Allò que ‘La marató’ no us va explicar

Hipòcrates, en els seus tractats de medicina escrits entre els segles V i IV aC, ja descrivia el que avui dia es considera una endometriosi: parla de dolors menstruals, de teixits que causen adhesions, d’afectacions a l’úter que causen infertilitat. Fa segles que se sap que les dones patim aquesta patologia, però no va ser fins a les acaballes del 1800 que Karl Von Rokitansky posà nom a la malaltia. Per què, doncs, es triga encara vuit anys de mitjana a diagnosticar aquesta patologia? Perquè qui la patim som les dones i perquè els coneixements mèdics i la investigació han avançat sense prioritzar-nos i sense mostrar empatia per nosaltres.  

Després d’anys de patir uns dolors menstruals infernals que m’invalidaven, el 2015 em van diagnosticar endometriosi. Saber que els meus símptomes tenien nom em va fer sentir alleugerida: no era boja; no era una dona que escolta massa el seu cos i que s’inventa sensacions, com tantes vegades m’havien dit tants metges. Recordo que em vaig sentir la primera dona a qui li havien diagnosticat la malaltia; mai no havia sentit a anomenar aquella paraula, ni coneixia ningú que ho patís.

De seguida vaig voler parlar-ne públicament per evitar que altres dones se sentissin tan perdudes i soles com jo m’havia sentit. D’ençà d’aleshores, rebo anualment desenes de missatges de dones que es posen en contacte amb mi cercant informació perquè sospiten que poden tenir la malaltia sense saber-ho i no reben prou atenció per part dels professionals mèdics.

Malgrat que defenso fermament que la investigació medico-científica ha de ser finançada amb fons públics, el 2019, juntament amb el Dr. Francisco Carmona, cap de ginecologia del Clínic, i amb molta més gent, vam començar a demanar que es fes una Marató de TV3 per aquesta malaltia. Consideràvem que la recaptació solidària i privada que se’n podia derivar ajudaria a l’escassa investigació actual, i que l’altaveu mediàtic de La marató serviria per a fer conscienciació social i, tal vegada, de retruc, faria que s’hi destinessin més recursos públics. El març passat, vam saber que, finalment, les nostres pregàries serien ateses, i aquest diumenge es va fer realitat La marató per la salut sexual i reproductiva. Una Marató que ha mantingut la seva audiència habitual, però que serà recordada per la baixa recaptació i com la que més odi i rebuig ha despertat. Els motius d’ambdós fets, al meu entendre, són multifactorials: misogínia, empipamenta política, economia precària… No em vull allargar en l’anàlisi.

Personalment, hauria centrat La marató només en l’endometriosi, però ja sabíem que no podia ser, perquè el tema només afecta les dones, perquè es temia deixar els homes fora de l’equació (no els interpel·larem!) i perquè es considerava que aquesta malaltia no donava prou de si per a aguantar un format televisiu de tantes hores de contingut. Potser és cert, però us asseguro que diumenge no vam veure ni una petita part del que suposa la malaltia per a moltes: desmais fins a perdre el coneixement, impossibilitat de caminar, viure en horitzontal cada quinze dies, dolor persistent invalidant malgrat haver passat per múltiples operacions, malgrat l’extirpació de l’úter, risc d’acabar sotmesa a diàlisi, afectacions que arriben a l’estómac i als pulmons, i una qualitat de vida pèssima.

L’argument de “no podem parlar només d’afeccions que pateix la meitat de la població, les dones” m’empipa i es torna dèbil si tenim en compte que es va fer una Marató dedicada a la diabetis, i que, independentment del gènere, actualment a Catalunya hi ha més persones afectades per endometriosi que no pas per diabetis. Sigui com sigui, la meva opinió era i és irrellevant. El que més em dol, profundament, és constatar que soterrat en els múltiples motius d’aquesta baixa recaptació hi ha una manca d’empatia total cap a tots els temes tractats que ha alçat un odi desfermat molt preocupant. Hem vist mofes i faltes de respecte a tort i a dret. Pel que fa als dolors menstruals, hi ha hagut qui ha dit: “Les dones eren més fortes abans de la primera onada de feminisme.” Es va voler incloure les patologies dels homes amb la voluntat de despertar empatia i el que hem rebut com a resposta és un infantilisme patètic: “Hem de donar diners per un paio que no trempa? Perquè la gent es posi el condó?”. La paraula woke ha servit d’excusa per a vomitar recels cap al llenguatge inclusiu, cap a la diversitat. Ires enceses de dones i d’homes masclistes que vomiten bilis quan senten a parlar de persones amb úter o persones menstruants. Fins i tot, els negacionistes han tret el cap per dir que no es creien la xifra total recaptada, que es tractava d’una manipulació i que realment era molt inferior, la quantitat aconseguida. Tot plegat ha servit per a constatar, tristament, que per a molts els problemes de les dones haurien de continuar formant part de l’esfera domèstica, privada, i no traspassar mai a l’esfera pública, i encara menys amb la voluntat de reclamar escolta i empatia. Un retrat social que ens dibuixa com a ciutadans absolutament individualistes, encegats en la recerca de l’aprovació algorítmica del món segons jo el veig.

La realitat és tossudament diversa, i qui no ho vulgui entendre ja s’ho farà. La nostra lluita ve de lluny i va lluny. Encara que incomodem, continuarem treballant per combatre el biaix de gènere en la medicina i en la investigació, per millorar l’empatia a les consultes mèdiques, per fer pedagogia que salvi els joves d’allò que nosaltres hem patit i perquè no hi hagi malalties de primera i malalties de segona en funció del gènere.