Què commemorem el 2021?

Estic convençut que aquest 2020 que acaba de tancar la porta no serà recordat amb gaires alegries per ningú, tret, potser, dels predicadors apocalíptics i dels fabricants de màscares, vaccins i gels hidroalcohòlics. De fet, a hores d’ara les esperances es concentren en la possibilitat que el seu successor, aquest novíssim 2021, marqui una tendència de tornada cap a la normalitat, cap a aquelles rutines que fins no fa gaire ens avorrien tant i que ara, ai las, enyorem intensament. Ja ho veurem d’aquí a dotze mesos…

Com d’habitud, l’any que estrenem avui es presenta generós en aniversaris i commemoracions importants. La pretensió de ser exhaustiu és gairebé impossible, però mirarem de reflectir en aquest paper el testimoni de les efemèrides més significatives.

Mahoma, l’abat Oliba, Dante i la febre groga

Projectant la mirada segles enrere veiem que es compleixen mil quatre-cents cinquanta anys del naixement de Mahoma (571), mil cinquanta anys del naixement (971) i nou-cents setanta-cinc de la mort (1046) de l’abat Oliba, i set-cents anys de la mort, el 14 de setembre de 1321 a Ravenna, de Dante Alighieri, el pare de la llengua italiana, cosa que ens fa sospitar que, malgrat tots els impediments, enguany en aquell país hi haurà festa grossa.

Tres fites més completen aquest cop d’ull a la llarga distància: els dos-cents setanta-cinc anys del naixement de Don Rafael d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà; els dos segles exactes de l’epidèmia de febre groga que va fer estralls arreu del país, i molt especialment a la ciutat de Barcelona; i els cent vint-i-cinc anys que l’Orfeó Català va estrenar “El cant de la senyera” a Montserrat.

Joan Triadú, Felícia Fuster, Jaume Picas, Víctor Sagi i García Berlanga, centenaris

S’escauran cent anys del naixement dels actors Rafael Anglada, Albert Closas, Antoni Ferrandis i Ricard Palmerola, del fotògraf Joan Colom, del pintor Maties Palau Ferré, del poeta i cantant Georges Brassens, del director de cinema Luis García Berlanga, del llibreter Lluís Millà, del publicitari Víctor Sagi, de l’historiador Jaume Bru i Vidal, dels periodistes Josep Lluís Surroca i Horacio Sáenz Guerrero, dels escriptors Jaume Picas i Felícia Fuster i de l’escriptor, pedagog i crític literari Joan Triadú.

El 7 de febrer vinent farà cent anys Teresa Juvé, autora de novel·les en actiu fins fa molt poc, que en el moment de redactar aquest resum és la degana dels escriptors catalans. El mes d’abril l’escriptor Estanislau Torres en complirà noranta-cinc, i en farà noranta de la sortida cap a l’exili d’Alfons XIII i la consegüent proclamació, el 14 d’abril de 1931, de la segona República.

Farà vuitanta-cinc anys del començament de la guerra civil el juliol de 1936. El mateix any que varen néixer Amadeu Cuito, Teresa Gimpera, Lluís Llongueras, Jordi Porta, Jordi Úbeda i Olga Xirinachs. El 1941 farà vuitanta anys que Josep Gudiol va fundar l’Institut Amatller de l’Art Hispànic. Aquell mateix any varen néixer Lluís Bassat, Núria Feliu, Pasqual Maragall, Àngel Pavlovski, Marta Pessarrodona, Antònia Vicens, Jordi Savall, Till Stegmann i Óscar Tusquets.

Ariel, la vaga de tramvies, la Caputxinada i Raimon a l’Olympia

El quart de segle que separa 1946 i 1971 va ser de notable intensitat. El maig d’aquell any inicial –ara en farà, doncs, setanta-cinc– va sortir de la impremta (atesa l’època i els procediments del règim, el concepte “sortir al carrer” és una mica agosarat) el primer número de la revista Ariel, impulsada per Josep Palau i Fabre, Xavier Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié. En van sortir un total de vint-i-tres números (més dos suplements d’actualitat) fins que el desembre de 1951 la revista va deixar de publicar-se.

