19.05.2018 - 22:00
Què ens cal fer per aconseguir una Catalunya millor i més justa econòmicament parlant? Ens ho han explicat aquesta setmana els economistes catalans en la presentació de les conclusions del 3r Congrés d’Economia i Empresa de Catalunya. Els debats s’han centrat en com conduir l’economia catalana ‘cap a un model eficient i equitatiu’, que n’és el títol, tan atractiu com ampli. Tan ampli que ha necessitat dotze eixos –cadascun d’una branca diferent de l’economia‒ per encabir les cent vuitanta-sis ponències presentades a la seu de l’organitzador, el Col·legi d’Economistes de Catalunya. Tractar de resumir en aquest article què han dit en més de quatre mil pàgines és una tasca impossible. Per això em limitaré a esmentar els deu aspectes que m’han semblat més interessants de les conclusions presentades, amb la seguretat que me’n deixo molts al calaix (però que podeu trobar al web del Col·legi).
Un punt previ –i obligat‒ és prendre consciència del gran salt que hem fet respecte del 2n Congrés, com es fa palès si ens fixem com han canviat les preocupacions de la societat. En fem memòria? El 1988, per exemple, la gran preocupació dels economistes catalans era què calia fer perquè els nostres productes aconseguissin un alt nivell de qualitat amb un preu raonable per a ser competitius a l’Europa que havíem ‘estrenada’ feia poc. Era la nostra gran por. Avui, en canvi, ens preocupa sobretot què cal fer amb tots aquells als quals els robots poden prendre la feina i com ens hem de formar per afrontar un món en què ni imaginem encara moltes de les ocupacions que hi haurà… Jo diria que la formació i la tecnologia han estat presents en el rerefons de la majoria de temes tractats com a fil conductor per arribar a l’objectiu final de fer una Catalunya més eficient i equitativa. ‘De les conclusions que avui presentem, se’n deriven moltes possibles línies d’actuació per als agents econòmics’, va assegurar el degà del Col·legi, Joan B. Casas, en l’acte de dijous passat.
D’entrada, i com a primera premissa, els economistes ressalten que Catalunya necessita autonomia financera per tirar endavant amb èxit. I per això cal aconseguir que el nostre govern es doti d’un marc de competències polítiques i de capacitat financera que li permeti de prendre les mesures de política econòmica necessàries per garantir que l’economia catalana sigui més competitiva i la societat més cohesionada en l’economia global. ‘És necessari que la Generalitat pugui gestionar els seus recursos amb autonomia, amb autogovern i sense intervencions innecessàries’, va dir Casas.
Molt lligat a aquest punt, plantegen la importància que el parlament tingui plena capacitat normativa perquè Catalunya disposi d’un sistema tributari realment autònom, amb responsabilitat fiscal pròpia. A més, demanen que la normativa, sistemes i dissenys administratius ajudin a simplificar la tramitació de les obligacions tributàries, especialment amb relació a la liquidació i la tramitació.
Un dels aspectes cabdals que avui tenim tots al punt de mira és què passarà amb l’estat del benestar. El podrem mantenir? Els economistes asseguren que, com a societat, és una fita irrenunciable però que cal replantejar-lo. Es tracta de fer compatible un model de creixement econòmic sostenible amb un estat del benestar sostenible. Això implica canvis no sempre fàcils d’acceptar per al país. També afirmen que Catalunya té la base econòmica i social per a fer-ho, però que, per dur-ho a la pràctica, li cal disposar de les esmentades autonomies, tant governamental com financera.
I amb la feina? La tecnologia destruirà molts llocs de treball? Sens dubte la preocupació per al futur de l’economia i de la feina és un tema recurrent cada vegada que es palesa un procés de canvi disruptiu a la tecnologia. En ple procés de digitalització de les empreses, una de les ponències estima que entre un 35% i un 47% dels treballadors de l’economia catalana tenen una professió amb risc d’automatització elevat. Però se’n crearan de noves, algunes de les quals ara no podem imaginar encara. En seran suficients? És una incògnita.
Allò que sí que sabem és que el canvi d’escenari laboral pivotarà fonamentalment en l’aprenentatge, en el desenvolupament competencial de les persones, en la capacitat d’aprendre a aprendre, d’emprar el coneixement en contexts específics i en donar resposta a demandes específiques. Això vol dir que caldrà optar per l’educació al llarg de tota la vida i –hi insisteixen‒ és urgent introduir la cultura de l’emprenedoria en l’ensenyament a cada nivell. Els economistes insten també a generalitzar la formació per l’alternança o dual, entesa correctament com a una integració d’objectius educatius i formatius centrada en el foment de competències personals i en la construcció d’una identitat professional a llarg termini.
Si algun sector ha destacat per damunt de tots és l’exportació. El volum de vendes a l’exterior s’ha més que doblat del 2000 ençà. Cal continuar aquest camí i acréixer més la quantitat d’empreses que exporten cada any de manera habitual. També s’aconsella consolidar el creixement de l’activitat exportadora de les empreses catalanes, fent atenció especial al desenvolupament de nous mercats internacionals i també a l’increment de les exportacions de més contingut tecnològic i complexitat.
Fa molts anys que veiem que Barcelona bull d’activitat de tota mena i com és un factor d’atracció de talent de primer ordre en la ciència i la innovació. A més, és una ciutat europea capdavantera en la generació d’empreses emergents. La Marca Barcelona ven molt a l’exterior i cal aprofitar-ho. Les oportunitats de negoci a nivell mundial poden venir per molts camins, com les que generen les ciutats intel·ligents, i poden ser molt importants atesa la bona i àmplia base d’empreses existent.
El Congrés fa una crítica dura a la situació dels treballadors a la qual hem arribat. Per això demana d’afrontar amb urgència la precarietat laboral actual d’acord amb la seva triple dimensió: inestabilitat, dependència del salari monetari (per manca de més prestacions), limitació de drets del contractat i, sobretot, abús de la temporalitat en la contractació com a factor de flexibilitat empresarial en detriment de més solucions laborals. S’esmenta com el procés de devaluació interna que ha permès els guanys de competitivitat per sortir de la crisi ha comportat reduccions salarials amb un increment de les desigualtats d’ingressos i de les necessitats socials de la població, que avui cal atendre amb uns recursos públics insuficients. Cal redreçar la dinàmica actual.
Crec molt interessant l’esment que fan de la proposta de la UE sobre la transició energètica, perquè representa un canvi de gran envergadura i en la direcció adequada per a atenuar el canvi climàtic. Això significarà alteracions molt significatives en el disseny del sistema vigent i en la dinàmica de participació de tots els operadors al llarg de la cadena de valor del sistema energètic. Generarà oportunitats de millora.
I, per últim, destacaria la recomanació dels economistes sobre la quantitat d’administracions actuals, que veuen excessiva i d’estructura innecessàriament complexa. Diuen que han de predominar els criteris d’eficiència i de sostenibilitat a l’hora d’organitzar l’Administració i que cal reduir el nombre de municipis sense malmetre la democràcia municipal. L’eficiència en la prestació de determinats serveis municipals es pot obtenir en millors condicions a partir d’un determinat volum de població, que un dels estudis presentats quantifica en uns deu mil habitants.
