Que al xiquet no me li diguin “nena”

Mentre Nadal va desapareixent de les escoles públiques a favor d’una tal Festa d’Hivern, el seu abast al calendari creix cada any que passa en el sentit publicitari i comercial. La idea, si l’entenc bé, és de deslligar aquesta celebració del seu origen religiós, per respecte a totes les creences i no creences de les famílies, i que si de cas només quedi associada amb el sentiment més universal, inclusiu i aspiracional per a tothom que és el culte al consum.

Ara bé, per no corrompre la innocència de la canalla, mantenim el consens sobre quatre barbuts generosos que ens deslliuren del càrrec de consciència; agents convenientment resignificats que ens ajuden a introduir els infants en la nova religió dominant: la del mercat que els portarà a desitjar més que no els cal, segons les disposicions d’una totpoderosa indústria creadora de necessitats. Però quedem-nos avui amb la màgia, amb la mirada infantil que voldríem per sempre neta, amb els cervellets d’esponja que encara tenen els pares com a referència i que aquests dies s’encaren als “què voldràs?” i “què demanaràs?” dels parents, com més va més incondicionals i menys condicionats pel vell xantatge de fer bondat.

En la tria que creiem lliure dels nostres petits veiem el reflex de la seua personalitat, que considerem única i especial, i també els vestigis d’una possible orientació vital i professional. En aquest sentit, els progenitors els encaminen de manera més o menys conscient a desitjar allò que consideren desitjable pel seu bé i segons les seues particularitats. I llavors, ves quina cosa, resulta que allò que desitgen per al bé particular dels seus xiquets i de les seues xiquetes no coincideix, sinó que més aviat tendeix a ser profundament asimètric. Fins i tot en pares que es tenen per conscienciats, l’asimetria sol consistir a obrir les filles als jocs i joguets considerats de xics, i no tant a la inversa, per no dir gens en els casos extrems. Sap greu, però és una regla general que cada any per aquestes dates ens posa a prova a tots plegats.

Un resum ràpid de com s’arriba fins aquí comença tan aviat com al ventre de la mare, quan tothom es demana pel sexe del nadó. La pregunta sorgeix d’una necessitat imperiosa i reflexa: la de saber, un cop surti de l’úter, com l’haurem de tractar. Si per fer-los un compliment –per fer un compliment als pares, primer– li haurem de dir que és tan fort, tan gran, tan belluguí, o bé tan bonica, tan dolça i tan tranquil·la. Ens hi podem posar com vulguem, però el nostre subconscient té més clar que naltros que no els tractarem igual. Especialment pel que fa als pares hòmens respecte dels seus fills nois, perquè, també conscientment o inconscient, saben més bé que ningú el cost social que pot tindre desafiar els valors de la masculinitat tradicional, també a l’hora de jugar.

Molts progenitors no gosen posar en paraules aquest temor, perquè afecta el seu sistema de creences més profund i gens exempt de contradiccions. Per recórrer a un exemple clàssic: el fet que el nano els demani una nina per reis, una nina dolça i bonica i passiva en comptes d’un nino fort, hipermasculinitzat i actiu, els remou un temor ancestral: que la dissidència de la tria pugui minvar-li un bri la seua preuada masculinitat. Preuada perquè és un valor intrínsec al néixer noi, una ganga que ve donada en un món on ningú no regala res, on els rols tradicionals masculins són dotats de prestigi per se, al contrari dels femenins, que tendeixen a ser menystinguts i subalterns. I qui voldria que el seu campió jugués a exercir aquest segon paper?

Així com en el joc, sabem que el petit s’hi acabarà trobant a l’àmbit professional i a la vida en general, aquesta és la fe que tenim en un canvi a curt termini de paradigma. És per aquesta raó que empenyem les nostres xiquetes a tocar totes les tecles en nom de la igualtat, incloent l’accés als jocs considerats “de nois”, però no veiem cap encoratjament ni de lluny simètric amb els xics en nom de res –ans al contrari, com ja sabeu, però aquest tema ja tindria un altre article.

De què té por, doncs, el pare desorientat davant d’una petició dissident de son fill? Que a col·legi li diguin “nena” si demana un cotxet o una escombra als Reis? Que li cridin “maricón” si s’estima més un tutú que no una equipació de futbol? Que no aspiri a ser un tauró empresarial si és feliç amb una fruiteria en miniatura? Perquè, és clar: un noiet que escombra, que balla de puntetes, que és afectuós amb un nino o que et ven un quilo de tomates de plàstic no suscita en l’observador aquella veu de tro amb què li solen elogiar la força, la voracitat o l’alçada. Ai, ai, ai. De què té por, aquest pare recelós? Que el seu xiquet aprengui a ser un individu funcional al món real? Que creixi sense prejudicis masclistes sobre els rols de gènere i les orientacions sexuals? Que el dia de demà arribi a ser un adult corresponsable a casa, o pugui esdevenir un progenitor atent i implicat? Bufa: tant de bo que aconseguir aquest resultat només depengués de fer-hi jugar.

Hi ha molts pares i mares que respiren tranquils perquè el seu nano tot això “no els ho demana”, com insinuant que tenen sort que no s’hi han d’amoïnar. De fet, cal molta fortalesa de caràcter, perquè un xiquet acabat d’arribar com aquell qui diu al món desafiï tot sol el model sòcio-comercial que s’hi ha trobat, o que resti impermeable a tota una enginyeria publicitària basada en el dualisme nena/nen. El món del joguet no havia estat mai tan marcat com ara, i és que criar la canalla en la identificació amb certs colors i temàtiques, o més aviat en l’aversió a uns certs colors i temàtiques per part dels xics, dóna molts bitlletets, atès que permet de duplicar la sortida de productes iguals que en altres èpoques eren compartits per xiquetes i xiquets. Per tant, a l’hora de fer la carta als Reis, sempre serà bona idea de no deixar els nanos sols davant del monstre. I, si hom ho troba convenient, entre totes les coses que els portaran i que no els calen, també s’hi pot deixar caure algun joguet dissident.