12.10.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.10.2023 - 14:24
Té trenta-set anys i és homosexual. Com que no vol que surti el seu nom, li direm Jaume. La seva parella actual ja té dos fills d’una relació anterior, però ell també volia ser pare. Fa dos anys, després de mesos pensant-hi, va decidir de complir el seu desig, juntament amb una amiga que es trobava en la mateixa situació. Ara viu amb ella i tenen una filla de deu mesos. La idea és continuar així fins que la criatura sigui més gran. Llavors tenen decidit que tots dos faran la seva i en compartiran la custòdia. “És com un divorci abans de casar-nos”, explica enmig de rialles.
El cas d’en Jaume és un cas paradigmàtic de coparentalitat, un fenomen cada vegada més habitual en què dues persones tenen un fill sense mantenir cap relació sentimental. La principal motivació d’aquest model és repartir-se les responsabilitats i els costs de la criança. De primer, aquest nou estil va ser adoptat principalment per parelles d’amics que volien tenir fills, però no es trobaven en la situació vital adequada per a poder-ho fer. Ara, fins i tot han sorgit empreses que s’encarreguen de posar en contacte desconeguts que volen dur a terme aquest projecte vital comú.
“Tenir fills es va convertint en una decisió individual, que a vegades és molt difícil de compaginar amb la part afectiva. El projecte de paternitat o maternitat solitària continua molt present, però tampoc no es vol assumir al 100%, perquè no és una decisió fàcil ni el context t’ho permet. Això fa que es busquin altres fórmules”, diu l’antropòloga Bruna Álvarez, experta en les influències del mercat laboral i les relacions de gènere en les decisions reproductives i membre d’un grup de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona que tracta d’aquesta qüestió. “Es desvincula la relació de parella de la procreació. Ja no cal mantenir un vincle sexo-afectiu amb una altra persona per a compartir-hi un fill”, afegeix.
La coparentalitat s’ha convertit en una fórmula habitual de criança en països com l’estat francès, el Regne Unit, els Estats Units i el Canadà. Molt sovint, la fecundació es fa amb tècniques de reproducció assistida. Hi accedeixen majoritàriament homes i dones de més de trenta-cinc anys que veuen que les seves oportunitats biològiques de procrear es van acabant i encara no han trobat l’estabilitat necessària per a fer el pas. “Pel context social i econòmic actual, cada vegada més la gent prova de reproduir-se en un moment en què biològicament ja no és fàcil. Hi ha un desajust creixent entre el moment social i el moment biològic”, diu Bruna Álvarez. Hi ha estudis que demostren que les dificultats laborals i d’estabilitat vital influeixen granment en la baixada de la natalitat i la fecunditat d’aquests darrers decennis a Europa.
A més, ja fa anys que la coparentalitat es va establir com una via perquè parelles homosexuals o no normatives poguessin criar un fill. En relació amb això, el psicòleg Sebastián Girona, especialista en vincles emocionals, diu: “La parella tradicional comparteix espai en la societat amb unes altres modalitats. La coparentalitat també forma part d’aquest procés. En definitiva, un únic model de criança no satisfà la necessitat de tothom.”
Una nova forma de criança?
La majoria dels portals i aplicacions que s’encarreguen de connectar persones que cerquen algú per emprendre un projecte com aquest ho descriuen com una modalitat revolucionària, però Bruna Álvarez creu que les dinàmiques de convivència dels qui practiquen la coparentalitat són semblants a les de moltes famílies formades per progenitors separats.
Tanmateix, en aquests casos la relació entre les dues parts acostuma a ser més fluida, perquè aquesta manera de funcionar ja s’ha pactat al primer moment. “La coparentalitat et dóna l’opció de negociar el temps que vols dedicar a la cura i a la responsabilitat amb el teu fill o filla”, diu l’antropòloga Bruna Álvarez. En alguns casos, aquesta possibilitat és clau a l’hora de decantar-se per aquesta modalitat. “Pot sonar egoista, però tenia clar que no volia ser pare al 100%. Per mi és molt important mantenir el meu temps com a persona adulta. Si hagués hagut de ser pare solter, no ho hauria assumit. És massa càrrega”, reconeix en Jaume. Aquest acord que defineix el repartiment de càrregues i papers dins la criança, fins i tot pot afavorir que tots els actors compleixin les seves funcions: “Com que no hi ha cap relació de convivència, cadascú assumeix la responsabilitat que s’ha acordat, amb la xarxa de suport que considera adient. Se suposa que cadascú accepta la responsabilitat que s’ha pactat al 100%”, diu Bruna Álvarez.
