Que la decepció ens servesca per a créixer

Si finalment hi ha eleccions al març i CDC i ERC hi van separades, ens podem trobar amb una paradoxa sensacional: que resolguem el qui, però en canvi ja no tinguem les eines per a resoldre el què, si de resultes de la divisió no s’arriba a la majoria absoluta.

A alguns els podrà semblar una perspectiva absurda, però respon al país que tenim. Entre nosaltres, el pes de l’estètica a vegades supera els fets i tot, I l’anàlisi freda dels pros i els contres no és precisament el nostre fort. No és que siguem ben bé un país rar, però és evident que ens agrada fer les coses difícils. Som així.

En els tres mesos que han passat des del 27-S, resulta que gairebé tothom està d’acord en gairebé tot. I, tanmateix –tret que avui hi haja algun miracle–, no serem capaços de transformar això, tanta i tanta energia, en res. No és estrany que des de fora ens miren amb una certa condescendència i que entre nosaltres tanta gent de bona fe, literalment desesperada, s’apunte avui a qualsevol solució abans d’engegar-ho tot a rodar.

Però no passem per alt que les paperetes i els resultats, al capdavall, són el reflex gairebé a escala 1:1 d’allò que som com a societat, com a país, com a cultura, com a nació. Nosaltres, els votants, som els qui vam organitzar aquest embolic enorme el 27-S amb les nostres decisions personals impreses a cada papereta. I, si bé és cert que els polítics haurien pogut tenir més traça a l’hora d’arreglar-ho, nosaltres no hauríem de defugir la nostra responsabilitat i fóra bo d’extreure’n unes quantes lliçons.

Sobretot perquè, fins ara, el procés d’independència ha estat vist per massa gent com una festa amable, que no reclama rigor, ni esforços grans, ni estudiar i encarar les contradiccions pròpies, ni lluitar per diferenciar allò que és fonamental d’allò que és accessori. Però, tal com s’ha vist aquests tres mesos, això no va així.

Que la decepció ens servesca a tots per a créixer i millorar…