Què és el populisme?

Mitjans de comunicació, partits i polítics van plens, des de fa uns anys, del terme “populisme”. La paraula ha marcat l’actualitat informativa dels últims mesos. La victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea i el naixement d’organitzacions polítiques com Podemos a Espanya, Movimento 5 Stelle a Itàlia o Syriza a Grècia han tingut molt a veure amb l’auge d’aquesta paraula. Fins i tot la Fundéu l’ha escollida paraula de l’any 2016.

Les tertúlies televisives, els mítings polítics i també els mitjans de comunicació han posat el populisme al centre del debat. Les cerques a Google demostren que l’interès per aquest concepte ha augmentat enormement aquest últim any.

Origen romà

Malgrat tot, ‘populisme’ no és una paraula nova. El seu ús ha vist el seu màxim apogeu els darrers temps però el seu origen es pot remuntar a l’època romana amb els partits populares, constituïts per aristòcrates que volien acabar amb el domini que exercien els nobile i els optimates a la vida política. Javier Astudillo, doctor en Ciències Polítiques i professor a la UPF, explica que el naixement dels partits populistes com els entenem avui daten de finals del segle XIX amb el pas del vot censatari al sufragi universal masculí. Aquest canvi va donar lloc a dos nous partits: els socialdemòcrates, que apel·laven únicament a la classe obrera, i els autodenominats populistes, que pretenien construir aliances interclassistes per atraure tant el vot de les classes mitjanes com el de les populars, apel·lant al concepte del poble contra l’oligarquia. Els partits populistes, segons Astudillo, “neixen on l’electorat dels partits socialdemòcrates dóna suport a altres partits”. Els primers es desenvolupen a l’Amèrica Llatina, “però també a Espanya a principis del segle XX Lerroux va fundar un partit essencialment populista, el Partit Republicà Radical”.

En el seu origen, el terme ‘populisme’ no amagava connotacions negatives. Són precisament els partits socialdemòcrates, segons Astudillo, els que li donen el caràcter pejoratiu. Atemorits per la pèrdua del seu electorat, denuncien que els partits populistes diuen a la gent el que vol sentir, tot i saber que no es podrà realitzar.

A dia d’avui l’ús que se li dóna al debat polític i als mitjans de comunicació ha adquirit connotacions negatives, arribant a considerar-se un atac a l’oponent. Astudillo creu que el ressorgiment de la paraula s’explica per l’expansió de “partits tant de la dreta com de l’esquerra que apel·len de nou al poble”. En aquest sentit, la crisi econòmica ha tingut, per Astudillo, una gran responsabilitat: “han sorgit els ‘empresaris polítics’, que volen apel·lar a la gent contra l’elit dominant”. Però més enllà de les tendències actuals, al món acadèmic de les Ciències Socials defineix el populisme a través dels seus trets fonamentals:

Una paraula, dos significats

Aquestes característiques, però, no descriuen una ideologia política, sinó una forma de fer política. Trump i Podemos són populistes en el sentit més acadèmic de la paraula. Però això no apropa els seus discursos més enllà de les coincidències tàctiques. De fet, sota aquesta llista de trets que els politòlegs empren a l’hora d’etiquetar qui és i qui no és populista, podem trobar-hi figures tan diferents com Miguel Ángel Revilla, Hitler o el peronisme a l’Argentina.

Però, tot i l’esforç de les ciències socials per dotar al populisme d’un significat clar, la connotació pejorativa que històricament ha acompanyat a la paraula, continua predominant en el debat públic. Per a la gent fora de l’elit acadèmica, populisme es concep gairebé com un derivat de demagògia.

“Hi ha una diferència entre connectar amb la gent i dir-li el que vol sentir. Davant del debat populista, hem de fer el debat de les idees, explicar-li a la gent la veritat i per què es prenen les decisions”. La Vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, no es remetia amb aquestes declaracions cap a Podemos a les característiques establertes per les ciències polítiques, sinó que utilitzava la paraula com una arma. El significat de ‘populisme’ que va servir Santamaría, segons recull l’Institut d’Estudis Catalans respon a l’“aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. Aquesta és la derivació històrica del terme en el lèxic comú, i el significat que té en els mítings polítics i les tertúlies televisives quan hi escoltem la paraula.

I per acabar d’embolicar la troca, existeix una tercera accepció. En intentar desmarcar-se d’aquesta negativitat de la paraula, el filòsof i teòric polític argentí Ernesto Laclau va escriure l’any 2005 el llibre La Raó populista, on defensava el populisme com una filosofia política.

Adoptant les característiques establertes per les ciències socials, va postular el populisme com una opció política viable, utilitzant el discurs polític per omplir el significat de la paraula ‘poble’, “creant-ne una identitat”. Per a Laclau, el populisme és un procés polític on el poble crea el significat de la pròpia paraula ‘poble’. I a aquesta línia ideològica és on apunta Podemos quan s’autoproclama populista, creant un tercer significat dins de l’ecosistema polític espanyol.

A la vegada, aquesta vessant filosòfica del populisme, parteix de la mateixa arrel que les altres dues. Yanko Moyano, professor de filosofia política a la Universitat de Barcelona, ajuda a simplificar les paraules de Laclau i la relació amb la resta de significats. “El que és vertaderament populisme és parcialitzar la política, crear la divisió a través de la paraula ‘poble’ i excloure els que no formen part del debat polític” i veu a Podemos com l’arquetip. El partit de Pablo Iglesias divideix el país entre el poble (gent corrent) i la casta (polítics i elits econòmiques) exclosa del poble. El risc, segons Moyano, és que a l’hora de seure’s a la taula de negociació, els populistes ignorin aquells no inclosos en el terme ‘poble’.

Així, per exemple, quan Trump es nega a parlar amb alguns mitjans de comunicació, separa entre els americans i els immigrants i s’antagonitza amb les elits de Wall Street en els seus discursos, es converteix en un polític populista.

L’evolució del concepte ha derivat en una conjugació dels tres termes, predominant l’ús popular de la paraula. El populista és avui, segons Javier Astudillo, “aquell que apel·la a un conjunt ampli de la ciutadania, que caracteritza com a classes populars, i el contraposa a la classe política oferint alguna cosa que no és realitzable”. El populisme no explica el Brexit, Trump o Podemos. Els etiqueta, però no forma part del problema.