Què entén la banca per compromís social?

He de confessar que em vaig quedar estorat, ahir a les nou del vespre, quan vaig rebre un correu de l’Associació de Banca espanyol (AEB) en què s’anunciava que “la banca constata els avenços en el seu compromís social”. A les línies de presentació de la nota, deia: “AEB [banca], CECA [caixes] i Unacc [cooperatives de crèdit] han tingut avui una reunió al Ministeri d’Afers Econòmics i Transformació Digital per a fer seguiment dels diferents protocols que s’han desenvolupat durant el darrer any i mig. Tots persegueixen un mateix objectiu i reflecteixen una clara vocació del sector: reforçar el compromís social i sostenible de la banca per a ajudar a abordar els desafiaments que afrontem com a societat, com són l’impacte de la digitalització, la despoblació i els efectes de la pujada de tipus d’interès”. I la nota donava una explicació de tots els avenços –tret d’un– que s’han fet en un any i mig en aquests punts assenyalats, destinats sobretot a millorar el servei a les persones grans i a comunitats que havien quedat desateses.

Era una mena de resposta a la reunió de la tarda, on la ministra Calviño va admetre que s’havien fet alguns avenços en aquest camp, però que Santander, CaixaBank i BBVA continuaven enrocats en la seva negativa de remunerar els dipòsits. I aquest és, per Calviño, el principal problema, en què insisteix de fa setmanes. Sembla prou clar que darrere les exigències repetides de la ministra a la banca hi ha una maniobra electoral, i no cal explicar-ho gaire. Però, en aquest cas, es dóna la circumstància que té raó en la seva insistència.

I a les entitats financeres no els deu haver agradat que la ministra hagi encarregat a la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC) i al Banc d’Espanya que identifiquin “si hi ha possibles factors vinculats a l’estructura i el funcionament del mercat que afectin els incentius de les entitats per a poder remunerar els dipòsits”. I ha tornat a insistir a les entitats que “han de pagar” els diners dels clients, de manera que trasllada la pujada de tipus no tan sols als crèdits sinó també al passiu. Segons l’informe, va dir, ja veurà “si cal cap canvi legislatiu”. Una amenaça?

Recordem que ja fa un any que ha variat la situació dels tipus d’interès i, tal com hem anat comentant a la Píndola, els dels crèdits no han parat de pujar –les hipoteques en són un bon exemple– mentre que els dels dipòsits, en els grans bancs, no s’han mogut pràcticament del 0%.

En canvi, la idea que s’ha deixat anar d’una possible intervenció directa sobre els bancs per a obligar-los a augmentar la remuneració dels dipòsits, mirant el model francès, em sembla que té poc recorregut. Per una raó molt simple. A l’estat espanyol, a la inversa que França, no hi ha una banca pública amb la qual es pot actuar directament al mercat. Manca, doncs, un instrument cabdal dins el potencial operatiu.

Per altra banda, la banca, amb l’ajut del Banc d’Espanya, va aturar un plantejament important de la ministra. Calviño havia manifestat el seu desig que totes les hipoteques a tipus variable per a la compra de primer habitatge s’ampliessin a tres anys, cosa que significaria una rebaixa automàtica de les quotes. Però el supervisor ha frenat de soca-rel aquesta idea, perquè “podria tenir impactes comptables a les entitats financeres”. Segons que ha reconegut Calviño, “el Banc d’Espanya considera que és prematur” fer aquests canvis, i per això s’han citat al setembre per analitzar-ho.

El cas és que el pla de Calviño podria beneficiar milions d’hipoteques que ampliessin automàticament fins a tres anys la vida del préstec. Si es fes això, la quota actual baixaria, encara que el pagament real d’interessos a mitjà termini s’ampliaria. Pensem que a tot l’estat hi ha al voltant de 5,5 milions d’hipoteques, un 85% de les quals són sobre primer habitatge i un 70% a tipus variable. Això faria que, al voltant de tres milions de famílies hipotecades poguessin beneficiar-se. Més electoralisme? Aquí hi hauria molta gent agraïda. Però torno a dir que ajudaria moltes persones que, amb els augments de quotes haguts i per haver, han vist trasbalsada la seva economia familiar.

