Més enllà del poliamor: què és l’anarquia relacional?

Aquests darrers anys s’ha popularitzat el concepte de poliamor com a paraula comodí per a englobar tots aquells models de relació que no segueixen els esquemes de la monogàmia, és a dir, l’exclusivitat sexual i romàntica amb una sola persona. Però de conceptes que qüestionen el model convencional n’hi ha molts més, i cadascun té les seves especificitats: amor lliure, parelles obertes, intercanvi de parelles, polifidelitat… I anarquia relacional. Aquesta manera d’entendre les relacions sovint es confon amb el poliamor o amb les relacions no monògames en general, però fa una proposta diferent que representa un canvi de paradigma.

Sense etiquetes, jerarquies ni normes

L’anarquia en l’àmbit relacional comparteix els mateixos principis que en l’àmbit polític: rebuig a tota jerarquia i normativitat imposada. Per tant, un anarquista relacional evita de posar etiquetes als vincles que té amb diferents persones i no diferencia entre amics, parelles, relacions d’una sola nit o sexe amb amics de la manera en què es fa normalment.

L’objectiu de no posar etiquetes és el de no establir jerarquies ni seguir necessàriament les normes preestablertes que aquestes etiquetes impliquen. Si se segueixen les convencions socials, sovint etiquetar una relació de “parella” implica coses com ara no tenir relacions sexuals amb altres persones, compartir moments íntims i romàntics i dinar a casa de la família per Nadal. De la mateixa manera, etiquetant una relació “d’amistat” normalment aquestes característiques queden força vetades i el vincle té menys pes social. Per exemple, no és el més habitual compartir despeses o conviure a llarg termini amb els amics, però sí amb la parella, que s’acostuma a posar per sobre de la resta de relacions.

Precisament, això vol abolir l’anarquia relacional, els camins que es pressuposen al començament d’una relació per tractar cada vincle de manera específica. Així doncs, un anarquista relacional pot tenir relacions sexuals amb una persona o més d’una, expressar romanticisme amb una persona o més d’una –amb qui no cal tenir relacions sexuals necessàriament– i compartir vivències de tota mena amb qualsevol dels seus vincles. Però això no implica que els sentiments siguin els mateixos amb tothom ni que es tracti tothom de la mateixa manera.

“És qüestió de construir relacions sense estructures, crear el que té sentit per a nosaltres”, explica Aida Díez, que practica l’anarquia relacional i entén cada relació com un vincle únic que han de dissenyar les persones implicades a partir de la reflexió de què es vol, i no de manera automàtica. “Decideixes què fas amb cada persona en cada moment i no poses per sobre les relacions romàntiques. Si vols conviure o criar fills amb un amic, i no amb la persona amb qui et relaciones romànticament, pots fer-ho. Si voleu dormir abraçats, també.”

Les diferències amb el poliamor

L’anarquia relacional té característiques comunes amb el poliamor, atès que en ambdós casos es poden tenir relacions sexoafectives amb dues o més persones alhora. La diferència principal és que l’anarquia relacional significa l’abolició de les jerarquies que inevitablement es creen en el poliamor. Existeix el poliamor jeràrquic, amb una relació principal i unes altres de secundàries, i el poliamor no jeràrquic, en què totes les relacions amoroses estan al mateix nivell. Però sempre s’estableix una diferència entre les relacions considerades romàntiques, encara que en siguin diverses, i la resta de relacions.

“El problema del poliamor és que manté una estructura i unes identitats que per a mi no tenen sentit. Si hi ha la categoria de xicota, en el poliamor en tens més, però continues mantenint la categoria de parella, d’amic, de germà…”, explicava el viatger i escriptor Albert Casals en una entrevista a VilaWeb. “L’anarquia relacional diu: ‘Deixem-nos de ximpleries, simplement hi ha persones que es relacionen entre elles!’ I si t’estimo, vull que gaudeixis de la vida i que t’enamoris mil vegades…”

Es pot ser monògam i anarquista relacional?

Tot i que sembla contradictori, l’anarquisme relacional no es considera una no-monogàmia, com sí que ho serien el poliamor o les relacions obertes. És un paradigma a part, en què cap una relació monògama i tot, sempre que s’hagi escollit de manera conscient, consensuada i crítica.

Això s’explica perquè una altra de les característiques és el qüestionament de la monogàmia, però només entesa com a sistema. Els anarquistes relacionals denuncien que el sistema social i econòmic gira entorn de la família nuclear i del matrimoni o la parella. “No es tracta de criticar la pràctica en què dues persones tenen exclusivitat sexual i afectiva, sinó de criticar un sistema de valors polític, econòmic i cultural que marca la manera en què ens organitzem”, explica Sandra Bravo, que també es relaciona des de l’anarquia relacional i fa divulgació sobre les no-monogàmies. “De ben petits ja ens pregunten si tenim xicot o xicota, amb tota una producció audiovisual enfocada a la parella monògama. I és a tot arreu. El consum, per exemple, també s’enfoca en la parella: les taules sempre són per a dues persones o per a quatre i les ofertes de viatges són també per a dues persones. Si portes un acompanyant a un casament, ha de ser la teua parella, no serà mai la teua millor amiga, perquè no donem aquest pes social a les amistats.”

