02.01.2019 - 21:50
Imaginar és collonut: és de franc i produeix plaer. De fet, sovint és més plaent imaginar que no pas fer. Fer és més laboriós i no hi ha mai garantia d’èxit. Ara, és cert que quan aconseguim fer allò que prèviament havíem imaginat, caram, llavors és festa major i ballem el twist. Però aquesta bonica sincronia, per desgràcia, és més rara que no ens pensem. Sovint passa a l’inrevés: imaginem, decidim de fer-ho, ho intentem i ai… fracassem, tan frustrant com un plat de bledes i un crostó. I ara que som en plena època d’elaboració de llistes de propòsits tan ben intencionats com impossibles, avís per a navegants, val la pena de tenir-ho en compte.
Deixar de fumar; fer esport dues o tres vegades per setmana; menjar menys de sis canelons per Sant Esteve…
De fet, segons un estudi molt pertinent de la Universitat de Scranton, Pennsilvània, el 92% de les persones que es proposen fites per cap d’any fracassa. És a dir, només un 8% de la gent, segurament més entrenada, realista i amb una ambició ponderada per la quotidianitat, aconsegueix de fer allò que es proposa i, per tant, es passeja orgullosa pel món somrient i a un pam de terra. Un altre estudi de la Universitat de Stanford, Califòrnia, diu que el 40% dels propòsits de cap d’any s’abandona les primeres setmanes, cosa que produeix, lògicament, grans dosis de desengany i de decepció tan innecessàries com previsibles. És un fenomen, una enèsima victòria de l’emoció sobre la raó, que sol prendre forma entre mitjan gener i principi de febrer. És també per això que aquest modest article arriba ara, perquè encara hi som a temps i perquè les bledes són molt més agraïdes si acompanyen un bon magret d’ànec.
Respondre als missatges de WhatsApp de seguida que t’arriben (ídem per als correus); collir farigola cada vegada que en tens ocasió; sincronitzar l’agenda amb el mòbil…
Tot plegat té una explicació científica. Es veu que la part frontal ventromedial del cervell, profundament vinculada a les emocions, i alimentada pel cava, pels torrons ensucrats i per l’emoció de l’any que comença, venç la batalla contra la sovint menystinguda part dorsolateral del mateix cervell, que es regeix pel raonament i per la consciència. El resultat? Pel cap baix, la procrastinació (és a dir, l’art d’ajornar el desastre); i, en general, tard o d’hora, la frustració i, cosa que és pitjor, la renúncia.
No tenir mai més ressaca; no fer cas del Twitter; rentar els plats després de cada àpat (i no deixar-los per a l’endemà); no trepitjar els bolets bons quan en vas a buscar…
La Universitat Oberta de Catalunya va elaborar fa anys una guia per a fer correctament les llistes de propòsits de Cap d’Any (ah, una humil proposta de propòsit, a propòsit d’aquesta llista, seria saber col·locar els pronoms febles…). Feu-hi un cop d’ull, que sempre va bé, malgrat els pronoms. En síntesi, diu que es tracta de ser realista, és a dir, de no imposar-nos terminis impossibles (però alhora, de no renunciar a res, perquè, amb temps i traça, tot és possible), de fer picar el llapis a la part dorsolateral de la closca (i no a la part frontal ventromedial) i de fer públics els propòsits: escriure’ls en una pissarra i explicar-los a amics, coneguts i a tothom en general; d’aquesta manera sabem que si no complim allò que hem anunciat haurem de suportar una certa vergonya social i això ens obliga a l’esforç. I, no ens enganyem, tothom vol mantenir un mínim de credibilitat i ningú, absolutament ningú, no es vol sentir traïdor. Al principi perdem la por, sí, però amb el temps ens tremola el pols, i això és molt pitjor.
Veure més la família; fer servir els accents diacrítics; menjar fruita; anar només a les manifestacions que serveixin d’alguna cosa…
Un amic del Moianès que amb entusiasme cada gener visita les Garrigues per a recollir el primer raig del, segons ell, millor oli del país, em diu que enguany, amb tanta pluja, els de la casa li han explicat que el bon oli anirà escàs i que val més no fer-se’n gaire pagues, que la cosa no anirà pas bé. Diu que ells no prometen res, que senzillament fan el millor oli que poden fer, sense renunciar al màxim, però que a voltes d’on no n’hi ha no en raja i que el poc que en surti ara serà or, que l’any que ve n’hi haurà més i, de segur, millor. Hum…
Que el primer raig no ens faci traïdors; que els bons propòsits, els autèntics, no siguin oblidats, sinó reforçats; que ser més dolç, renoi, avui que podem ser-ho més, és bonic…
I com diu Josep Carner, ‘¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?/ Nou any és nou engany; en vida incerta,/ jo sóc una ombra que s’esmuny de frau’.
Doncs això: avui és el 2 de gener de 2019 i la cosa, ara mateix, bull. Dit i vomitat: que la frustració imminent no ens porti a la renúncia. Que els fogons plorin d’emoció, tant quan escalden l’escudella per a la llodrigada familiar sencera com quan són resseguits a cop de baieta amb fruïció, que de feina per fer n’hi ha molta i per més que ens fiquin el dit a l’ull sempre hi haurà un horitzó millor, flamejant sobre la boira. Imaginar-lo i fer-lo. Ve-t’ho aquí.
Escoltar més Adrià Puntí i Andrés Calamaro; agafar el tornavís, aquell de qui l’ha vist, i fer-lo servir; riure tant que tinguis cruiximent als abdominals i a les barres…
No redactar mai més llistes de propòsits banals…
És a dir: imaginar-lo, ara sí, plegats, i fer-nos un bon any de debò, amb la força de l’enclusa i un bon cop de mall.
