Què ens diuen les llàgrimes sobre la nostra salut?

Normalment, considerem les llàgrimes com un fluid que serveix per a mantenir humits els ulls i transmetre sentiments. Així, podem plorar quan fa molt de fred, quan se’ns fica alguna cosa a l’ull o quan estem molt tristos o molt alegres. També poden faltar-nos-en si tenim la síndrome de l’ull sec.

Aquestes són algunes de les circumstàncies en les quals les llàgrimes ens donen informació sense necessitat d’analitzar-les. No obstant això, quan les examinem amb detall, emprant totes les tecnologies que tenim a la nostra disposició, com ara les anàlisis de proteïnes –proteòmica– o dels greixos que tenen dissolts –lipidòmica–, ens proporcionen dades molt importants sobre el funcionament del nostre organisme. Fins i tot ens podrien ajudar a diagnosticar malalties de manera precoç.

El nostre grup de recerca, que treballa en el sistema visual, fa més de vint anys que investiga les llàgrimes. Ara en sabem moltes coses gràcies a les tècniques anteriorment esmentades.

Una font d’informació valuosa

Encara que el component fonamental de la llàgrima és l’aigua salada, conté moltes altres substàncies dissoltes; fonamentalment, una capa grassa secretada en la base de les pestanyes per les anomenades glàndules de Meibomio, que hi ha a l’interior de la parpella i desemboquen en la superfície ocular. Aquest component es barreja amb l’aquós, excretat per les glàndules lacrimals i, quan es parpelleja, s’organitza de tal manera que el greix queda en la zona superficial. Això impedeix l’evaporació de la part líquida.

Així mateix, la llàgrima està en contacte amb la superfície ocular gràcies a unes molècules denominades mucines, que ancoren la llàgrima a la còrnia (la part transparent de l’ull). Precisament, la còrnia és la part més innervada de l’organisme –és a dir, on arriben més terminacions nervioses–, per la qual cosa les llàgrimes tenen un contacte gairebé directe amb el sistema nerviós.

I, finalment, la conjuntiva (part blanca de l’ull) està molt vascularitzada, té una gran quantitat de vasos sanguinis. Per això, si s’alliberen substàncies del sistema vascular, les podem detectar també en les llàgrimes, que banyen aquesta part de l’òrgan visual.

En resum, podríem dir que la llàgrima es troba en contacte amb els sistemes vascular, nerviós i glandular. Una gran font d’informació, però en un volum molt reduït.

Què és i per a què serveix un biomarcador?

Els biomarcadors són molècules biològiques que es troben a la sang o en altres líquids o teixits del cos, i la seva presència avisa si l’organisme funciona correctament o no. Per tant, es fan servir per predir malalties. Com més aviat tinguem informació sobre l’alteració d’algun marcador, abans podrem corregir o curar allò que la causa.

Tots entenem que uns nivells alts en sang de glucosa poden ser indicatius de diabetis; els de colesterol, de malalties cardiovasculars; i els de PSA, de problemes prostàtics. Aquest mesurament, avui molt comú, podrà fer-se en el futur mitjançant mètodes menys invasius que l’extracció de la sang, com és l’anàlisi de les llàgrimes.

Actualment, un dels objectius de la recerca biomèdica és descobrir nous biomarcadors i trobar la manera de detectar-los de manera ràpida i fiable. Hem de tenir en compte que pronosticar una malaltia no depèn de la presència o absència d’aquests indicis biològics, sinó de la quantitat en què es trobin, com passa amb els nivells de glucosa, colesterol i PSA. Per això, els dispositius capaços de detectar-los també hauran de discriminar de manera fiable la quantitat en què es presenten.

Podrem detectar malalties amb les llàgrimes?

La resposta és que sí. Com més va, s’identifiquen en les llàgrimes més biomarcadors predictius, amb capacitat de determinar la quantitat d’aquesta molècula present en l’organisme. En aquests moments, l’anàlisi de la llàgrima es troba en desenvolupament per a disposar d’un diagnòstic immediat (point of care), és a dir, dispositius que permeten d’analitzar de manera fàcil i ràpida algun d’aquests marcadors.

Tots hem vist com s’han desenvolupat ràpidament proves de la covid. En realitat, aquesta mena de tecnologia ja era disponible; i durant la pandèmia, es va adaptar al marcador específic de la coberta del virus que es volia detectar.

En el cas de les llàgrimes, probablement cal analitzar més d’un marcador simultàniament i quantificar-ne la presència per assegurar-nos que som davant veritables indicadors d’una malaltia. També caldrà tenir molt de compte amb la forma en què es recull la llàgrima i es traspassa al dispositiu d’anàlisi.

Indicis de Parkinson, malaltia coronària i càncer de mama

Fa poc, s’han publicat diversos articles sobre la possibilitat de predicció o diagnòstic precoç de malalties analitzant el fluid que segreguen els ulls. En aquest sentit, el nostre grup de recerca acaba de publicar un article en què hem detectat diverses molècules candidates a ser biomarcadors de Parkinson. L’esperança és explorar-ne d’altres que ens permetin d’identificar precoçment més malalties neurodegeneratives, com ara l’Alzheimer.

A més, la identificació d’un factor de creixement (G-CSF), procedent de la sang, podria ajudar a pronosticar la malaltia coronària arterial, juntament amb altres marcadors típics dels trastorns cardiovasculars i la combinació de paràmetres com l’edat, el sexe o el gruix de la conjuntiva.

I en l’apartat oncològic, diverses publicacions recents indiquen la possibilitat d’analitzar les llàgrimes per a diagnosticar el càncer de mama.

Un pas important en aquest camp ha estat el disseny d’una mena de lents de contacte que es col·locarien sobre l’iris –la part acolorida de l’ull– de la persona. Disposen d’unes xicres microscòpiques on es diposita el líquid i permeten de fer la prova diagnòstica directament en l’ull.

Després d’haver-se provat en el laboratori amb llàgrimes de pacients, els investigadors han identificat marcadors relacionats amb el càncer de mama, tot i que no han estat provades directament en persones.

El diagnòstic precoç de malalties per mitjà de biomarcadors podria marcar el futur de la biomedicina, i les llàgrimes ens poden donar les claus per a predir malalties de forma no invasiva, però encara necessitem més recerca.

Elena Vecino Cordero és catedràtica de Biologia Cel·lular a la Universitat del País Basc. Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.