Què commemorem el 2025?

Aquest 2025 que acabem d’estrenar aplega un munt d’efemèrides, aniversaris i commemoracions destacables. Si més no els que pertanyen al món de la cultura i els seus derivats, que són els que incloem en aquest resum. Per a començar, és obligat fer referència al Mil·lenari de Montserrat, potser la commemoració més significativa dels dotze mesos vinents a casa nostra, que recorda el moment de l’any 1025 en què uns monjos enviats per l’abat Oliva del monestir de Ripoll van fundar-ne un altre a Montserrat al mateix lloc on hi havia una ermita consagrada a Santa Maria.

Però no s’acaben ací les efemèrides de caràcter religiós; n’hi ha un parell més. En primer lloc, tenim els mil set-cents anys del concili de Nicea, a l’Àsia Menor, convocat per l’emperador Constantí. Va ser el primer concili ecumènic de la història i, entre més acords, va determinar el sistema per a calcular la data de la Pasqua, va condemnar l’heretgia de l’arrianisme i va entronitzar la pregària del Credo, entesa com el catàleg de tots els dogmes de l’església que els creients havien d’assumir i obeir. La darrera referència religiosa del 2025 ens la dóna el seu rang d’any jubilar, un atribut instaurat per primera vegada l’any 1300 pel papa Bonifaci VIII i que s’escau una vegada cada vint-i-cinc anys amb la ciutat de Roma com a centre neuràlgic de l’esdeveniment.

El cineasta Comeron. De Bohigas i Candel a Llompart i el Pescaílla

Un aniversari digne de remarca –i que caldrà festejar amb el relleu que sens dubte mereix– el tindrem el 15 d’agost, data en què el guionista i director de cinema mataroní Lluís Josep Comeron farà cent anys.

A més, com sol passar d’uns anys ençà, uns quants centenaris tindran el caràcter de commemoració oficial de la Generalitat de Catalunya. És el cas de l’arquitecte Oriol Bohigas, dels escriptors Francesc Candel i Josep Maria Llompart, de les actrius Mercè Bruquetas i Josefina Güell, del pianista Josep Cercós i de l’astrònoma i matemàtica Maria Assumpció Català.

Més personalitats de què commemorarem el centenari del naixement són l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, l’escriptora Maria Beneyto, l’escriptor i guionista Armand Matías Guiu, el psiquiatre i fundador dels Setze Jutges Delfí Abella, el promotor cultural Ermengol Passola, el pintor Modest Cuixart, el filòsof Manuel Sacristán, els arquitectes Jordi Bonet i Josep Martorell, el ceramista Jordi Aguadé, l’historiador Jesús Mestre i el cantant i guitarrista Antonio González Batista, el Pescaílla, nascut al barri barceloní de Gràcia i considerat un dels pares de la rumba catalana.

L’Espanya eterna: un florilegi poc edificant

Farà 200 anys de la instauració del pla Calomarde, cognom del ministre de Gràcia i Justícia de Ferran VI que el 1825 va establir que l’ensenyament oficial únicament havia de ser en castellà i que, per tant, es prohibia automàticament l’ús del català a les escoles. El 25 de novembre farà 120 anys d’uns fets que podríem considerar el precedent de l’a por ellos: un grup de militars espanyols va destrossar les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut! i del diari la Veu de Catalunya i la impremta Galve com a represàlia per un acudit de Junceda que els uniformats van considerar ofensiu publicat al Cu-Cut!. El 20 de març de fa 100 anys el dictador Primo de Rivera va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya i pocs mesos després, el 14 de juny, va ordenar la clausura del camp de les Corts com a càstig pels xiulets del públic contra l’himne espanyol. El 16 de març de 1940 el govern del general Franco va promulgar un decret en virtut del qual l’horari oficial espanyol s’avançava 60 minuts per adaptar-lo al fus horari de Berlín. I farà mig segle, més concretament el dia 4 de març de 1975, que el ple de l’Ajuntament de Barcelona va rebutjar, amb el vot en contra de 18 regidors, l’habilitació d’un crèdit per a l’ensenyament del català que havia presentat el regidor Jacint Solé Padró. Tres dies després es va viure una situació semblant al ple de l’Ajuntament de Girona, que va denegar també una proposta en la mateixa línia que havia presentat el regidor Joan Paredes.