I torno al comunicat de l’AEB. He de dir que, havent-lo llegit de dalt a baix, no he trobat ni un punt, ni una frase on es parli dels tipus d’interès i de l’estalvi. Probablement, la banca no creu que la remuneració forma part del compromís social que anuncia en el titular de la nota. També he de dir que no em va agradar el tall que vaig veure per televisió amb les paraules de la presidenta de l’AEB, Alejandra Kindelán. Assegurava que a l’estat espanyol ja hi havia molta competència en el mercat, perquè hi ha bancs de tota mena. Va esmentar els grans, els estrangers, els d’internet, els petits… Ella sap que això són paraules buides. Que l’aixeta la tenen els tres grans, i fins que ells no decideixin d’actuar, tot aquest afer quedarà reduït, com ara, a unes quantes entitats, sense cap mena de pes en el mercat.

I, mentre llegia el reguitzell d’actuacions de la banca per a millorar el servei a diferents localitats de la geografia hispana, recordava que al matí el “meu” banc m’havia enviat un correu en què m’anunciava que tancaven la “meva” oficina durant el mes d’agost i m’esmentaven les que tenia més a la vora de casa. Vet aquí una contradicció més entre allò que diuen i allò que fan. Això és millorar el servei? No podem oblidar que, malgrat tot el que s’explica, la gran banca encara va tancar 1.300 oficines el 2022 i va reduir la plantilla en 5.800 treballadors. I tal com figura a l’últim informe anual de la patronal bancària, durant l’any passat es van tancar 1.400 caixers, cosa que deixava la xifra final en 13.900 terminals a tot l’estat. I aquest primer trimestre del 2023 s’han tancat 164 oficines més. És veritat que el ritme de tancaments ha baixat molt, però encara se’n fan, per més que s’hagin arbitrat algunes solucions per a pobles que han quedat orfes d’atenció financera.

A mi m’agradaria saber què entén la banca quan parla de compromís social. Tapar els forats que ha anat deixant aquests anys amb el tancament espectacular d’oficines a tot arreu? Ajudar la gent gran a fer més entenedores les operacions financeres? Insistir en el fet que hi ha molta competència, quan els quatre grans bancs –CaixaBank, Santander, BBVA i Sabadell– copen al voltant del 75% dels dipòsits de clients? O, com assenyala el BCE, que nou entitats capten el 94%?

I, dic jo, remunerar l’estalvi no significaria tant de compromís social o més que això que diuen que fan? Què passa, que tenen molta liquiditat? M’ho crec. Algunes anàlisis fetes per consultores conclouen que els bancs espanyols no tenen “necessitat ni incentiu” per a oferir un rendiment pels estalvis que reben. Argumenten que “el matalàs de liquiditat es troba, sumant els tres principals bancs, al voltant del 50% dels dipòsits detallistes”, cosa que identifiquen com “un indicador clar que no hi ha una necessitat de captar finançament addicional”. Ens ho creiem?

Bé, si això és tal com diuen les consultores, aleshores crec que no s’hauria de parlar de compromís social. Podríem parlar d’eficiència financera, de necessitat d’augmentar marges, de millora de productivitat… Totes les qüestions són prou entenedores i respectables, però deixem el compromís social, si us plau. En tenien les caixes d’estalvi i ja vam veure com una ventada va eliminar-les en un tres i no res. Era una competència que feia molts anys que molestava la banca i, a més, pagaven un dividend a la societat, que, aquest sí, anava més enllà de les paraules.

Finalment, de tot aquest enrenou d’ahir em quedo amb un dels subjectes passius de la reunió: la gent gran. El president de l’associació PMP (grans i pensionistes), Lázaro González, afirmava, després de totes les coses que es van dir, que hi ha “molt per fer” si de veritat “es vol abordar l’exclusió financera de la gent gran i que la millora de l’atenció per part de la banca sigui real i efectiva per a tots” ells. Perquè, malgrat tot el que s’ha dit, “l’atenció presencial i personalitzada continua sense complir-se”. Hi insisteixo, no parlem de compromís!