El mateix 1946 del debut d’Ariel Josep Maria Cruzet creava l’editorial Selecta, que va esdevenir fonamental en la represa literària del país; Josep Miracle en va ser el primer director literari. El 25 de febrer farà setanta anys de la vaga de tramvies de Barcelona de 1951. Per aquells mateixos dies Selecta publicava l’Antologia de contistes catalans. 1850-1950 i l’Antologia de la poesia catalana 1900-1950, de Joan Triadú, que van generar –molt especialment aquesta darrera– el primer gran debat entre defensors i detractors dels criteris de Triadú. El mateix any va començar la publicació de la revista l’Infantil i es va celebrar –en la clandestinitat de les persianes abaixades de l’Hogar del Libro, l’antiga Catalònia– la primera Nit de Santa Llúcia. Josep Pla hi va guanyar el premi Joanot Martorell amb El carrer estret.

Saltem fins al 1961, any que obria una dècada plena de transformacions en la nostra societat i que posava els fonaments d’allò que no tardà gaire a fer eclosió. En poso uns quants exemples: la fundació d’Òmnium Cultural amb el rang administratiu de “societat civil”, l’aparició de les revistes Oriflama i Cavall Fort, la transformació de la Banca Dorca d’Olot en Banca Catalana, la constitució, a Vic, de la societat Editora General, S.A. (EDIGSA) i els primers recitals dels Setze Jutges i de la Nova Cançó. D’una altra banda, Francisco Ibáñez publicava al setmanari Tío Vivo, de l’editorial Bruguera, la primera historieta de “13, Rue del Percebe”; el restaurador Josep Mercader obria a Figueres el Motel Empordà i a final de gener el capità Henrique Galvao va segrestar el transatlàntic portuguès Santa Maria per protestar contra les dictadures de Franco i d’Oliveira Salazar. El periodista Xavier Montanyà ho va explicar al llibre Pirates de la llibertat (Empúries, 2004).

El 1966 –fa, doncs, cinquanta-cinc anys–, per la mateixa època, si fa no fa, que es promulgava la “llei Fraga” de premsa i impremta, es va activar la campanya “Volem bisbes catalans”, poc després hi va haver la Caputxinada i l’11 de maig la manifestació de capellans des de la catedral de Barcelona fins a la prefectura de policia de la Via Laietana. Raimon va ser sens dubte un dels grans protagonistes d’aquell 1966, amb tres recitals mítics a París –a la Sorbona, a la Mutualité i a la sala Olympia– i un altre, igualment memorable, a Barcelona: el recital a l’aire lliure del 15 de novembre a l’Institut Químic de Sarrià.

Mossèn Cinto als bitllets de cinc-centes, un afortunat retaule amb flautista, l”Ulisses’ de Mallafrè i un pom de flors “del Mall”

L’any 1971, justament fa mig segle, s’obrien al públic els jardins del Laberint d’Horta i entraven en funcionament les instal·lacions de Mercabarna que varen prendre el relleu de l’històric mercat del Born. El maig es varen celebrar al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona els primers Jocs Florals autoritzats. El poeta Miquel Dolç en va ser el president. Abans de l’estiu es posava en circulació la sèrie de bitllets de cinc-centes pessetes dedicats a Jacint Verdaguer. A l’anvers es veia el poeta abillat amb barretina i al revers, la mola del Canigó vista des de Vernet. Al setembre es van estrenar les primeres Sis Hores de Cançó de Canet i un mes després John Lennon publicava Imagine.

Va ser també el mateix any del parlament de Pau Casals a les Nacions Unides –”I am a Catalan…”–, de la fundació, el 7 de novembre, de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí i de la publicació de Barcelona pam a pam, d’Alexandre Cirici. El món del teatre va ser especialment afortunat fa cinquanta anys amb l’èxit d’El retaule del flautista, de Jordi Teixidor, al Teatre Capsa de Barcelona i la fundació, a Canet, de la companyia Comediants. Quant a les baixes de 1971, cal esmentar l’historiador Ferran Soldevila, el periodista Manuel del Arco, el gramàtic Eduard Artells, el crític literari Joan Prat “Armand Obiols”, el metge Agustí Pedro i Pons i el polític Carles Pi i Sunyer.

Farà quaranta anys d’una veritable joia: l’editorial Leteradura va publicar la monumental versió catalana d’Ulisses, de James Joyce, feta per Joaquim Mallafrè. Per una altra banda, pocs dies abans del cop d’estat –en aparença frustrat, però no– del tinent coronel Tejero i els seus alts còmplices, el Diario 16 publicava un manifiesto mentider de 2.300 signants contra la pretesa persecució del castellà a Catalunya; una ignomínia que, des de la dignitat, va ser resposta poc després amb la creació de la Crida a la Solidaritat. El primer de març el davanter del Barça Enrique Castro “Quini” va ser segrestat al barri de les Corts de Barcelona; vint-i-quatre dies després la policia el va alliberar a Saragossa. El dia de Sant Jordi es va morir, a 84 anys, Josep Pla i durant l’estiu els carrers i les places de Gràcia varen ser l’escenari de la filmació de les escenes exteriors de La plaça del Diamant, de Francesc Betriu, que s’estrenà l’any següent. El 5 de juny un equip de metges nord-americans va detectar una malaltia desconeguda fins aleshores: una síndrome d’immunodeficiència adquirida que, amb el nom de sida, ja s’ha incorporat a la llarga història dels desastres de la humanitat.

