“¡Qué bonita está Valencia!”

Així ho deien, en aquest castellà provincià que intenta imitar una desimboltura que no té, íntimament conscient del paper que li atorga la metròpoli i agenollant-s’hi igualment, amb signe d’exclamació al començament i al final si mai ho havien de deixar per escrit. La ciutat, en un cas i en un altre, pronunciada o impresa, sempre sense accent.

Així ho deien, ensenyant les dents, sacsejant penjolls o bosses d’escombraries amb la recaptació de les seves corrupteles, movent la maneta per insultar les víctimes del terrible accident del metro (quaranta-tres morts, quaranta-set ferits, zero responsables) o per saludar la plebs que els admirava perquè es feien passejar amb carrossa, amb Ferrari, les vergonyes al sol, al vent que tot ho escombra. Com el temps.

Així ho deien amb els cabells botits de laca i amb l’anticultura com un joiell brillant a la solapa quan s’inventaven catifes de pacotilla (“eventos”, ho anomenaven, que significa “suats esdeveniments”) perquè les fotos i el clinqui-clinqui i la pasta que en treu l’amiguet que munta els tendals (que els munta, no: que els fa muntar). El “caloret”. L’amiguet de l’ànima. Que t’estimo un ou. No, jo més. No, jo. Dóna records a la senyora, ha, ha, ha. De part teva. Li va agradar el Vuitton, el cotxe, el viatge com a detallet o regal habitual?

Així ho deien, sí, exactament, amb aquella barra: “¡Qué bonita está Valencia!” Així ho deien encara que fos mentida. Sabent que era mentida.

Si per edat o per distància o pel que sigui teniu la sort de no haver identificat cap dels personatges que succintament miraven de conjurar les imatges de més amunt, enhorabona i, sobretot, això que deia (i que envejava): quina sort.

Perquè en aquell temps de carrers sembrats de sal, de fum i caspa, de trinxar l’espai per reduir-lo a les seves orelleres, d’estrafer i fer patir la ciutat, en aquells anys que es propugnaven eterns, el món semblava que no tingués remei. I ara veig que he escrit que van fer patir la ciutat i que es podria entendre com si fos un ens abstracte, però no. Perquè per sobre d’aquests mots hi ha persones concretes. Jo, per exemple, penso en la tia Lola, una àvia preciosa que vaig tenir la sort de conèixer, que tant va lluitar pel Cabanyal i que tant se l’estimava: la seva caseta amenaçada per la més absurda, bàrbara (precisament, sí) voracitat especulativa, el seu cos menut, ferri, clavat a terra, la mà recolzada a la taula guarnida de ganxet i un gerro amb flors.

I les parets del menjador cobertes amb els fotomuntatges revolucionaris de Josep Renau.

Perquè això feien, al Cabanyal i al Canyamelar, quan tothom els deia que no hi havia res a fer: fer, precisament, i no és cap joc de paraules. Manifestacions, actes de protesta, de proposta, accions intel·ligents com aquesta que esmentava: un Portes Obertes que cada any convertia en espais d’exposició justament les cases que la peperada pretenia destruir. Per dir a la resta de la ciutat que vingueu i admireu això que us oferim, aquest art que s’exposa i les parets que el sustenten i que també n’és. Tant o més.

Si algú em demanés de sintetitzar en una imatge el deseiximent, el respirar de la València d’ara en contrast amb els temps de la Barberà i la Beneyto i el Grau i companyia, segurament hi posaria el Cabanyal. Comptant els problemes que continuen pendents de resoldre, i el perill de gentrificació i de turistificació i etcètera: el Cabanyal. He fet una enquesta ràpida a un parell d’amics que tenia a mà i tinc més imatges, però (dos amics, dues imatges per a fer valer la dita del tants caps, tants barrets): el balcó de l’Ajuntament obert a qui hi vulgui pujar (“que pareix una xorrada però que no ho és: els símbols també importen i aquest va posar fi al monopoli dels que s’atorgaven i repartien exclusivitats”) i la plaça del Mercat recuperada davant la Llotja de la Seda (“que ja hi era, però que no ens en recordàvem”). No sé amb quina de les tres imatges em quedaria com a al·legoria. De segur que n’hi ha més. Per exemple, l’intangible de sentir el batlle parlar normalment (això és: amb normalitat) en valencià. Tan poqueta cosa que sembla i tanta influència que té (i més encara partint d’on partíem, de la conscient estigmatització i persecució del català que metòdicament han practicat les rèmores de l’espanyolisme provincià).

En fi, que ara les rèmores s’esgarrinxen perquè volen tornar. Però que no han estat capaces de generar en aquests anys cap onada d’entusiasme que els impulsi enlloc. I que el marge, entre una cosa i l’altra, continua com era: molt curt. Que pot passar de tot i que València s’ho mira. Perquè ella no “está” sinó que és bonica. La qüestió, suposo, rau en el fet que no se n’oblidi; que no ens n’oblidem.