Però la coparentalitat no és un camí de roses. Hom pot ensopegar en qualsevol moment amb dificultats i desacords sobre la manera de criar i educar un fill. El psicòleg Sebastián Girona alerta que el tipus de vincle entre els progenitors pot influir en la manera de resoldre aquests conflictes: “Molt sovint les discussions per la criança s’esmorteeixen gràcies a l’amor que hi ha en una parella. Si no hi ha aquest afecte o la relació no és prou forta, caldrà veure com funciona, perquè hi faltarà aquest element esmorteïdor.”
En el cas d’en Jaume, l’amistat que manté amb la mare de la seva filla és clau en el procés. “Encara som amics, però ara no ho som tant perquè també som pares. Suposo que passa en totes les parelles. Hi ha dies que és molt fàcil i dies que és més difícil”, explica. Malgrat que viuen junts, dormen en habitacions diferents i van repartint-se les tasques segons el moment. “La nostra filla dorm amb la seva mare perquè encara està en fase de lactància. Fins ara, m’encarregava de les tasques domèstiques, mentre la meva amiga s’ocupava més de la criança. A mesura que la nena es fa gran, ho anem equilibrant”, explica. Entre els principals obstacles que han afrontat com a copares, en Jaume assenyala la manca de referents: “Hi ha situacions en què no sabem què hem de fer. Per exemple, els dinars de Nadal o d’aniversari. En alguns moments, pel fet de ser la mare de la meva filla, el meu cervell em fa actuar com si fos la meva parella. I no, és una combinació entre companya de pis, amiga i parella. Emocionalment, té dificultats, m’ho he hagut de treballar”, diu.
Una onada mercantilitzadora
Aquests darrers anys han proliferat les empreses que ofereixen serveis d’assessorament i tutorització per a emprendre un projecte de criança coparental. N’hi ha d’àmbit internacional, com CoparentaLys, disponible a cent quaranta països i en set llengües; o d’àmbit local, com les barcelonines Copaping o Copaternidad Barcelona.
Aquestes companyies cobren per connectar persones que volen tenir fills i després els faciliten un seguit de reunions amb la idea que les parts es coneguin i creïn un vincle. Quan ja s’han conegut, ells decideixen si volen tenir un fill plegats. Per a l’antropòloga Bruna Álvarez, això no és pas cap canvi de paradigma: “Ja fa molt de temps que la procreació s’ha mercantilitzat. Com a mínim, d’ençà dels anys noranta, amb la popularització de les tècniques de reproducció assistida.”
Tanmateix, alguns juristes ja han advertit sobre la possibilitat que la coparentalitat es pugui fer servir per a amagar casos de gestació subrogada, pràctica il·legal en el marc actual. “Pot ser trampa per a comprar un ventre de lloguer d’una manera més econòmica i ràpida”, conclou Anna Pérez, advocada especialista en dret de família.
Una legalitat encara no adaptada
La legalitat actual no preveu explícitament la copaternitat. Quan neix una criatura és obligatori de fer-la constar en el registre civil. En aquell moment, cal especificar dos progenitors, però no pas si tenen una unió civil. “Legalment, la unió coparental és equiparable a la dels qui tenen un fill sense ser casats”, explica Anna Pérez.
La majoria de les parelles coparentals signen un acord privat previ a la fecundació. El document és el punt de partença en què els dos membres de la parella estableixen els principis que regiran la seva relació i alguns aspectes logístics relacionats amb els processos de gestació i criança. Encara que es formalitzi davant un notari, cap llei no dicta que s’hagi de complir obligatòriament. Després del naixement, el pas següent és la signatura d’un conveni regulador en què s’establirà un pla de parentalitat, en un tràmit idèntic al de les parelles que es divorcien i tenen criatures en comú. Aquest document, en què es fan constar elements com ara la custòdia, el repartiment de les despeses derivades de l’infant i el règim de visites, es presenta a un jutjat perquè un magistrat el ratifiqui. Després, el text passa una revisió de la fiscalia, que és l’encarregada de vetllar pels menors. El ministeri fiscal emet un informe i si és positiu el jutge aprova el pla. A partir d’aquí, qualsevol incompliment de les condicions pactades es pot denunciar judicialment.
Aquests tràmits són molt útils, però no obligatoris. Si els integrants de la parella consideren que poden resoldre-ho entre ells, no tenen l’obligació d’establir cap condició en cap document legal. Això sí, els experts coincideixen a recomanar que es pactin unes normes clares. “Un pla de parentalitat és tan estricte o profund com una parella el necessita. Jo recomano de deixar-ho tot establert, per a evitar malentesos”, diu Pérez.
