29.12.2020 - 21:50
Ahir comentava en aquesta columna editorial l’esclat de possibles candidatures independentistes i avui ja s’ha resolt una de les principals incògnites, amb l’anunci que Demòcrates s’incorpora a la candidatura de Junts.
L’aportació més evident d’aquest acord és la de la pluralitat. Perquè Junts es pot reivindicar com a pal de paller de la unitat entre els partidaris de la ruptura. I retorna a Esquerra l’opció que va fer el 2017. En aquelles eleccions, Esquerra va aconseguir d’integrar en la seua llista, per una banda, Demòcrates i, per una altra, MES i Avancem, els dos grups de socialistes independentistes. Ara Demòcrates va amb Junts i sembla que MES és a prop de fer el pas, també. No és que siga res decisiu en termes electorals, però és significatiu, sobretot, després de la trencadissa final entre Demòcrates i ERC, amb un intens debat polític.
Ara bé, l’aportació de més pes, segurament, és la de les persones, de Titón Laïlla i, sobretot, d’Antoni Castellà. Perquè aquests tres anys Castellà ha estat un polític contundent en la defensa de la ruptura i en reclamar un exercici d’unilateralitat sense contemplacions. En aquest sentit, s’ha guanyat un respecte. I en un moment de desprestigi generalitzat dels partits, suma com a personalitat en un projecte que ja d’entrada es basa molt en aquesta mena de perfil, començant per Laura Borràs i Joan Canadell.
Una altra cosa, com ja comentava en l’editorial d’ahir, és la credibilitat que puga tenir la proposta i el fet que hi ha un sector de la població que ja no confia en els partits tradicionals ni hi confiarà. Ja veurem si la decisió de Demòcrates té cap influència en això, però cal remarcar un element que crec que s’ha destacat molt poc, que és el contingut de l’acord signat entre tots dos partits.
Perquè he de dir que m’ha sorprès. Per la concreció. Un dels perills més evidents d’aquestes eleccions és la grandiloqüència, les promeses buides i impossibles de comprovar respecte del procés, aquelles promeses tan vagues que no es podrien contrastar amb la pràctica diària.L’acord signat posa sobre la taula que cal implementar d’una vegada la república, però al mateix temps marca uns quants objectius molt concrets que, en cas que Junts puga formar una coalició de govern –cosa que ja veurem si passa–, es podran fiscalitzar clarament des del primer minut.
Diu, per exemple, que cal impedir “que actes de desobediència cívica impulsats des de la ciutadania siguin reprimits per aquelles institucions pròpies a qui justament es pretén dirigir el compromís en els objectius comuns”. Això significa un compromís gens abstracte per a posar fi a les denúncies dels Mossos a manifestants i a la repressió exercida per la policia de Catalunya. També s’hi diu que no es tolerarà cap ingerència externa en el funcionament del Parlament de Catalunya. No especifica com ho pensen aconseguir, però siga com siga és un compromís que se’ls pot exigir passades les eleccions, quan el seu grup parlamentari, si més no, no podrà continuar actuant com fins ara, acceptant-ho tot al final. L’acord parla també de redactar una constitució de Catalunya i sotmetre-la a referèndum, que és també una condició que es pot fiscalitzar i reclamar, i reconeix el Consell per la República i l’Assemblea de Representants com l’autoritat nacional catalana des d’on s’ha de dirigir el procés d’independència, amb totes les conseqüències que això té i que reclama passos concrets.
És evident que els electors no solen valorar la credibilitat d’una proposta política basant-se tan sols en les promeses electorals, sinó també en el passat. Per això, Junts ha de resoldre uns quants temes espinosos, d’una manera molt especial i urgent l’ignominiós pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona, que no té ni excusa ni explicació possible i menys encara després de l’afer de corrupció que implica la presidenta Núria Marín. Siga com siga, seran els electors els qui acabaran decidint què pesa més en la balança. Amb el seu vot.
