27.02.2024 - 21:40
Gabriel García Márquez va deixar escrit que el món es divideix entre els que caguen bé i els que caguen malament. No recordo el context en què expressa aquesta afirmació tan categòrica com indemostrable a la seva novel·la El amor en los tiempos del cólera. Jo vull fer una altra divisió no tan genèrica, referida als polítics que reben l’encàrrec d’administrar la cultura a les institucions públiques, com a regidors municipals o com a consellers de la Generalitat.
D’aquests també n’hi ha almenys de dues menes, a parer meu: d’una banda, els qui no en saben res, de la matèria, de cap matèria en concret, i el partit els entafora a Cultura perquè és un ram que ni dóna vots ni en pren i poden dissimular les seves mancances; i d’una altra, els qui tampoc no en saben gaire, però no en són conscients i van alimentant la creença que, sense ells, el fracàs de la cultura catalana és imminent. Em recorden aquells que caguen malament, en la divisió de García Márquez.
D’aquesta segona mena de polítics megalòmans dedicats a la cultura n’he conegut un, Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat (2010-2016) sota la presidència d’Artur Mas. En aquells sis anys, Mascarell, trànsfuga dels socialistes, va destruir tots els consensos a què havia arribat el sector: va buidar de contingut el CoNCA; va eliminar el projecte del Canòdrom; va liquidar el Centre d’Art Santa Mònica, tot suggerint que en fos nova directora la periodista Bibiana Ballbè; i, en el súmmum de l’egolatria que el caracteritzava, va planificar com havia de ser l’organització dels museus catalans –unes “constel·lacions”, les anomenava, sense immutar-se– i sense cap suport ni assessorament de museòlegs de prestigi.
Semblava que, després de Mascarell, ja només tindríem dirigents culturals del primer àmbit, és a dir, administradors amb més bona voluntat que coneixements. Però vet aquí que els darrers mesos ha esclatat la personalitat despòtica d’un altre vell conegut: Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona. És economista, tot un símptoma, però els socialistes l’han anat entaforant en el món cultural i, com que sap llegir i escriure, i compta amb el suport innegociable de Jaume Collboni, s’ha arribat a creure que ell pot –o ha de– canviar-ho tot segons els seus capricis. Marcé vol ser el nou Mascarell.
Aquests darrers temps, i de manera desbocada, Marcé ha fotut fora Marta Marín-Dòmine de la direcció del Born (plaça que havia guanyat gràcies a un concurs) i ha decidit de desposseir aquell equipament del seu objectiu memorialístic, de totes les memòries. Més recentment, ell és el veritable inductor dels canvis que s’han anunciat al Museu del Disseny: ha decidit que el museu abandoni el disseny com a pràctica creativa i s’aboqui a la cosa ultramoderna i industrial. Els qui han alçat la veu per denunciar que José Luis de Vicente, el director del museu, ha decidit portar als magatzems la gran col·lecció d’arts decoratives que fins ara es mostraven han errat el tret, la cosa ve de més amunt. En concret, d’aquest home sobrat que, com Mascarell, sense cap consens, es creu capacitat per a dir com han de ser els museus, en aquest cas els municipals.
Per acabar-ho d’adobar, la periodista Maria Palau informava fa uns quants dies que Marcé havia decidit (fixem-nos un altre cop en la cosa dictatorial del cas) no convocar la plaça de direcció del centre d’art contemporani Fabra i Coats (ja fa sis mesos que la que n’era directora va plegar) perquè ell –sí, ell– va pensant com ha de comportar-se aquell centre en el sistema de les arts visuals. Perquè Marcé es pensa que entén en tot. Ja ho tenen això, els dèspotes –no, il·lustrats no, de baixa estofa en aquest cas–: es miren al mirall i es veuen amb una aurèola al cap.
Igual que Mascarell, Xavier Marcé es pensa que és un nou André Malraux, capaç de dissenyar estratègies culturals ell tot sol, sense el concurs de ningú més del món cultural. Ell amb ell es corona, i s’aplaudeix. Però, en realitat, algú li hauria de fer veure que, venint de l’economia i obsedint-se per això de les indústries culturals (és a dir, la cultura que juga sempre a favor del sistema, que no implica esperit crític i juga només a l’entreteniment i l’alienació), ens porta a una mena de desori, com el que va crear Mascarell anys enrere.
I que ningú no em vingui amb allò que Marcé ha guanyat unes eleccions i fa el que li toca, manar, si us plau. Perquè en el programa amb què Collboni es va presentar a l’ajuntament de la capital no deia que el seu plançó Marcé (si no és a l’inrevés) es comportaria com un il·luminat. Ho sé perquè en els programes polítics la cultura sempre ocupa poc espai i no es comprometen mai a res. I no és legítim que, després, quan els regidors ocupen el poder, ho remoguin tot segons com hagin anat de ventre.
El mal Marcé ve de lluny, de fet. I sempre amb aquesta cançoneta de les indústries culturals, la concepció numerària de la cultura (nombre de consumidors, registre de beneficis) que expulsa de l’equació la cultura del coneixement, la de sempre, encara que sigui de minories. No és pas casual que Marcé, quan no ha cobrat dels diners públics directament, ha cobrat indirectament amb càrrecs directius a l’empresa Focus (la que rebia més subvencions en l’època Mascarell, suposo que ara també). Anys enrere, Marcé també va ser director general de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), quan Caterina Mieras era consellera de Cultura. I va sortir-ne per la porta del darrere. Durant el seu mandat es van trobar anomalies comptables i, poc temps després, va haver de tornar diners per un informe irregular, tal com es pot consultar a l’hemeroteca del diari El País. És a dir, la va cagar (amb perdó), però en comptes d’abandonar l’esfera política, no ha deixat mai d’exercir la seva influència des de l’òrbita –o la crosta– socialista. Ai las!
Algú ens hauria de salvar de Xavier Marcé, l’il·luminat, el dèspota. Perquè no continuï fent allò que li rota en un àmbit que no és seu (“La cultura és de qui la treballa”, i ell és economista). Hi veig una solució: ara que ERC, Junts i els comuns fan cua per pactar amb Jaume Collboni i entrar en el govern de la capital catalana (no sé si quan es publiqui aquest article ja sabrem qui ha guanyat la cursa), només ens queda una via de salvació: que algú d’aquests partits agafi la regidoria de Cultura i ens alliberi de Marcé. Si passés això, gairebé segur que hi posarien algú poc dotat de les files funcionarials d’un partit polític. Però sempre ens queda l’esperança que no fos un visionari com el que hi ha ara. I, així, podríem ser dels que, segons Gabriel García Márquez, caguem bé. Que no és pas poca cosa.