El 4 de setembre de 1981 es va inaugurar la primera Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega i la sensació de la Nit de Santa Llúcia va ser la presentació al premi Carles Riba de Poesia d’un recull de poemes (no gens malgirbats, val a dir) titulat Les flors del Mall i que signava un enigmàtic Carles Bau de l’Aire.

No s’acabà, però, aquell 1981 sense una altra mostra de la ignomínia que no ens accepta si no és sotmesos i capcots: l’11 de setembre varen esclatar dues bombes potents al domicili de Joan Fuster, a Sueca, que varen malmetre la façana de l’edifici i una part del seu arxiu. Afortunadament, Fuster era a la part més allunyada de l’habitatge i en va resultar il·lès.

El 5 d’abril farà trenta anys de l’emissió per TVE-Catalunya del fals informatiu Camaleó, que simulava la retransmissió en directe d’un cop d’estat a l’URSS, un escàndol que va motivar uns quants esgarips i dimissions… tot i que pocs mesos després la realitat s’encarregà de confirmar aquella ficció. També farà trenta anys del concert multitudinari de rock català al Palau Sant Jordi, el 14 de juny de 1991, amb els grups Sau, Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. Pocs mesos abans del concert –i sense que s’hagi d’establir la més mínima relació de causa i efecte–, Televisió de Catalunya havia començat les emissions del Club Súper 3.

‘Àngels a Amèrica’, Viquipèdia en català, ‘Enigmàrius’ i adeu a les curses de braus

El 12 de novembre de 1996 farà vint-i-cinc anys de la primera representació al Teatre Nacional de Catalunya. Va ser a la sala Tallers amb l’obra Àngels a Amèrica, un text de Toni Kushner de gran duresa i marcat per l’ombra ominosa de la sida. Aquell mateix any varen començar a funcionar, també a Barcelona, la llibreria la Central del carrer de Mallorca, el festival Barnasants, el Museu d’Història de Catalunya i els cinemes Mélies, que, impulsats pel cineasta Carles Balagué, han funcionat fins que el mes de juliol passat varen haver de tancar definitivament.

Es compliran vint anys de la creació de la Viquipèdia en llengua catalana, la segona després de l’anglesa, i de la inauguració de la seu del Teatre Lliure, a Montjuïc. El febrer del 2006 TV3 emetia el primer Polònia, el setembre del mateix any El matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas al capdavant, obria micròfons a l’Enigmàrius de Màrius Serra –una dada per a la història: pregunta: “Aquests només treballen quan volen”, de sis lletres; solució: “pilots”– i el mes d’octubre obria les portes al carrer de Sant Ferran de València l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Va ser també l’any de l’atemptat, l’11 de setembre, contra les Torres Bessones de Nova York, i del vergonyós i mentider discurs de l’anterior Borbó que en l’acte de lliurament del premi Cervantes a Francisco Umbral va tenir les penques de declarar: “Mai el castellà no ha estat llengua d’imposició.”

La llista de baixes d’aquell 2001 que obria el nou segle és de les que fan feredat. En pocs mesos ens varen deixar el lingüista i hel·lenista Alexis Eudald Solà, el músic Josep Maria Bardagí, els humoristes Miguel Gila i Eugeni Jofra –més conegut per “Eugenio”–, el pintor Joan Josep Tharrats, l’editor Josep Vergés i els periodistes Ramon Barnils i Jordi Vendrell.

Farà deu anys de la reconstrucció de les quatre columnes erigides el 1919 per Josep Puig i Cadafalch a Montjuïc (i enderrocades nou anys després per ordre del dictador Primo de Rivera); de la fusió en una única capçalera dels diaris el Punt i Avui; i de la celebració, el 25 de setembre a la plaça Monumental de Barcelona, de l’última cursa de braus arran de la llei que les prohibia, promulgada pel Parlament de Catalunya.

Per acabar, recordarem que aquest 2021 farà cinc anys que va tancar la botiga de discs Castelló, del carrer de Tallers de Barcelona, i que ens va deixar Muriel Casals. Avui encara l’enyorem.