Què és un conte i qui ho vol saber

Què és un conte? Què no és un conte? Qui ho vol saber, què és un conte? Podria emplenar tot un full buscant-li les pessigolles, al gènere breu, de pregunta en pregunta fins que arribessin les respostes, i quan arribessin amb prou feines em servirien a mi, i no gens als altres. Per sort, dimecres 22 de setembre, a “Passem contes. Jornada sobre narrativa breu“, organitzada per l’AELC, a més de preguntes hi va haver respostes, però després de quatre hores de debat en forma de tres taules rodones la conclusió que tots ens vam endur cap a casa, si ens en vam endur cap, vull pensar que va ser que el conte és el que tu vols que sigui, i aquest tu és l’autora però també l’editora i la lectora (i la llibretera, i la bibliotecària i l’etcètera). No ens vam dedicar a intentar definir què és un conte, però aquesta pregunta va ser el rerefons del debat bona part de la tarda i el vespre i suposo que a la majoria els anava fent ballar el cap, perquè hi ha tantes maneres d’escriure contes (i de llegir-los) que intentar atrapar-ho encara que només sigui a grans trets sempre serà, afortunadament per al gènere, una empresa impossible. I que ho sigui per molts anys, perquè qui vol saber què és un conte?

A la primera taula, Alba Dedeu, Toni Sala i Elisenda Solsona, moderats per Laia Aguilar, van intentar respondre la primera pregunta del programa: “Gènere curt o curts de gènere?” S’ha de dir que tenien mala peça al teler, tots quatre, perquè obrien foc i perquè a més ens havien d’explicar què era per a ells un conte, com n’escrivien, si encara n’escrivien, i tota una sèrie de qüestions que els obligaven a fer un striptease creatiu que cadascú va entomar com va poder. Els autors que els escoltàvem des del públic vam patir una mica amb ells, però també els vam agrair l’exercici de sinceritat.

“Amb el conte t’has d’anar justificant tota l’estona, i de seguida et pregunten: i la novel·la, quan?”, va explicar Solsona. I no es referia només als lectors, de seguida van aparèixer en escena els editors que només volen novel·les. Dedeu va explicar que fins i tot com a traductora s’hi havia trobat, d’oferir la traducció d’un bon recull de contes i que l’editor li digués que preferia novel·la. A ningú de la sala el va sorprendre, però per sort més endavant, sobretot a la segona taula, es va aclarir que hi ha editors que sí que “s’atreveixen” a publicar llibres de contes, i que és veritat que se’n publiquen menys que novel·les, i que se’n venen menys, però el conte és un gènere viu dins del mercat editorial català.

Sala va reivindicar el conte com a gènere major en català citant clàssics com Calders i Ruyra i “clàssics vius” com Monzó i Pàmies, que “van introduir una innovació que en la novel·la no hi és”, i de seguida es va obrir el debat cap a la pregunta que va continuar sobrevolant la sala Sagarra fins al final de la jornada: la gent llegeix contes? Monzó i Pàmies, per exemple, són llegits per les noves generacions de lectors (i d’autors)? Aquí Aguilar va explicar el que li havia dit una llibretera: els que solen comprar llibres de contes són “lectors forts”, és a dir, gent que llegeix molt, que compra molts llibres. Qui compra (qui diu “compra” diu “llegeix”) pocs llibres, es decanta per les novel·les. Solsona, que a banda d’escriptora és professora d’institut, va acabar de respondre: “Dels meus alumnes, els que llegeixen, només llegeixen novel·les.” I ja vam ser al cap del carrer, va aparèixer un altre dels temes estrella: com acostar els contes als lectors, començant pels instituts. Com pot ser que un format breu no tingui més espai, més protagonisme, dins l’ensenyament de la literatura? Com és que les lectures obligatòries gairebé sempre són novel·les?

A la segona taula, moderada per Ricard Ruiz Garzón, que havia de respondre la pregunta “On publico el meu millor conte?”, hi vam participar Ramon Mas, Jordi Rourera i servidora (espero que em sapigueu perdonar que escrigui una peça sobre una jornada on vaig participar, però és que passa poc sovint que es dediqui tanta estona al gènere i a més va ser interessantíssim), com a editors de contes, i després del regust un pèl pessimista (i honest, i honest!) que va deixar la primera taula entre el públic, Mas va arrencar fort: “Ens han fet creure que aquí els contes no venen, però l’avantguarda sempre és el conte, i després hi arriba la novel·la”. Rourera va reconèixer que a la seva editorial, Empúries, reben ben pocs originals de contes, i que en publiquen un a l’any, no perquè ho tinguin decidit així sinó perquè passa així. Mas, en canvi, editor de Males Herbes amb Ricard Planas, va explicar que ells reben tants originals de contes com de novel·les, que és força equilibrat. I aquí va començar a arribar aquella distinció que apuntava més amunt: hi ha editors que aposten pel conte i n’hi ha que no, i això que no soni com un retret, ara, perquè tan sols és una constatació.

