14.02.2022 - 20:51
|
Actualització: 14.02.2022 - 21:51
Durant la guerra dels Balcans vaig tenir l’ocasió de parlar i de seguir amb un cert detall la trajectòria dels moviments democràtics de Sèrbia. Eren grups molt minoritaris en un país endut per la fúria supremacista serba, però tenien un pensament molt clar i molt ben definit. I eren molt coherents. Donaven, per exemple, suport a la independència de totes les repúbliques iugoslaves fent servir un argument que queia pel seu pes, de tan lògic com era. A Sèrbia, em deien, els demòcrates només estarien en condicions de derrotar Milosevic després de deixar-lo sense l’oxigen que el feia créixer, que era el supremacisme serb contra les altres nacions. De manera que ells entenien que, com més de pressa les altres nacions es fessen independents, menys oxigen tindria el seu enemic polític i més fàcil seria per a ells, també, guanyar la democràcia.
A Espanya, ara mateix, hi ha una situació fins a un cert punt semblant, que és interessant de repassar. Perquè el supremacisme espanyolista cavalca igualment desbocat, però les reaccions dels altres són ben diferents. Els resultats de Castella i Lleó i la possibilitat que Vox entre per primera vegada en un govern regional han disparat moltes alarmes. Si l’esquerra espanyola hagués estat històricament una miqueta d’esquerres i no tan espanyola, ja hauria entès fa molt de temps que la independència de Catalunya aniria, també, a favor seu, per allò que explicaven tan bé els demòcrates serbs: perquè destruiria, deixant sense oxigen, la base de poder, simbòlica i material, del –novament ascendent– nacionalisme espanyol.
Sabent les enormes diferències que hi ha entre l’esquerra espanyola i la de Sèrbia, no és que la incapacitat de la primera em sorprenga molt. Em preocupa més la reacció catalana.
I sobre això he de dir que ahir vaig observar un cert canvi de to, perceptible en les paraules del president Pere Aragonès. El president de la Generalitat, en un discurs que volia ser solemne per a commemorar l’any de les eleccions, va deixar entendre, jo diria que amb més claredat que mai, que tot això del diàleg amb l’estat espanyol no va com caldria i va fer servir –no sé si perquè en sabia el precedent o no– la carta dels demòcrates serbs. Aragonès va advertir solemnement a Pedro Sánchez que no resoldre el conflicte català obre la porta a un govern PP-Vox i, per tant, al deteriorament definitiu de la democràcia.
Celebre aquest canvi de to. Però alhora em trobe obligat a constatar una diferència paralitzadora que cal resoldre imperativament. A Iugoslàvia, els eslovens, els croats, els kossovesos, els bosnians, els montenegrins i els macedonis, tot i ser conscients la importància que tenia per als demòcrates serbs la seua victòria, no van demanar-los mai que resolguessen el conflicte. El van resoldre sols, cadascú al seu país. Unilateralment. Amb la seua força. Contents que això ajudàs els serbs amics a derrotar l’enemic comú, això sí. Però això i prou. En canvi, el president de la Generalitat ahir, tot i usar la carta dels demòcrates de Sèrbia, encara demanava una solució a Pedro Sánchez. Com si la solució del conflicte català l’hagués de trobar Espanya i no nosaltres.