Un atles furtiu, els Tres Tombs i el genocidi d’Armènia

Farà 650 anys de la redacció de l’Atles català, conegut també com a Mapamundi de Cresques Abraham, una fita històrica que l’escriptor Alfred Bosch va explicar a L’atles furtiu, novel·la guanyadora del premi Sant Jordi del 1997. El 17 de gener farà 200 anys que es fa la festa dels Tres Tombs al barri barceloní de Sant Antoni. El mes de juliol farà 175 anys que la vila de Gràcia es va segregar de Barcelona i va esdevenir municipi independent, situació que es va mantenir fins l’abril del 1897. El mes de juny farà 110 anys que van començar les matances i deportacions en massa fetes pels militars turcs contra la població d’Armènia, uns fets coneguts encara avui com el genocidi armeni i que fóra bo que no caiguessin en l’oblit; sobretot perquè no gaires anys després van servir de model i coartada a Adolf Hitler per a muntar l’holocaust contra el poble jueu.

Farà cent cinquanta anys de la publicació del primer Calendari de l’Ermità de l’astròleg Fra Ramon dels Pirineus i seixanta-cinc que Miquel Arimany va editar el Bloc Maragall per penjar a la paret i canviar-ne el full cada dia. Malgrat la servitud tecnològica dels nostres temps, tant el calendari com el bloc encara es publiquen.

El 5 de juny farà 100 anys que Carles Riba va pronunciar la famosa conferència “Una generació sense novel·la” a l’Ateneu Barcelonès. Farà 80 anys de la publicació del primer número de la revista Forja, òrgan de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, que va sortir regularment fins a l’agost del 1966, i farà també 80 anys que Manuel Cubeles i Josep Benet van fundar la Institució Folklòrica Verdaguer que dos anys després es convertiria en l’Esbart Verdaguer.

Kubala, Pandora, Scarlett O’Hara i Satchmo

Una llista de fets diversos situats entre el 1950 i el 1970 la podríem començar amb el diumenge 6 de març de 1950, data en què els telèfons de la província de Barcelona varen passar de tenir 5 xifres a tenir-ne 6 pel procediment d’afegir-hi un 2 al davant del número, farà també 75 anys que l’hongarès László Kubala va signar contracte amb el Barça, club en què va jugar fins el 1962. Dues efemèrides més del 1950 referides al món del cinema: entre l’abril i el maig, Ava Gardner va filmar a Tossa de Mar, S’Agaró i Girona el film Pandora and the Flying Dutchman, amb James Mason i Màrius Cabré (i, en la distància d’un casino de Las Vegas, un Frank Sinatra amb la mosca al nas), i el 17 de novembre es va estrenar al cinema Windsor Palace Allò que el vent s’endugué, que va ser a la cartellera fins el 29 de juny de 1951.

També al Windsor Palace Louis Armstrong & His All Stars va fer quatre concerts el 22 i el 23 de desembre de 1955, en doble sessió, organitzats pel Hot Club de Barcelona. Farà seixanta-cinc anys que el BOE va posar les bases d’una petita revolució que va trasbalsar la vida de moltes famílies quan el 21 de juliol de 1960, en una època en què la majoria de la gent vivia en pisos en règim de lloguer, va entrar en vigor la primera llei sobre la propietat horitzontal, que, de fet, donava als propietaris dels edificis la potestat d’oferir als llogaters la compra dels pisos on vivien, una situació complicada que va ser reflectida fins i tot en algunes cançons populars de l’època. El 26 de setembre de 1960 es va fer el primer debat televisat de la història: John Kennedy es va enfrontar amb Richard Nixon en la campanya electoral presidencial que el 8 de novembre acabaria donant al primer la presidència dels Estats Units. El 13 de desembre es va concedir el primer premi Sant Jordi de novel·la. El jurat va considerar que l’obra guanyadora havia de ser Viure no és fàcil, d’Enric Massó, i li va passar desapercebut un original presentat amb el títol de Colometa i signat per Mercè Rodoreda.