La idea de la jornada tinc entès que era orientar, des de l’AELC, els autors presents i futurs de contes, i em pregunto si això, els ponents, ho vam aconseguir gaire, si els vam aclarir res o bé els vam acabar de marejar del tot. A la segona taula ens vam esforçar per concretar una mica quins camins es podien seguir per aconseguir publicar contes, però també vam constatar que hi ha pocs llocs que en publiquin i que si els mitjans generalistes, és a dir, els diaris, apostessin pel gènere amb una secció fixa (i remunerada) dedicada al conte, el gènere hi guanyaria, en presència, i arribaria a més públic, perquè hi ha qui no llegeix contes perquè no n’ha tingut mai a les mans, això és així. Es va parlar també de premis literaris de contes, del fet de publicar contes aïllats i no reculls de contes, de donar valor a la peça única, perquè un conte és una unitat tancada que es pot llegir de forma independent, que s’ha de llegir així.

La tercera taula era la del cànon, amb Maria Campillo, Vicenç Pagès i Albert Pijuan, moderats per Sara Serrano: “El cànon com a fons d’armari”. Perquè si vols escriure contes, has d’haver-ne llegit, has de saber d’on véns, en quina tradició et situes, qui hi havia abans que tu, no perquè després hagis de seguir cap rastre ni estirar cap fil, quan escriguis tu, sinó per saber on ets i bellugar-te pel mapa amb la llibertat de conèixer-lo pam a pam i poder-hi fer el que et sembli sense problemes. Però “se n’ha de saber, de llegir contes”, va dir Campillo, “a llegir, se n’aprèn”. “Tenim la partida perduda si no ensenyem a llegir literatura –ella parlava com a professora de literatura del Departament de Filologia Catalana de la UAB però pensava també en l’ensenyament secundari–, perquè hi ha gèneres que sempre hi perdran, com ara la poesia i el conte.” “La tradició és impossible que agradi a tothom”, va dir Pagès després de sentir el reguitzell de contistes catalans referents que inventarià Campillo, però va deixar clar que cal conèixer-la, per saber què t’agrada i què no, què t’encaixa i què no, com a autor –a ell a quinze anys el van “obligar” a llegir La meva Cristina i altres contes de Rodoreda i encara ho agraeix. Pijuan va suggerir de fer un exercici per saber quins eren els contistes catalans “canònics”: fixar-nos en els llibres de contes que hi ha a les llibreries, en els llibres de contes que es fan llegir als instituts i en els referents dels autors, és a dir, a qui reivindiquen, amb qui dialoguen.

I de seguida vam tornar al maldecap principal del gènere, el de com fer que la gent llegeixi contes, i hi vam estar tots d’acord, em penso: necessita més presència a l’ensenyament, als mitjans dits tradicionals o generalistes, als espais on hi ha lectors “potencials”, perquè (re)descobreixin el gènere, perquè el considerin una opció de lectura tan atractiva com la novel·la. I que cal que els lectors sàpiguen, afegiria, que hi ha contes de tots els tipus i “nivells”, que hi passa el mateix que a les novel·les, només cal triar i remenar i acabes trobant els contistes que et van a mida, però perquè el mal anomenat “lector comú” triï i remeni contes, els ha de tenir a l’abast, i aquí els mitjans de comunicació hi podrien fer un gran paper, si els contes que molt de tant en tant encarreguen no apareguessin com a anècdota a les pàgines dels dominicals, entre consells de bellesa, reportatges sobre països exòtics, recomanacions de vins i receptes de cuina, sinó en un lloc fix i visible del diari.

Però què és un conte, després de quatre hores de debat, tothom ho sap i no ho sap ningú, perquè definir el gènere és encotillar-lo i perquè, com en la novel·la, dins del conte hi cap tot, tot el que l’autor vulgui i pugui fer quan escriu, l’autor que ha de conèixer els mecanismes del gènere, que ha d’haver begut del cànon, però que després ha d’oblidar-se de totes dues coses per trobar el seu camí, la seva manera d’escriure el conte, i que no cal que després ho sàpiga explicar, analitzar com un forense (aquest va ser el gran maldecap infranquejable, evidentment, de la primera taula), només que el sàpiga escriure i que confiï que el lector el sabrà llegir… mentre hi hagi lectors de contes.