Per tant, dins l’anarquia relacional, hi pot haver gent que practiqui la monogàmia, però no que defensi el sistema monògam: “Pots no acceptar la imposició que diu que s’ha d’estimar d’una manera concreta, però que ja t’estiga bé tenir sexe i intimitat eròtica i romàntica només amb una persona. A la pràctica, cap persona monògama es defineix com a anarquista relacional, però podria ser perquè la part central és l’autogestió dels vincles tenint en compte en quin context polític es donen.”

La gestió de les relacions

Conceptes com autogestió, escolta, empatia i responsabilitat són essencials per a afrontar les relacions dins l’anarquia relacional, que no són un camí de roses. Havent crescut en una societat que entén que la cosa normal quan s’està enamorat és no tenir altres relacions amoroses o sexuals, no és fàcil trencar amb aquests esquemes interioritzats i no sentir gelosia. Per això és important entrar en les relacions no normatives de manera desitjada –no per coaccions exteriors o per satisfer els desigs d’un altre– i intentar trobar un equilibri entre tenir cura dels diversos vincles sense deixar de tenir cura d’un mateix.

Les etiquetes serveixen per a endreçar el món i donen certa seguretat, i per tant, estimar sense etiquetes i deixant evolucionar els vincles amb espontaneïtat pot implicar certa sensació de descontrol o incertesa. Aquest esforç de gestió de les emocions i del temps és vist per a molts anarquistes relacionals com un preu que estan disposats a pagar. A més, són episodis també presents en la monogàmia: “Quan era monògama, la cosa que més por em feia era que la meva parella s’enamorés d’una altra persona. Això em feia sentir més gelosia i por que ara”, explica Aida Díez. “Ara no és tan terrible, perquè sé que continuaré tenint una relació amb la persona que estimo encara que aquesta persona n’estimi una altra.” De fet, en l’anarquia relacional no apareix tan sovint la idea de començar una relació i acabar-la, moltes vegades simplement es transforma. “Sento que és més pur. Si algú vol fer alguna cosa amb mi o no vol tenir relacions sexuals amb altres persones, sé que ho fa perquè vol, no perquè no pugui fer-ho.”

Una crítica recorrent a aquesta mena de relacions és si no poden derivar en un “consum” de persones amb qui no cal establir compromisos ni projectes sòlids. Aquest no és pas l’objectiu i tampoc no n’hauria de ser una conseqüència. Per això la gestió d’aquests vincles sempre s’ha de fer des del consens i l’escolta. “No vol dir que no hi hagi cures, pots decidir no embolicar-te amb altres persones si a algú li fa mal, es poden posar límits”, explica Aida Díez. “Però ho fas perquè ho decideixes, no perquè hi hagi una norma que digui que s’ha de fer així. Això no va d’embolicar-se tots amb tots!” De fet, encara que hi hagi el mite de la promiscuïtat fora de la monogàmia, hi ha anarquistes relacionals que tenen més tendència a tenir relacions sexuals amb una sola persona que no pas amb moltes.

La fi del romanticisme?

L’anarquia relacional trenca amb el concepte d’amor romàntic tradicional, que sempre implica exclusivitat. Això no vol dir que trenqui amb l’enamorament o l’amor. “M’he enamorat moltes vegades, però no he sentit mai que vulga estar només amb aquella persona”, explica Sandra Bravo. “No crec en un enamorament que em fa escollir, excloure i jerarquitzar. No es tracta de passar per alt les relacions romàntiques, sinó de no donar més importància a una persona perquè és la teua parella, que és el que fem per defecte”. Fran Guimerà, que també es relaciona des de l’anarquia relacional, hi coincideix: “Les papallones i les ganes d’estar amb algú són molt reals, i la dependència emocional també, que existeix en tota mena de relacions.”

Fora de l’anarquia relacional, en canvi, altres conceptes més desconeguts i minoritaris sí que refusarien aquestes idees romàntiques. És el cas de l’agàmia, que és un model relacional que es defineix entorn de la no-formació de parelles i del rebuig a totes les idees que envolten l’amor.

Formes d’estimar comunitàries

Per ser anarquista relacional no cal viure en comuna, però sí que esdevé una forma d’estimar molt comunitària, i aquest és un dels beneficis que destaquen els qui ho practiquen, que valoren el fet de tenir una xarxa afectiva àmplia, amb moltes relacions importants. Això pot propiciar convivències comunitàries, formes de criança en què hi ha més de dos progenitors i, sobretot, suports plurals, lluny de les situacions en què, si desapareix una persona, l’altra queda desemparada. Cal destacar que aquesta xarxa afectiva àmplia també es pot teixir des de la monogàmia, de la mateixa manera que els comportaments tòxics i els privilegis també es poden reproduir en altres models.

L’anarquia relacional, per tant, no és la solució a tots els mals, però sí que pot servir per a qüestionar certes creences i reflexionar sobre el paper dels vincles per canviar l’organització política i social. Fran Guimerà ho explica amb una metàfora: “Tenim un sorollet imposat, que són totes les normes que ens han donat, i si no ens parem a fer silenci i escoltar-nos, reproduirem aquest sorollet i potser no ens relacionarem de manera genuïna, de la manera que volem. Per a mi, l’anarquia relacional és com aquest silenci, i és a partir del silenci que neixen tots els sons.”