El gener de fa seixanta anys es va fer públic un manifest internacional que demanava d’aturar les obres de la Sagrada Família. Entre més personalitats, el van signar Joan Miró i Le Corbusier. El 29 de setembre es va crear l’Escola de Mestres Rosa Sensat i per demostrar que el 1965 va ser un any d’elevat to musical en destacaré cinc efemèrides importants: el 18 de febrer Joan Manuel Serrat va actuar per primera vegada davant de públic. Va ser a l’estudi Toresky de Ràdio Barcelona en el programa Radioscope, de Salvador Escamilla: el 23 de maig va obrir portes al carrer de Tuset de Barcelona la Cova del Drac; el 3 de juliol van actuar els Beatles a la Monumental; pocs dies després, el 25 de juliol, Bob Dylan revolucionava el festival de folk de Newport cantant acompanyat d’una banda amb els instruments electrificats, i, finalment, el 12 de novembre de 1965 Núria Feliu i Tete Montoliu van enregistrar el seu primer disc conjunt.

L’any 1970 va tenir alguns notoris esdeveniments de caràcter literari. Entre el 3 d’abril i el 25 de maig, Josep Carner va tornar a Catalunya, estava molt malalt i es va morir poc després, el 4 de juny, al seu domicili de Brussel·les. El 2 d’abril va començar la història que Jesús Moncada immortalitzaria a la novel·la Camí de sirga: la demolició de les cases del poble de Mequinensa per a la construcció del pantà, la primera a caure va ser la del número 20 de la Baixada de la Ferradura. El 25 d’abril es va fer el primer Festival Popular de Poesia Catalana al Gran Price de Barcelona, el “Price dels Poetes”, organitzat pel Congrés de Cultura Catalana. El 4 de febrer Josep Carreras va debutar al Liceu amb Nabucco, el 3 de desembre va començar un consell de guerra a Burgos contra 16 membres d’ETA que va durar 26 dies. El judici va donar peu a la tancada de protesta d’intel·lectuals a Montserrat entre el 12 i el 14 de desembre. Finalment, el 31 de desembre de 1970, farà 55 anys, va tancar portes definitivament una vella coneguda dels lectors d’aquest article: la sala Windsor Palace. S’havia inaugurat el setembre del 1946 i havia estat sala de teatre, cinema i concerts.

20-N: “No va quedar xampany a cap establiment”

Aquest vers pertany a una versió de la cançó de Quico Pi de la Serra “La matança del porc”, no inclosa en cap disc i que interpretava cap al final del 1975. La lletra original deia: “La porca està plorant i nosaltres rient / ens menjarem la llengua del seu parent”, però la referència a la festassa que aquell dia es va permetre el personal ve perfectament a tomb per parlar del 1975, l’any que el general Franco es va morir (ep, al llit, quan va voler i amb uns quants morts més a la consciència després de les cinc execucions del 27 de setembre).

Ara fa cinquanta anys, doncs, tothom era conscient que allò que els mitjans del règim havien batejat amb l’eufemisme del “fet biològic” era una eventualitat força imminent de la qual era molt difícil fer-ne abstracció. Això va fer que el 1975 no fos un any qualsevol.

Va ser, per exemple, l’any que Carles-Jordi Guardiola, entre més promotors, va fundar les Edicions de la Magrana, i que Jaume Sisa va estrenar el segell Zeleste/Edigsa amb el disc Qualsevol nit pot sortir el sol. El 28 de gener la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona va aprovar la iniciativa de celebrar un Congrés de Cultura Catalana que, efectivament, es va desenvolupar fins al desembre del 1977.

Entre l’abril i el juny es va fer el cicle de conferències “Les terceres vies a Europa”, organitzades per l’ICESB, amb Anton Cañellas, Ramon Trias Fargas, Joan Reventós, Josep Solé Barberà, Josep Pallach i Jordi Pujol com a conferenciants. El 2 de maig ens va deixar la soprano Conxita Badia, una de les més grans que hem tingut a casa nostra, el 15 de maig es va fer al Campus de Bellaterra de la UAB el festival de poesia Gespa-Price i el 10 de juny va obrir portes a Montjuïc la Fundació Joan Miró. Una altra inauguració d’aquells dies va ser la de la llibreria Documenta, regentada per Josep Cots i Ramon Planes al carrer del Cardenal Cassanyes, un emplaçament que va mantenir fins que el 2014, va haver de traslladar-se al carrer de Pau Claris. El 27 d’abril un accident durant una cursa de fórmula 1 del pilot alemany Rolf Stommelen va acabar amb quatre espectadors morts i, com a conseqüència, el circuit de Montjuïc es va clausurar definitivament. La nòmina de catàstrofes d’aquell any es tanca el 3 de novembre amb una explosió de grisú a la mina de Fígols que va costar la vida a 30 treballadors.

