29.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:26
El president de la Generalitat va fer ahir el pas que s’esperava aquestes darreres hores. Torra va acceptar les condicions de Mariano Rajoy per a formar govern i va canviar els quatre consellers restituïts per quatre que l’executiu espanyol, en teoria, acceptarà. Alhora que prenia aquesta decisió dolorosa, el govern anunciava una querella per prevaricació contra Mariano Rajoy, perquè la publicació dels nomenaments al DOGC era un ‘acte degut’ que no es podia impedir. El precedent de la querella que havia d’haver interposat el parlament dies enrere no ajuda gaire a confiar-hi, però d’entrada cal creure que el nou executiu ho farà.
La decisió del president Torra entristeix, ni que siga el final lògic d’un procés de cessions que va començar el 27 d’octubre, immediatament després de la proclamació de la independència. Aquell dia es va cedir en el punt principal, no fent efectiva la República. I després no s’ha deixat de cedir fins ahir. Els partits van acceptar de competir el 21 de desembre en unes eleccions fraudulentes i il·legals. Van avenir-se a formar un parlament de legitimitat més que dubtosa. El 30 de gener, quan els tres partits s’havien posat d’acord, el president del parlament va frenar la possibilitat que Puigdemont fos ratificat en el càrrec i que es fes efectiva la restitució que reclamaven els ciutadans amb el seu vot. Junts per Catalunya, sorprenentment, ho va acceptar i d’aleshores ençà s’ha cedit pràcticament en tot. És clar que hi ha hagut resistències importants, principalment la batalla jurídica internacional i el combat de la gent al carrer, però al cap i a la fi som on som perquè la majoria de la classe política independentista no ha volgut assumir el cost, col·lectiu i fins i tot personal, de la desobediència.
Que Torra accepte la peregrina idea –sense cap base jurídica– que Lluís Puig, Toni Comín, Josep Rull i Jordi Turull no poden ser consellers cal entendre-ho com la conseqüència lògica de tot això que ha anat passant aquests mesos. Només la CUP (i organitzacions civils com ara l’ANC) s’ha mantingut i ha reivindicat una vegada i una altra que es fes una cosa diferent, en la línia de recuperar la legitimitat truncada pel colp d’estat i de no acceptar imposicions. Però s’ha trobat sola perquè en aquest camí no l’han volguda seguir ni Esquerra ni Junts per Catalunya, amb els matisos i gradacions entre ells, que són ben visibles i tothom sap.
Vist des d’aquesta perspectiva, doncs, espere que aviat puguem interpretar això d’ahir com el final d’un recorregut de cessions que és conseqüència de no haver fet efectiva la república proclamada el 27 d’octubre. I tot plegat ha acabat intentant gests que, precisament després de tantes cessions anteriors, ja no tenien credibilitat. Aquesta hauria de ser la darrera cessió, com a conseqüència d’haver acceptat de fet el 155. De manera que ara cal estar a l’aguait per a veure si hi ha un canvi d’actitud o no.
I estic segur que en tindrem la resposta ben aviat. En el mateix instant que es forme el govern, el 155 decaurà. Però ningú no es pot creure que minvarà la pressió del govern espanyol sobre el govern de Catalunya. Menys encara enmig de l’espectacle que es viu a Madrid, que reclama un escreix de gestualitat. Estic cert que Rajoy tardarà pocs dies a marcar noves imposicions per a fer recular més encara la majoria de govern. I quan passe això serà el moment de començar a valorar on vol anar la majoria republicana, fins on vol arribar. Conscients que el fet que el pacte de govern excloga implícitament cap desobediència serà una llosa autoimposada que pesarà molt.
Tradicionalment, als nous governs hom els donava cent dies abans de fer-ne cap balanç. I els cent dies, en aquest cas, serà una bona marca. N’estic segur. Si no em fallen els comptes parlem del 6 de setembre. I el mes de setembre s’haurà aclarit del tot la situació jurídica dels exiliats i segurament serem a punt d’encarar un judici contra els presos que ara ja no és prou clar que siga el que esperàvem. El xou madrileny s’haurà resolt o faltarà poc per a fer eleccions i el primer Onze de Setembre republicà marcarà el to de la ciutadania. Un dia que serà molt important, segurament més important que mai.
Serà molt important perquè aleshores ja haurem començat a comprovar si hi ha oportunitats que es puguen aprofitar d’una manera immediata o no. I serà molt important perquè el carrer haurà de tornar a prendre el protagonisme. Sabrem, amb prou seguretat, si la tardor del 2018 i la primavera del 2019 ens oferiran o no oportunitats de tornar al primer d’octubre i al vint-i-set. I ja sabrem gairebé segur si la legislatura es limitarà a fer això que ara en diuen ‘autonomisme republicà’ o si se cercarà la confrontació amb l’estat espanyol i l’ambició nacional i republicana per rematar la feina començada.
De possibilitats, vist des d’ara, sembla que no en faltaran. Més aviat podem esperar una tardor i una primavera molt calentes si el Consell de la República comença finalment a treballar, si Espanya perd davant la justícia internacional però s’encabota a jutjar els presos com si no passàs res, si hi ha eleccions que permeten de superar la barrera del 50% o si de debò els grups independentistes tenen la generositat necessària per a fer de les eleccions municipals un nou 14 d’abril. Són oportunitats concretes de reprendre la batalla per la República que avui ja podem veure, però que no seran efectives ni probables si el govern no comença a treballar avui mateix.
Siga com siga, la clau de tot plegat serà la que ha estat sempre. No hauríem arribat al 9-N sense una Via Catalana que fes pressió als polítics. No hauríem arribat al 27-S sense les grans mobilitzacions de la Meridiana i la Diagonal. No hauríem arribat a la proclamació de la República sense el primer d’octubre i la vaga de país. No hauríem resistit el colp d’estat sense la impressionant manifestació del carrer de la Marina. No hauríem guanyat el 21 de desembre sense la mobilització de Brussel·les.
Els partits polítics independentistes, això ho sabem tots, han anat sempre a remolc de la gent, empesos per la gent i ara caldrà renovar aquesta pressió i dirigir-la en la línia adequada. Dirigir-la a aconseguir que aquest govern no oblide en cap moment que va ser votat com una renovació del vot fundacional del primer d’octubre. Els podem donar cent dies de gràcia i ho farem, però ells han de ser conscients que els vigilarem a partir del primer minut perquè no obliden el sentit del vot. De fet, a partir d’avui mateix.
