07.05.2019 - 05:20
Diversitat és alhora una paraula de moda i un concepte científic precís que podem trobar en moltes disciplines. És un dels conceptes fonamentals de la biologia, particularment de les subdisciplines de l’ecologia, la teoria evolutiva i la genètica, però el mateix concepte –o un anàleg pròxim– representa un paper important en l’economia, la teoria de la informació i la física, entre altres camps. No obstant això, a pesar de la seua importància, en biologia no hi ha un consens sobre el que significa en realitat o com hauríem de quantificar-la. Aquesta mena de problema sempre és enrevessat per a una ciència jove. Podríem aconseguir un significat més precís simplement definint la diversitat d’una manera determinada, però això és una solució simplista; no hi ha res que ens garantesca que la diversitat, definida en aquests termes, connecte de manera significativa amb futures teories. En compte d’establir una definició forçada de diversitat, la biologia ha evolucionat gradualment cap a un concepte de diversitat que cada vegada respon a més requisits teòrics i pràctics nous.
Primers càlculs de la biodiversitat
Quan els biòlegs van començar a parlar de diversitat només es referien al nombre d’espècies en una comunitat, el que es coneix com a «riquesa d’espècies». A primera vista, aquest concepte de diversitat sembla senzill d’interpretar, i sens dubte reflecteix una qualitat important d’un ecosistema. En la pràctica, però, comptar amb precisió el nombre d’espècies presents en comunitats riques, en què la majoria d’espècies solen ser rares, es fa quasi impossible. Per exemple, Phil DeVries, Tom Walla i Harold Greeney van recopilar papallones durant deu anys en una única localització de la selva amazònica (DeVries i Walla, 2001). I després d’aquells deu anys d’intensa recol·lecció hi continuaven afegint espècies que mai abans havien arreplegat. Això és típic dels ecosistemes tropicals. En llocs com aquests, el recompte d’espècies depèn en gran manera del treball de mostreig i de la distribució d’abundància de les seues espècies. Utilitzant eines estadístiques basades en els descodificadors que Alan Turing va crear per als britànics durant la Segona Guerra Mundial, Anne Chao va desenvolupar un estimador del límit inferior del nombre d’espècies d’una comunitat (Chao, 1984), però és impossible estimar sense biaixos el nombre real d’espècies.
«A pesar de la seua importància, en biologia no hi ha un consens sobre el que significa en realitat la diversitat»
A pesar de la dificultat d’estimació, la riquesa d’espècies continua sent un paràmetre de la comunitat biològica important per a molts propòsits teòrics i pràctics. Per exemple, és molt útil per a prioritzar àrees de conservació. No obstant això, per a moltes aplicacions, no hi ha prou amb el mer recompte d’espècies. Una roureda amb alguns pins és molt diferent d’una pineda amb alguns roures. En molts aspectes ecològics, una comunitat de papallones amb deu espècies que incloga una espècie abundant i nou d’extremadament rares s’assembla més a una comunitat de papallones amb una única espècie que a una amb deu espècies igual de comunes. La forma com es distribueixen els individus de les espècies és important. Un recompte que només tinga en compte la presència o absència d’espècies no reflecteix aquesta diferència. Els biòlegs necessitaven expandir el concepte de diversitat per a tenir en compte l’abundància sempre que siga necesari. Per a un nombre determinat d’espècies, la major diversitat possible es donaria quan totes les espècies són igual de comunes, i el mínim possible quan totes les espècies menys una són extremadament rares. En aquest cas, la diversitat continuaria disminuint segons s’anaren extingint espècies.
Els càlculs d’aquest tipus són importants en moltes disciplines que s’ocupen de sistemes complexos. Són especialment prominents en economia, on s’utilitzen (aquests o altres càlculs inversos o complementaris) per a calcular coses com la concentració de la riquesa entre individus o la concentració de capacitat industrial entre corporacions. Ja fa temps que els economistes van formalitzar les condicions necessàries perquè disminuesca la concentració (i augmente el seu invers, la diversitat). La condició principal es coneix com a «principi de transferències Pigou-Dalton» (Jost, 2010). Expressat en termes biològics, per a un nombre fix d’espècies i un nombre fix d’individus, la diversitat hauria d’augmentar quan es transfereix abundància des d’una espècie a una altra més rara. La diversitat també augmentaria quan s’afegeix una espècie extremadament rara.
Llig l’article sencer al web de Mètode
Lou Jost, codirector fundador de la Fundació EcoMinga (Equador) i taxònom d’orquídies (ha descobert més de seixanta noves espècies, a més de diverses espècies d’Amaryllidoideae i arbres). Ha estat investigador visitant en el Santa Fe Institute (EUA), el Centre de Recerca Matemàtica (Espanya), i la Universitat Nacional Tsing Hua (Taiwan).
