Què ensenya el Catalangate?

El Catalangate, l’espionatge en massa a tot l’independentisme català amb Pegasus, ens ensenya unes quantes coses. Que Espanya s’haja gastat aquesta fortuna en espiar el moviment independentista català durant tants anys, de manera tan continuada i fent cas omís de totes les normes legals i democràtiques, no és de cap manera una anècdota.

Com va passar abans amb el País Basc i, d’alguna manera, ja passa a Galícia, el Catalangate és tan sols la continuació, per altres mitjans, d’una lògica d’enemic que l’estat, aquest estat que seria teòricament de tots, no pot dissimular. Els Països Catalans, el País Basc, Galícia, les Canàries i qualsevol altre espai que no siga uniformement espanyol és sempre sospitós per al nacionalisme espanyol, font i cor del règim i de l’estat. Ep! Fem el que fem nosaltres i governe qui governe a Madrid.

Perquè Pegasus el va utilitzar Mariano Rajoy i l’ha fet servir Pedro Sánchez. Es va fer servir quan Catalunya caminava decidida cap a la independència però també s’ha fet servir quan la classe política catalana s’ha separat del carrer i s’ha rendit a la repressió. I es va fer servir vulnerant la legalitat catalana, espanyola i europea amb el govern del PP i també amb el del PSOE i Podem.

Però sembla que aquest cas se’ls ha escapat de les mans. És massa. Que CitizenLab el definesca com el cas d’espionatge i assalt més gran contra dirigents polítics de la història i que un premi Pulitzer el documente de manera irrebatible des de les pàgines de The New Yorker va més enllà d’allò que estan acostumats a Madrid. El Parlament Europeu s’ha vist tan amenaçat que dijous va sol·licitar una revisió de tots els mòbils dels eurodiputats, i la investigació judicial que s’obrirà a diversos estats de la Unió posarà Espanya en una tessitura molt difícil.

Perquè encara que ells no ho entenguen de cap manera, en una democràcia no es pot considerar enemic tot un poble ni aplicar-li de manera tan indiscriminada la repressió. Però això és una cosa que Espanya no aprendrà mai.