les religions d’arreu del món han anat adaptant aquesta definició a la seva pròpia doctrina. Jueus, budistes, hinduistes i islàmics coincidien en què per al matrimoni no era necessari l’amor, la parella no s’havia d’estimar per unir-se. “Hi havia parelles que es veien per primera vegada a l’altar i que ni es coneixien ni s’havien enamorat anteriorment i, encara menys, s’estimaven”, explica Sònia Penal, teòloga i advocada. Aquesta concepció del matrimoni com una utilitat i no com una unió sentimental és la que explica, en algunes religions, l’aprovació de la poligàmia.

En canvi, sí que és essencial, segons la doctrina d’aquestes religions, l’amor entre pares i fills, l’amor pel qui és proper o per la naturalesa.

Dintre el món occidental, però, hem rebut més influència de la religió cristiana, i aquesta ha construït una concepció diferent de l’amor conjugal. “El que va anunciar Jesús era que l’home i la dona que es casaven, s’havien d’estimar per tal que el fill fos concebut com a fruit del seu amor”, afegeix Sònia Penal. Així doncs, per al cristianisme, un dels objectius dels homes és trobar una parella adequada a qui poder estimar per tal de contraure-hi matrimoni i tenir descendència, ja que aquesta ha de ser fruit únicament de l’amor.

Així ho sentencia, per exemple, l’apòstol Sant Pau als Efesis en aquest fragment de la carta als Efesis: “Marits, estimeu a les vostres dones com Crist va estimar a la seva Església (…) Així han d’estimar els marits a les seves mullers, com a cossos seus que són”. Així doncs, veiem com la concepció d’amor entre cònjuges és un fet gairebé innat dintre les bases de la societat cristiana, les que trobem al món occidental.

I què en diu la ciència?
La ciència, des del punt de vista biològic distingeix entre amor de parella o filial. Els dos amors són fonamentals per a la supervivència de la nostra espècie, ja que el primer, en termes generals porta cap a la reproducció, mentre que el segon és el que permet que els nadons rebin les atencions adequades pel seu desenvolupament. A més, s’ha establert que l’amor de parella genera seguretat i confiança, la qual cosa assegura la protecció en diferents situacions. Per tant, l’amor biològicament juga un paper molt important pel que fa a la perpetuació i supervivència de la nostra espècie.

Quan la naturalesa deixa de jugar
Sigui gràcies a la religió cristina o sigui per culpa de la naturalesa, l’any passat es van casar 68.560 parelles de manera catòlica a Espanya, segons les dades de l’INE. Ara bé, quina diferència hi ha entre casar-te o no?

Veiem doncs, que tot i que a Catalunya es dóna un tractament molt similar a les parelles de fet i matrimonis, encara hi ha certes diferències entre ambdós models que fan decantar la balança cap al matrimoni. Un cop plantejat, però, el casament, el model civil és el que predomina, també per les facilitats de separació.

Ara bé, si una parella decideix casar-se, és a dir, unir-se “fins que la mort els separi”, per què hi ha tantes parelles que es separen? Aquí és la ciència la que ens aporta una resposta. L’amor és una de les sensacions més extraordinàries de les que pot gaudir l’ésser humà. Les emocions intenses i la passió de l’enamorament acostuma a afectar a la ment i al cos dels humans. La química de l’amor ha estat provada pels neuròlegs i la clau de tot el procés la té la feniletilamina, una substància que segrega el nostre cervell i que ens altera l’organisme durant una temporada. Quan la producció d’aquesta “droga” natural decau, al cap d’uns tres anys de mitjana, l’organisme humà respon generalment de dues maneres diferents: o bé busca mecanismes per conviure amb la seva parella, o es separa d’ell o ella per continuar produint aquesta droga i tornar-se a enamorar d’una altra persona.

Avui en dia, el 61% dels matrimonis espanyols opten per la segona opció i, veient que no aconsegueixen conviure amb la parella, es divorcien. “M’he trobat amb moltes parelles que s’han volgut casar arran de la seva bogeria momentània que provoca l’enamorament i un cop han començat a conviure i a topar-se amb la realitat, se n’han fet enrere”, explica Sònia Penal. El fet de trencar un contracte matrimonial no és complicat, però el problema arriba quan hi ha fills o propietats entremig. “Si la parella té fills en comú, la cosa es complica perquè els drets paternals s’han d’acordar per tal de no fer mal ni als fills ni als pares”, comenta Sònia Penal des del tema jurídic.

Ja hem fet la nostra funció
Tot i així, encara que la naturalesa jugui amb nosaltres i ens faci parar bojos per culpa de l’amor, els humans també podem ser capaços d’aprofitar-nos d’aquest sentiment per seguir gaudint-lo tota la vida. De fet, segons un estudi de David Bueno, professor i investigador de genètica biomèdica i evolutiva de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, “l’amor etern és biològicament possible”.

Ara bé, “la durabilitat de l’amor requereix entendre factors com el del perfil sinàptic de cada persona” explica Miguel Iglesias, director de Sinapsis Coach. Iglesias afegeix que avui dia hi ha parelles que prefereixen compartir tot el seu temps durant 50 o 60 anys fins que la mort els separi, mentre que altres persones utilitzen diferents estratègies, conscients o no, de supervivència i convivència, sense haver de recórrer a l’amor etern. “Això no implica que les ruptures no puguin ser pacífiques i respectuoses en tots els sentits, sinó que moltes separacions són una clara demostració que l’amor és exitós també en períodes més curts de temps”, comenta el director de l’escola neurocientífica de l’amor.

Així doncs, encara que els científics hagin justificat que l’amor és una simple eina de la naturalesa per assegurar-se que la nostra espècie perviu, els humans podem aprofitar-nos-en i saber que en podem gaudir tota la vida i en totes les seves formes.

Actualment, el motlle de “parella” s’està trencant cada cop més. Tenim matrimonis sense fills i parelles no casades que sí que en tenen, fins i tot, gent sense parella que són mares o pares. La religió, que tant ens ha marcat dintre del món occidental ja no dicta les normes conjugals i la ciència s’ha posat d’acord en el fet que cada persona reacciona de manera diferent als estímuls. Així doncs, encara que intentem posar-li un nom, donar-li un sentit o explicar científicament perquè ens atrau una persona, l’amor, com va dir-li Einstein a la seva filla, “és una força extremadament poderosa a la qual la ciència encara no ha trobat una explicació formal. És una força que inclou i governa a totes les altres, i que inclús està rere de qualsevol fenomen que opera en l’univers.”