16.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.04.2023 - 23:07
Heu sentit mai a parlar de la síndrome de la filla gran? És la càrrega emocional que les primogènites tendeixen a assumir (i que són animades a assumir) en moltes famílies d’ençà de ben petites; de la cura dels germans petits, passant per les tasques quotidianes, la cura dels pares malalts o la gestió de les comandes i els lliuraments per internet, les filles grans solen suportar una càrrega de responsabilitat domèstica pesant, però invisible.
Què hi ha de dolent?, us deveu demanar. Els fills grans, que se suposa que són més madurs, no haurien d’ajudar a casa i cuidar els seus germans petits? Les nenes no són innatament més bones cuidadores? Aquestes suposicions són tan arrelades que poden dificultar-nos de veure l’inconvenient.
L’etiqueta #EldestDaughterSyndrome (síndrome de la filla gran) ara és tendència a TikTok, on les adolescents parlen de la quantitat injusta de feina no remunerada (i no desitjada) que fan a casa seva i dels efectes adversos que té en les seves vides, salut i benestar. Naturalment, aquesta “síndrome” existeix d’ençà de fa segles en moltes parts del món. Per què se’n parla ara?
Malgrat l’augment de l’educació i l’ocupació de les dones, continuen assumint la major part de les tasques domèstiques. De fet, els avenços cap a la igualtat de gènere a la feina no s’han traduït en igualtat de gènere a casa. I la síndrome de la filla gran pot explicar en part aquesta situació.
Els estudis demostren que els nens contribueixen de manera considerable, però sovint ignorada, la feina de casa. Igual que passa entre els adults, les nenes entre cinc anys i catorze dediquen un 40% més de temps a les tasques domèstiques que no pas els nens. Seguint un ordre patriarcal, la filla gran habitualment suporta la major part de la càrrega entre tots els germans.
Tal com ha expressat molta gent a TikTok, aquesta síndrome pot perjudicar el benestar de les filles grans i “robar-los” la infància, atès que es veuen obligades a assumir una quantitat desproporcionada de responsabilitats adultes, cosa que també es coneix com a parentificació. Això reprodueix la desigualtat de gènere en la feina domèstica d’una generació a una altra.
Per què passa?
Almenys hi ha tres teories conductuals a la base de la síndrome de la filla gran, i sovint conviuen i es reforcen les unes a les altres. En primer lloc, la teoria del modelatge de rols, que diu que les filles grans solen agafar la mare com a model per a aprendre a “fer” el gènere.
En segon lloc, la teoria de la tipificació per sexes, segons la qual els pares assignen tasques diferents a les nenes i als nens. La tipificació sexual sovint és basada en la concepció sexista que tenen els pares de les tasques domèstiques com una cosa associada a la feminitat. Per als pares que s’esforcen conscientment per inculcar la igualtat de gènere als fills, la tipificació sexual pot continuar passant quan les filles grans s’afegeixen inconscientment a les mares en activitats amb biaix de gènere, com ara cuinar, netejar i anar a comprar.
I, en tercer lloc, la teoria de la substitució laboral diu que quan les mares treballadores tenen poc temps disponible per a les tasques domèstiques, les filles grans fan de “substitutes”. En conseqüència, acaben dedicant més temps a cuidar i a fer les tasques domèstiques.
En conseqüència, el progrés de les mares cap a la igualtat de gènere en la feina pot assolir-se a costa que les filles grans es facin càrrec de les tasques domèstiques d’ençà de petites.
Si mirem més enllà, la qüestió de la síndrome de la filla gran té implicacions de gran abast per a la desigualtat de gènere en el món i per a l’actual crisi mundial de les cures. A les Filipines, per exemple, moltes mares emigren als Estats Units, el Llevant i Europa per fer de treballadores domèstiques.
La seva feina ajuda a alliberar en certa manera els seus clients de la desigualtat de gènere domèstica mitjançant la subcontractació. Però a les Filipines, les filles grans sovint han d’assumir el paper de “mares de lloguer” i portar les regnes de la casa arran de l’absència de la mare.
En aquest procés, la síndrome de la filla gran reprodueix la desigualtat de gènere domèstica durant generacions i descarrega aquesta desigualtat d’una part del món a una altra.
Què s’hi pot fer?
El remei pot semblar senzill: necessitem que les famílies reconeguin la càrrega injusta que pot haver recaigut sobre la filla gran i redistribueixin les responsabilitats domèstiques d’una manera més equitativa. Tanmateix, no és gens fàcil. Cal que els homes contribueixin més a les tasques de casa i que desfem segles de considerar les tasques domèstiques i les cures com una cosa “femenina”, lligada al gènere.
Per aconseguir-ho, primer hem de reconèixer el problema de la feina domèstica, en concret la que fan els nens i les filles grans, que en gran manera passa desapercebuda, no és remunerada i està infravalorada.
En el pressupost del Regne Unit d’enguany, la inversió de 4.000 milions de lliures per a ampliar la cobertura de les escoles bressol posa una mica de llum sobre l’enorme valor econòmic de la cura dels infants, que, encara que sigui enorme, representa solament una petita fracció de la gamma àmplia de responsabilitats domèstiques que assumeixen desproporcionadament les dones i, sovint, les filles grans.
Però no podem canviar una cosa que no veiem. Per això és un bon començament ser més conscients de la síndrome de la filla gran, no sols com una lluita individual, sinó també com una qüestió de desigualtat de gènere.
Yang Hu és catedràtic de sociologia global a la Universitat de Lancaster (Regne Unit). Va obtenir el doctorat en sociologia amb la beca Gates de la Universitat de Cambridge. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
