Que brolli el ‘flow’

En una celebració recent a les Guilleries, sota l’ombra d’una alzina centenària més gran que el Bon Preu, algú forassenyat (de Manlleu, sembla ser) va donar-nos, a tots plegats, potser sense saber-ho, el millor consell de la temporada. ‘Que brolli el “flow”‘, va dir. Per als de màniga estreta, sapigueu que fou un ‘flow’ dit amb un accent tan de la Plana que les arrels de l’alzina ballaven melodies dels Esquirols i les fulles dibuixaven versos de Martí i Pol. La consigna, de mica en mica, s’ha complert, i el ‘flow’ ha tornat a brollar, sobre asfalt i ciment. Una vegada més, una Diada més, enmig de batalles partidistes fratricides, de sentències imminents, de fulls de ruta arrugats i estripats, de presos polítics, de pluges torrencials i de governs i desgoverns, el poble ha tornat a brollar. Ja poden dir missa, que resulta que sempre hi tornem i que hi som sempre.

Ens miren fins i tot els arbres muts, que diu Blai Bonet. Callen i romanen aparentment impàvids, com aquesta alzina immensa i centenària de can Garriga, mentre tot creix i es mor al seu voltant: les flors, les ungles, les cases, els amors i les ànsies. Quan els nostres avis sofrien, impotents de miracles, ella, l’alzina, ja hi era, de molt abans. I encara hi és. I hi serà, com un far. A voltes, la mirada de l’arbre és l’única geometria vàlida, l’única que gaudeix de la profunda saviesa d’haver vist (i viscut) la (in)quietud, durant més anys que ningú. I l’única que es pot vantar de l’experiència haver-hi estat sempre, o quasi sempre.

Potser sí que ens envitricollem cada dia i sí, potser sí que a tots plegats, fins i tot als més reticents, ens cal una mica de ‘flow’. És a dir, mirar més ample i més lluny, sense límits, durant albes i postes, sempre endavant (i, si pot ser, amb sal). Perquè any rere any, malgrat les estratègies dels uns i els altres, resulta que és aquest flux natural de les coses que ens acaba donant la raó i ens ensenya el camí, sovint poc clar –cert–, però, com diria l’alzina: tranquils, que només és boira, i a mig matí el sol ja l’haurà esbotzada a cops de destral.

No som alzina, evident, perquè nosaltres justament ens movem i maldem per avançar. Però sí que som alzina perquè compartim terra i arrels. I nosaltres, com ella, no volem perdre ni una cosa ni l’altra. I encara que per a uns quants siguem un refotut cactus seient de sogra a la butaca del conductor, no podem sinó persistir i tornar-hi, senzillament perquè, per sentit comú, no sabríem fer cap altra cosa. Això sí, mentrestant, com l’alzina: arrels profundes, tronc ferm i fulla lluent i perenne; i, per tant, que els embats periòdics de política de pati d’escola no ens facin perdre el senderi ni l’esperit d’aquest bosc que hem cultivat durant tants anys. Cal que el ‘flow’, en definitiva, continuï brollant, cada dia, i sempre en guàrdia.

Aquella vetllada a les Guilleries va esdevenir dia i l’alzina va tornar a fer ombra, com cada matí, durant segles. Mirant-nos, indolent. I aleshores va sonar, ja les escorrialles de la festa i arrossegant parpelles, a tall de recordatori i d’avís: ‘Torna, torna, Serralonga, que l’alzina ens cremaran. Que ens arrencaran les pedres, que la terra ens robaran.’ Doncs això.