12.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 13.09.2022 - 09:17
La Diada no és, ben segur, ni cansament, ni rendició, ni plegar veles, ni aturar motors, ni autonomisme, ni tornar al peix al cove, encara que sigui blau. La Diada no és fer bondat, ni ser mesells, ni parar l’altra galta, ni demanar perdó, ni fer la puta i encara menys la Ramoneta. La Diada no és tenir por que et xiulin, ni un xec en blanc als partits, ni un simple tràmit a passar abans de començar la campanya de les municipals. La Diada no pot ser mai abandonar els carrers ni la mobilització, ni posar en dubte la gran tasca de l’ANC i Òmnium, encara que no ens agradi tot el que fan, com és lògic. Sense els partits polítics no farem la independència, però sense l’ANC i Òmnium, ni el país no seria allà on és ni els partits allà on són.
La Diada, a Barcelona, és llevar-te sabent que és un dia especial i triar amb cura la samarreta i agafar una ampolla d’aigua perquè en algun moment l’hauràs de menester. I sabates còmodes, sobretot sabates còmodes. La Diada són les mirades de complicitat al bus o al metro, alguna conversa espontània que s’imposa a la tirania dels mòbils, o fins i tot una recomanació: si baixes a Drassanes el camí fins al Born és més ràpid i podràs passar pel Fossar. La Diada és explicar un cop més al teu fill de sis anys per què és important sortir al carrer i anar a la manifestació, i desitjar que tingui un parell d’anys més per a poder llegir-li els versos d’Estellés.
La Diada és baixar a les Drassanes i veure en Jordi Vilanova a la parada del punt de trobada internacional que l’ANC ha muntat al capdavall de la Rambla i saber que els periodistes i corresponsals estrangers seran ben atesos. La Diada és veure balcons engalanats i la primera manifestació que baixa per la Via Laietana, és passar pel Fossar i veure les paradetes de sempre, però sorprendre’t pels càntics d’un nodrit grup d’africans amb banderes vermelles, negres i verdes, i acostar-t’hi una mica i veure que són de Biafra, i fer una cerca ràpida al mòbil tirà per veure qui són, perquè encara no has llegit aquest article de VilaWeb.
La Diada és recórrer el passeig del Born i veure tres escenaris buits en pocs metres i pensar en les possibilitats de l’economia col·laborativa, és arribar davant un Mercat del Born que en pocs anys gairebé ha desaparegut del mapa, just a temps de veure com els Minyons de Terrassa descarreguen el 4 de 8 i trobar que la gralla que toca en Biel és la que sona millor de tota la plaça. La Diada és estar-te una estona mirant castells i començar a trobar-te gent coneguda, els qui hi són sempre i els qui no esperaves veure, és l’alegria de retrobar-te amb el Bojan Brezigar, periodista eslovè que estima i coneix Catalunya com pocs, i fer-t’hi una fotografia lluint la samarreta vintage del 9-N amb il·lustració d’en Jordi Calvís que has triat.
La Diada és anar a la fira d’entitats que Òmnium organitza al passeig de Lluís Companys, recordar el col·lectiu ‘Gent de la Terra’ que la va posar en marxa el 2001 i sentir com Xavier Antich insisteix en el discurs de lluites compartides i la necessitat d’incorporar-hi encara més el jovent. La Diada és fer-la petar amb l’Oriol Falguera davant la paradeta de la Fundació Reeixida i que t’expliqui com va anar la presentació de les Rutes de la Llibertat a Londres, i és fer la primera cervesa artesana perquè la calor i la xafogor castiguen fort i fan venir set, i és veure moltes famílies amb nens i pensar que estaria bé que hi hagués un espai amb ombra pensat perquè hi jugués la canalla.
La Diada és fer una abraçada a en David Fernàndez i comentar la jugada i pensar que potser no cal que ell torni a primera línia política, si no ho vol, però sí que n’apareguin cent com ell. La Diada és anar-te’n de la fira d’entitats quan els cantants d’Eufòria fan honor al nom del programa fent pujar els decibels, i creuar-te amb Lluís Llach que ve de fer un discurs. La Diada és tornar al passeig del Born per sentir com Meritxell Gené canta una cançó a l’escenari de Poble Lliure, i tot seguit Núria Cadenes ens recorda que Espanya és un femer, que és una paraula alhora precisa i preciosa, abans de cedir la paraula a més il·lustres represaliats com Ramon Piqué i Marcel Vivet.
La Diada és anar al dinar popular de la Plataforma per la Llengua, on encara ressonen les cançons de Ginestà, i menjar una fideuada excel·lent en bona companyia, i a l’hora de la ratafia elucubrar si deu ser possible trobar una insígnia amb la bandera negra per allà a la vora. La Diada és una mare nascuda a Alemanya que tot el dia que volta amb la seva samarreta de l’ANC i una insígnia amb una flor groga, que després de dinar encara aprofita per fer una volta per la Setmana del Llibre en Català. La Diada és observar com els Mossos es van col·locant en el recorregut de la manifestació i recordar aquell excepcional episodi d’amor col·lectiu que hi va haver entre l’agost i l’octubre del 2017.
La Diada és, finalment, afegir-se a la riuada de gent que va cap al Paral·lel, i saber ja abans d’arribar-hi que la manifestació serà un èxit, per molt que pesi a alguns, i veure gent de totes les edats i condicions, per molt que alguns només hi vulguin veure avis, i de tant en tant sentir-hi parlar castellà, per molt que ens diguin excloents, i ser feliç cada vegada que algú parla amb accent valencià o balear. La Diada és cridar independència encara més fort a les 17.14 i posar-se a caminar, i no demanar al del costat quin partit vota ni què opina de la taula de diàleg, i saludar l’Albert Royo que predica amb l’exemple i porta una bandera europea i avançar en Quim Forn que parla per telèfon. La Diada és veure una piulada de la Liz Castro i al cap d’uns quants minuts poder-li fer dos petons i dir-li que et fa molt feliç que ja no estigui cansada.
La Diada és arribar esgotat a l’estació de França i encara tenir esma d’anar a la Festa de la Llibertat per escoltar i ballar amb els Pets, Roba Estesa i Lildami. La Diada és no llençar cap paper a terra però saber que si n’hi cauen tampoc no serà cap daltabaix, i comprovar que el lloc on la policia espanyola va assasinar Gustau Muñoz l’any 1978, al carrer de Ferran, és ple de flors fresques. La Diada és recarregar les bateries i recuperar la moral, saber que aviat remuntarem perquè molt més avall no hi podem pas caure i prendre consciència que, malgrat que alguns hagin preferit anar a collir bolets o a passar el cap de setmana a fora, quan s’hi hagi de ser hi seran, com canten els Amics de les Arts. La Diada és això i molt més, però bàsicament és la constatació que som poble, que no ens hem rendit i que quan calgui i decidim tornar a anar per feina, ho tornarem a fer, i amb una mica de sort fins i tot haurem après la lliçó del 2017.
