06.07.2022 - 21:40
|
Actualització: 07.07.2022 - 07:53
El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) va tombar ahir el recurs del president Carles Puigdemont i Toni Comín contra la negativa del Parlament Europeu, llavors presidit per Antonio Tajani, de concedir-los les credencials com a eurodiputats el juny del 2019. L’explicació de què significa aquesta decisió la fa Josep Casulleras en aquest article, amb molta més capacitat i precisió que no pas puc oferir jo. Com passa tantes vegades, el document del tribunal conté bones notícies i males notícies en un mateix text, i tan sols se’n pot fer un titular. En aquest sentit, si bé no hi ha cap mena de dubte que s’ha desbrossat el camí per a decisions futures que poden ser transcendentals, també és evident que s’ha perdut una oportunitat de guanyar per KO, la primera.
Això entra dins de les coses raonables i possibles quan hi ha tant en joc; simplement, perquè es toca el moll de l’os de l’estructura institucional de la Unió Europea i això no deixa ningú indiferent. El recorregut dels exiliats per la justícia europea ja ha tingut notables decepcions anteriors –únicament cal recordar la de tanta gent que va anar a Estrasburg el juliol del 2019 per reclamar que Puigdemont, Comín i Junqueras fossen considerats eurodiputats. Però vist amb perspectiva, estic segur que tots van donar per bona la situació quan, mig any després, es va guanyar el cas i van poder entrar finalment a la cambra. Crec que va ser Alain de Botton qui va escriure que l’únic remei segur contra la decepció és saber que has d’insistir. Ho dic de memòria i potser la citació no és exacta, però crec que s’entén perfectament què vull dir. Ara hi ha un recurs en marxa al TJUE, a partir d’aquesta decisió d’ahir que sembla pensada per protegir Tajani d’un plet. I bé podria passar, com ha passat anteriorment, que el resultat acabe essent finalment bo i, amb això, el d’ahir caiga en l’oblit.
Però en aquest cas concret i els darrers mesos hi ha un factor sobre el qual crec que cal reflexionar, que és l’excés de triomfalisme. No sé si aquest excés té a veure amb el fet que això ja fa molts anys que dura i hi ha un cert cansament ambiental que es vol contrarestar de manera poc prudent. O potser tinga a veure amb el fet que darrerament hi ha hagut victòries enormes, decisives, com les aconseguides per Lluís Puig i Valtònyc, i com el retorn de la immunitat als diputats Puigdemont, Comín i Ponsatí, que han alimentat una certa aurèola d’invencibles. Però, siga com siga, em sembla que hi ha hagut un excés de triomfalisme amb la batalla judicial europea, que era i és innecessari i, també, poc prudent.
En un editorial del mes de gener passat ja vaig advertir sobre això: “S’especula molt amb el retorn del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí i a mi em fa por que no s’estiga venent la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat.” La por era i és metafòrica, és clar. Ja som molt lluny de la línia d’inici i molt, molt, a prop de la meta. I és veritat que tot indica que la victòria final és més probable que cap altra possibilitat. Però segurament per això, en coherència amb la magnífica feina feta tots aquests anys, ara és quan toca ser més prudents i rigorosos.
L’exili belga ha fet una feina impecable, admirable, sòlida i segura –també lenta, és veritat, però contra això no es podia fer res. És qüestió, doncs, de continuar el camí fet fins ara metòdicament i sense defallir. Avançar sentència a sentència i llegint sempre tota la lletra menuda fins al final. Amb l’horitzó ben fixat a la vista però amb els peus sempre trepitjant a terra.
PS. Un subscriptor em va recriminar ahir que en el meu editorial no esmentés ni una sola vegada l’empresonament de Sandro Rosell i el comparés amb Valls sense dir res de la repressió soferta. Té raó. En aquest sentit, em vaig equivocar i per això us demane disculpes.
