25.12.2019 - 21:50
L’altre dia, en un d’aquests diaris espanyols del nacionalisme banal, publicaven un reportatge esfereïdor. Me’l va enviar una amiga amb una doble indignació: per la barbàrie que descrivia i per la que en el mateix acte silenciava.
És sabut que les històries, quan tenen noms i cognoms i cares, arriben més directament, que podem llegir que hi ha hagut trenta morts no sé on i passar pàgina com si haguéssim pres nota d’una simple estatística, però que si ens expliquen els fets amb un exemple, aleshores la història d’aquesta persona que veus i de la qual et mostren el fil concretíssim, humà, també la imatge –la vida– té moltes més possibilitats que ens pugui interessar (fins i tot commoure), que no ens n’oblidem tan ràpidament o tan fàcilment com d’aquell informe que parla d’allò mateix però que tan sols repassa números.
Encara que aquests números siguin un espantós recompte de mutilats. O de morts.
Doncs això feia, precisament, el diari en qüestió: un titulat d’impacte, els retrats dolorosos de cinc persones a les quals la policia ha buidat un ull, i les dades: quins projectils, i disparats com, causen la ferida terrible; les xifres també: tres-centes cinquanta-nou ferides oculars comptabilitzades fins aleshores, arran de les quals hi ha disset persones amb pèrdua total de visió en un ull i dues de cegues. Els retrats, les dades, les xifres… i la veu. Directa. Concreta. Relatant sense subterfugis: ‘Em va mirar, va apuntar i va disparar, vaig caure a terra, vaig sentir alguna cosa gelada al cos, en sortia molta sang.’
Això que passa a Xile ara mateix és esfereïdor: morts, ferits, tortures, violacions; caure a les mans de l’exèrcit o de la policia és entrar en un túnel del temps que no s’ha acabat de tancar, que esmola els ullals i els clava amb impunitat contra el poble que reclama drets.
Això que passa a Xile és esfereïdor, el reportatge era ben fet i aconseguia d’enganxar-se’t dolorosament a la memòria. Només que, alhora, ofenia profundament.
Pel silenci. Per la doble vara de mesurar. Perquè denunciar que a Xile la policia buida ulls de manifestants i passar per alt que la de l’estat al qual milites perpetra mutilacions idèntiques és d’una baixesa difícil de qualificar.
Prou que la coneixem, nosaltres, la solidaritat dels dos mil quilòmetres, les banderes que s’alcen sense conseqüències per totes les llibertats del món. Per totes les que parin prou lluny per a no comprometre l’interès ni la creença. Prou lluny per a no obligar a fer res. Cap compromís ni cap res. Signar un manifest, participar en una campanya, denunciar amb compunció que es trepitgen els drets dels pobles quan els pobles són allà, a la distància, i passar per alt en el mateix acte que es faci igual amb els drets dels catalans és una actitud repetida per diverses menes d’autoanomenats progressistes; actitud i pràctica que en desemmascara el fons i la misèria.
Perquè aquí, molt a prop de casa seva, dins (encara) d’aquest estat del qual són agents i propaganda, la policia ha buidat quatre ulls. Quatre ulls de quatre persones que tenen noms i cognoms i vida i esperances i ara també el rostre ferit per sempre.
Quatre persones que no compten com les altres. Que no compten. Que no hi són. Aquesta indiferència envers el dolor dels catalans, que sembla que pugui ser acceptada com si fos cosa normal, no és sinó un retrat cru de qui l’ostenta. I de les seves intencions.
I no: deu ser per aquest temps de solstici i de renovació –perquè Nadal incita a la reflexió i a pensar en la gent que estimes i en les coses que compten, perquè es fa repàs i balanç o per què sigui–, el cas és que no. Que penso en els presos polítics, i en els exiliats, i en tants de ferits, els d’aquesta tardor darrera i els d’abans, i em surt aquest no. No.
No és qüestió de venjança, que per sort tenim un projecte en positiu que ens evita de gastar el temps, i de perdre’l, en aquest camí d’obsessions i de neguits: no és per venjança, sinó per no oblidar.
