Què coi hem de celebrar?

’12 d’octubre, res a celebrar’, diuen les parets. Ara també les etiquetes de Twitter, murs on es pinten missatges sense esprai perquè els llegeixi tothom que hi passi. S’acosta la data i, com cada any i cada vegada més, proliferen les crides contra la celebració de l’anomenat Dia de la Hispanitat, anteriorment i durant quaranta anys conegut amb el nom de Dia de la Raça, entoma-la, aquesta. Si és que la baixa qualitat democràtica de l’estat espanyol es fa evident fins i tot en la seva festa oficial! Un cas anòmal, el d’un estat que manté com a festa ‘nacional’ una data lligada al seu passat colonial i exaltada durant la dictadura franquista. On s’és vist? No, no és cap pregunta retòrica: On s’és vist? Pràcticament enlloc del món.

La llei 18/1987 que regula la festa espanyola diu que el 12 d’octubre ‘simbolitza l’efemèride històrica’ en què Espanya ‘emprèn un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus’. Per ser més fidels a la realitat, un període de colonització i posterior anorreament dels pobles indígenes de l’Amèrica Llatina, als quals van imposar una llengua, una cultura i una religió forasteres entre caps tallats i fogueres vivents.

Avui em satisfà veure que a Twitter abunda l’etiqueta #nadaquecelebrar, i que s’alci contra aquesta festa gent de diversos racons de l’estat i, sobretot, de l’Amèrica Llatina.

El 12 d’octubre també m’agrada recordar l’enyorat Eduardo Galeano, escriptor i periodista uruguaià i un dels qui millor ha narrat la història llatinoamericana:

«El 1492, els natius van descobrir que eren indis, van descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que anaven nus, van descobrir que existia el pecat, van descobrir que devien obediència a un rei i a una reina d’un altre món i a un déu d’un altre cel, i que aquell déu havia inventat la culpa i la roba i havia ordenat que fos cremat viu aquell que adorés el sol i la lluna i la terra i la pluja que la mulla.»

El 2015, la vergonya d’una aital celebració no ha fet caure la cara de cap governant.

Suposo que no ens hauria d’estranyar, venint d’on ve. Un estat que encara no ha passat comptes amb el seu anterior període dictatorial, que va fer una transició de pa sucat amb oli i ni tan sols ha estat capaç de reparar l’honor de Lluís Companys, l’únic president democràtic del món executat. Un estat que, mira tu si és contundent amb el seu passat, que l’altre dia emetia a la televisió pública una entrevista tota amena i faceciosa ella amb la néta del dictador Francisco Franco, present en diversos retrats de la mansió. ‘¿Crees que tu abuelo era bisexual?’

Un estat que manté empresonat el secretari general d’un partit polític per haver-se decidit a defensar la pau al País Basc. No cal anar gaire lluny ni cercar cap govern a l’altra banda del mar, no, que a uns pocs centenars de quilòmetres de casa nostra tenim un dels més grans escàndols polítics i jurídics d’Europa. Fa uns dies La Directa publicava una entrevista a Arnaldo Otegi, resposta des de la presó de Logronyo, d’on no sortirà fins l’abril vinent, després d’haver complert els sis anys de condemna per haver intentat reconduir l’estratègia independentista basca cap a vies pacífiques. ‘Davant la manca de cultura democràtica, només resta l’amenaça i la força, perfectes per al ring de boxa. Però en els escacs no valen guants, i si te’ls poses, la teva naturalesa antidemocràtica queda al descobert’, deia Otegi a la col·lega Gemma Garcia.

D’un estat que és capaç de tot això i més, que ni tan sols dissimula els vincles entre les institucions del govern i les judicials i que fa valer la seva força per tombar decisions preses democràticament per parlaments com el català. D’un estat com aquest, dèiem, per què no hauríem d’esperar que continués celebrant el 12 d’octubre, oi? I que desfilin militars, cabres i cabrons, davant la mirada d’uns caps d’estat tan democràtics com són els monarques, que tothom sap que es paguen la luxosa vida de la seva butxaca.

Als Països Catalans, el clàssic eslògan ja gairebé s’ha difuminat de les parets, de tants anys que fa que el moviment independentista i pacifista va començar a queixar-se’n. Amb el temps i l’auge de l’independentisme, aquesta idea ha anat prenent força i ja hi ha alguns ajuntaments i entitats que han canviat el calendari festiu per fer que el 12 d’octubre passi a ser laborable. Confiem que l’any vinent, aquesta data que rememora una efemèride tan lamentable ja no tingui color vermell en cap calendari, si més no en aquest país nostre que ha començat a segar cadenes.