Canviant el rumb cap a assumptes més frívols d’aquell 1975 cal recordar que el 26 de juliol es va fer el primer Canet Rock, amb un subtítol ben suggeridor, “12 hores de música i follia”, i amb entrada única a dues-centes pessetes. Poc abans Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet havien fet els seus primers recitals a la sala Olympia de París i el 30 d’octubre –amb tothom pendent dels informes de “l’equip mèdic habitual” sobre l’estat del dictador– Raimon va fer un històric recital al Palau dels Esports de Barcelona.

El 6 de setembre, al programa Directísimo, de TVE, que presentava José María Íñigo, el mentalista Uri Geller va entrar a la llegenda quan va doblegar una cullera en directe davant de les càmeres, el 20 de novembre es va morir finalment el general Franco, pocs dies després Juan Carlos I era proclamat rei i per acabar de reblar el clau els primers dies de desembre del 1975, l’any que el xampany es va exhaurir, es va fundar el Front d’Alliberament Gai de Catalunya.

Entre Lennon i l’Independent de Gràcia hem fet el cim i hem suprimit les curses de braus

Farà 45 anys que John Lennon va morir assassinat a la porta de casa seva, l’edifici Dakota de Nova York. Farà 40 anys que es va publicar Pedra de tartera, de Maria Barbal, i que es van fundar dues editorials importants: la Campana i Columna. El mes de març del 1985 la revista Serra d’Or va publicar per primera vegada la secció dedicada a la cançó catalana, “A puntades de veu”, a càrrec de Miquel Pujadó, el 16 d’abril el diari ABC va designar Jordi Pujol “espanyol de l’any” i pocs dies després, el 21 d’abril, Albert Jané va publicar al diari Avui l’última columna de la secció “El llenguatge”; sortia d’ençà del 23 d’abril de 1976 i va aplegar un total de 2.741 articles publicats. El 6 de juliol de 1985 Lluís Llach omplia el Camp Nou amb 100.000 espectadors, el 28 d’agost els alpinistes Toni Sors, Òscar Cadiach i Carles Vallès van conquerir l’Everest. El seu eufòric “Hem fet el cim!” es va convertir de seguida en la frase de l’any. Els mesos d’octubre i novembre van tancar portes dos diaris veterans: El Noticiero Universal, fundat l’abril de 1888, i El Correo Catalán, fundat el desembre del 1876.

Avui, 1r de gener, fa vint-i-cinc anys d’un fet que per a molts semblava gairebé l’adveniment de l’Apocalipsi: el famós “efecte 2000”, que, per dir-ho de manera breu, va passar sense més ni més. El 1r de maig RAC 1 va començar les emissions, el 14 d’agost, en plena festa major del barri, va sortir el primer número de l’Independent de Gràcia i el 29 d’aquell mateix mes es va publicar a la revista el Temps l’últim article del periodista Ramon Barnils que poc després –el 14 de març de 2001– ens va deixar.

Farà vint anys que es va aprovar el domini d’internet “.cat” i que la UNESCO va incloure la Patum de Berga en el catàleg del patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Cinc anys després, el novembre del 2010, la UNESCO va adoptar una resolució semblant centrada, en aquest cas, en els castells.

Farà quinze anys de la inauguració de l’aeroport Lleida-Alguaire, el primer de gestió totalment catalana, el 22 de març es va inaugurar a Cerdanyola del Vallès el Sincrotró Alba, el primer accelerador de partícules que entrava en funcionament al país i a l’estat espanyol, el 28 de juliol el Parlament de Catalunya va aprovar la prohibició de les curses de braus en tot el territori del Principat, i el 28 de novembre de 2010 va sortir al carrer el primer número del diari Ara.