Què és això de l’art digital?

Dijous a la nit vam anar a mirar el cel a l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes, al Baix Ebre. Amagat entre pins de bosc, és un centre de recerca científic capdavanter. Obro parèntesi. Hi ha vegades en què allò de la descentralització de les estructures d’estat científiques funciona. Tanco. M’informo i em diuen que hi estudien geomagnetisme i activitat sísmica –coses de terratrèmols, penso jo, fem-ho fàcil, que ja no puc gestionar informació massa difícil. És un centre del CSIC, comenten, ben enxarxat en la comunitat científica. Jo que el feia dinosaure, amb funcions de museu a tot estirar, amb aquella biblioteca clàssica de butlletins astrològics, mapes i quaderns de viatges antics, vaig ben equivocada. Recorrent els caminets de nit, amb prou feines veig els edificis neoclàssics, imagino el que deuen ser baròmetres o pluviòmetres, i les cúpules aquelles dels observatoris que són blanques i es veuen fins i tot amb la foscor. El van construir a principis del segle XX dos jesuïtes, Ricardo Cirera i Lluís Rodés. Nota al peu. Aquest últim besoncle de la cantant Maria Rodés, que el 2014 va fer un disc molt astronòmic inspirat en el seu familiar.

He de dir que els algorismes, les possibilitats infinites de l’ordre computacional i l’anomenat art immersiu no m’atreuen ni massa ni gens. Em fan mandra. No sóc de pantalles, ni de dades, ni d’estímuls lumínics o sonors massa impactants. No sé si és fisiològic, hipersensibilitat, o directament aversió al càlcul i a la tecnologia en general. M’atreuen tan poc que no els dedicaria un article ni tan sols per negar-los. Sí que m’interessen els fenòmens socials, les dèries, les enrònies dels humans per narrar-nos i explicar el planeta on vivim. I ara resulta que hi ha una dèria forta, una cosa que està molt però moltíssim d’actualitat. Es diu art digital. I segur que els aficionats al Sònar o propostes similars ho coneixen bé. Jo fins ara he estat bastant analfabeta en la qüestió. M’ha costat d’entrar-hi, diguem-ne, i mira que la cosa ja fa dècades que va i és de sobres popular. Potser perquè no he sabut ben bé quin és l’art digital que a mi em podia agradar.

Que he de donar-hi una oportunitat sincera ho he pogut constatar aquest cap de setmana de l’Eufònic, festival d’arts visuals i “digitals”. Una oportunitat sincera a les arts digitals si més no experimentals. Aquesta proposta cultural interessantíssima, que descentralitza la cultura –també tot sigui dit–, ha vingut a obrir-me els ulls i a fer-me veure que a Catalunya hi ha cada vegada més persones i projectes treballant-hi. En termes econòmics, diríem que hi ha mercat, que és emergent i que exporta Catalunya al món. I què és això de les arts digitals? Va, anem al gra. Aquest concepte és d’aquells dubtosos, el típic que té tots els números per a ser un calaix de sastre. I és que les arts digitals podrien ser una mica tot. Que si una foto feta amb el mòbil, que si una fotografia de càmera digital, fins i tot un article escrit en un mitjà de comunicació digital, podria optar a la categoria. Impossible destriar el gra de la palla, art multimèdia, art computacional, art fet amb ordinador. Això s’ha de dir bé.

A mi, l’art digital que m’interessa és el que es presenta com un mètode per interpretar el món. Aproximacions, lectures personals de certs fenòmens de la realitat. Si els periodistes interpretem a través de les paraules, els fotògrafs amb les fotografies, els cineastes amb les imatges en moviment, hi ha qui dissenya models amb algorismes per captar coses que passen, i a sobre ho fan de manera bella, creant escenaris fascinants, de la mateixa manera que abans s’han fet llenços amb materials tangibles, siguin de pintura a l’oli, calç o retalls de roba.

Un dels projectes més veterans i dels que més feina fan en aquest sentit són Playmodes, el projecte d’Eloi Maduell i Santi Vilanova, situat a la Pera (Baix Empordà). Us en volia parlar en aquest article. Els Playmodes són un taller d’artesans digitals que, en lloc de tenir fang o fusta com a matèria, tenen registres, dades i algorismes. Ells les modelen, les tallen i les enganxen segons la seva conveniència amb un discurs que sempre és fet per a comunicar alguna cosa al públic. Tenen discurs, que dirien els culturetes.

A l’Observatori de l’Ebre, els vaig conèixer una mica millor, amb el seu projecte “Astres”, en què un làser superpotent permetia de resseguir els estels més visibles de la nit. El làser feia impacte contra les partícules de l’atmosfera i vèiem la llum tocant l’Óssa Major i l’Estel Polar com si fos una classe d’astronomia. Aquest làser, de gairebé dos quilòmetres d’abast, s’havia programat per perseguir el moviment dels estels sense perdre’n l’encaix en cap moment. Un sistema computacional que, ens van explicar, han dissenyat amb l’ajuda de Francesc Rey, professor de Telecomunicacions de l’UPC, amb la idea d’apropar la galàxia als terrícoles en un moment en què les persones hem perdut l’interès pel cel. Els Playmodes també han col·laborat recentment amb diversos investigadors de l’Institut de Ciències del Mar de Catalunya per produir la peça Thalastasi, estrenada també a l’Eufònic, que utilitza dades científiques de l’ADN del microbioma marí tractades amb codi generatiu i elements visuals i sonors. Aquest treball, com ho fa “Astres”, ens explica per què són importants els microorganismes invisibles en l’aigua marina per a la supervivència del planeta. I és que resulta que cada litre d’aigua marina conté més d’11.000 milions de microorganismes invisibles per a l’ull humà que fan funcions vitals per als humans, perquè generen oxigen, i intervenen en la formació de núvols i l’absorció de carboni a l’oceà. Poca broma. Un altre nom que vaig descobrir i que haurem de tenir en compte en el món de les arts digitals que interpreten món és el d’Anna Rierola, que, gràcies a imatges compilades pels investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona mitjançant l’ús del microscopi, ha creat “El jardí de les delícies”. És una peça inspirada en el quadre de Hieronymus Bosch (el Bosco) on evoca imatges del paradís, la luxúria o el pecat amb imatges de cèl·lules, teixits i òrgans.

Tant si ens agrada el resultat com si no, tant si és més estètic com si ho és menys, sembla clar que l’art digital ha vingut també a fer de cronista d’una època determinada. Com els periodistes o els fotògrafs. Una metodologia de divulgació en tota regla. Una manera d’accedir a una informació que, altrament, seria inaccessible. Profans de les arts digitals, fora aquesta idea que qualsevol cosa que es regeixi per algorismes no té ànima, és destinada a l’evasió de les masses i a la indústria de l’oci. No tot són propostes banals, camps de gira-sols de Van Gogh augmentats o museus Moco. Hi ha una profunditat poètica i una rigorositat científica manifesta en molts d’aquests projectes. L’artesania digital ja no se n’anirà d’aquí. No tenim cap més remei que posar-hi un peu i després l’altre. I després un ull i després l’altre. I, sobretot, saber triar bé, perquè l’art digital, com hem vist, poden ser moltes coses, o pot ser gairebé tot, i només algunes són les veritablement bones.