17.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 18.09.2019 - 08:49
Hi haurà eleccions espanyoles el 10 de novembre. Pedro Sánchez ha tornat a fracassar en l’intent de ser investit i els ciutadans de l’estat espanyol són cridats a les urnes per quarta vegada en quatre anys per a elegir el congrés i el senat. La gran crisi espanyola no té solució a la vista, doncs, tot i que ja ensenya la poteta en l’horitzó un possible pacte de govern nacionalista entre el PSOE i el PP. Un pacte que resoldria la crisi parlamentària actual, però que sens dubte intensificaria gravíssimament la crisi institucional i política.
Ja veurem quina campanya s’empesca cadascú i què ens expliquen perquè els votem, però és evident que el PSOE ja no té gens de credibilitat parlant de progressisme ni amenaçant amb el perill que representaria una possible victòria de la dreta espanyola. Això, òbviament, afectarà la campanya dels partits d’esquerres, dels diversos partits nacionalistes i molt singularment de l’independentisme català. Ha quedat ben clar que Sánchez no vol comptar amb el vot independentista, en absolut. Encara més: la comunicació de fa unes quantes hores, en què demanava a PP i Ciutadans que el votassen per a evitar la influència de l’independentisme, hauria de fer reflexionar definitivament ERC –i dic solament ERC, perquè Junts per Catalunya ja va abandonar fa mesos l’esperança que el PSOE fos res diferent del PP.
La qüestió ara és com ha d’encarar aquestes noves eleccions espanyoles l’independentisme, oimés tenint en compte que és gairebé segur que al bell mig de la campanya es publicarà la sentència contra els dirigents socials, el govern de Catalunya i la presidenta del parlament. A parer meu, d’alternatives n’hi ha unes quantes.
1.– Continuar com sempre: cada partit a la seua i a veure qui guanya. És l’opció més probable, perquè és l’única que sembla que té en consideració ERC i, a més, la victòria claríssima a les eleccions de l’abril li dóna arguments de sobres per a defensar-la.
El problema és que ara ja no se sap de què serviria, això, a part d’aguditzar la batalleta per l’hegemonia i, en tot cas, com a entrenament per a les autonòmiques. Clar i ras: els quinze diputats actuals d’ERC, i evidentment els set de Junts, no han servit de res, no han tingut cap influència, no han ajudat a fer créixer l’independentisme ni han aprofitat per a plantar batalla a Madrid. I això encara empitjorarà si després del novembre PSOE i PP exploren la gran coalició. A més, caldrà veure què passa amb la CUP i amb opcions com el Front Republicà o la probable escissió autonomista del PDECat que es presentarà dissabte. Ens podríem trobar que al novembre hi hagués no tres candidatures, com a l’abril, sinó quatre o fins i tot cinc, d’alguna manera vinculades amb l’independentisme, amb una possible representació més fragmentada, però, en qualsevol cas, en un parlament on definitivament els seus vots seran menystinguts i rebutjats i on serà inútil de pretendre d’influir-hi.
2.– Una possible resposta a aquest boicot de fet del PSOE a l’independentisme seria provar de fer servir les eleccions com una manera de protestar per la sentència i d’evidenciar, en l’escenari més visible internacionalment, la gravetat del conflicte entre Catalunya i Espanya. Seria una resposta raonable al rebuig i al menysteniment del vot dels independentistes per part de Pedro Sánchez: si els vots dels independentistes no valen per a res, la presència dels independentistes a Madrid tan sols pot tenir sentit per a fer-la servir de plataforma, d’altaveu.
Aquesta opció es faria fàcilment visible si es creàs algun artefacte electoral extraordinari, unitari, que aspiràs a guanyar les eleccions d’una manera molt contundent al Principat i a fer després una política d’oposició frontal i de denúncia permanent a Madrid. I dic molt contundent perquè cal tenir present que ERC ja va guanyar les de l’abril, com sap tothom. Però, tot i que en aquelles eleccions l’independentisme va aconseguir el millor resultat de la història, amb 23 diputats sumant tots dos partits, encara no va aconseguir la meitat dels escons en joc. El problema és que ací tornarem a la discussió sobre si se suma més anant separats o en una llista unitària i això a Catalunya ha deixat de ser una discussió objectivable per a passar a ser un debat religiós.
3.– Tanmateix, si es volgués explorar aquesta via unitària sembla també que tindria un cert trellat tornar a considerar l’opció kurda, apuntada per Arnaldo Otegi. El polític basc en algun moment ha exposat l’interès per l’experiència del Partit Democràtic dels Pobles, que ha bastit una candidatura dirigida pels kurds però que es presenta a tot Turquia i replega el vot també del turcs rupturistes. Otegi ho va arribar a definir com una candidatura que agrupàs totes les forces independentistes i nacionalistes catalanes, basques, gallegues, canàries i amazigues, però que es presentàs per a tot l’estat i demanàs el vot dels progressistes i republicans espanyols, argumentant que l’única ruptura factible amb el règim arribarà de les minories nacionals i reforçant-les.
Tal com tenim les coses, una candidatura d’aquest estil podria aconseguir entre trenta diputats i quaranta i, doncs, pugnaria per ser fins i tot la tercera força política de l’hemicicle i capitanejar l’oposició, amb les repercussions internacionals que tindria en el cas d’un pacte PSOE-PP. Seria una autèntica revolució.
4.– I hi ha encara una quarta opció, que és de no presentar-s’hi. Ja sé que és una opció xocant, d’entrada, però no es pot descartar. Els partits independentistes podrien no participar en les eleccions espanyoles, cosa que originaria una abstenció que seria una forma de denúncia, també, de la degradació democràtica de l’estat espanyol. Si els seus vots no compten, no cal anar-hi.
O, fins i tot, es podria anar més enllà i organitzar una votació desobedient i paral·lela el mateix dia, per exemple a l’anunciada Assemblea del Consell per la República i veure al Principat quanta gent participa en l’una i en l’altra, quina legitimitat té el projecte constitucional espanyol i quina té el projecte constitucional català. Del punt de vista de fer créixer la tensió i la confrontació amb l’estat espanyol i de la repercussió europea i internacional, seria sens dubte l’opció més transgressora, especialment si tenim en compte que a Europa poca gent entén què fa Espanya, però encara no aprecia fins a quin punt la gran crisi és una conseqüència directa de l’envit de Catalunya per a aconseguir de fer efectiu el dret d’autodeterminació.
PS. Avui us recomane molt aquesta entrevista d’Andreu Barnils a Josep Lluís Carod-Rovira on l’ex líder d’ERC respon a la pregunta sobre com cal anar a les eleccions, en la línia d’aquest mateix editorial, amb un enigmàtic ‘o no anar-hi…’
Pel que fa a l’opinió de VilaWeb avui Julià de Jòdar ens obsequia amb una reflexió molt aguda sobre el que passa quan els polítics deixen el poder, fitant d’ull a un altre ex-dirigent d’ERC, Xavier Vendrell, que aquests dies ha estat notícia per la seua aliança empresarial ni més ni menys que amb Joan Rossell. I Joan Minguet Ballori reflexiona a partir de Joan Brossa sobre l’època obscura en que vivim, on estan passant coses molt greus però on la capacitat de veure-hi és limitada, no sabem on som, i la cultura es degrada cada dia més.
L’editorial d’ahir l’acabava amb un comentari que va causar un cert impacte en les xarxes: ‘parafrasejant el famós ‘som allò que mengem’, també som els mitjans que consumim’. ‘Que consumim i que financiem!’ va respondre un lector i efectivament és així. Els subscriptors de VilaWeb són la nostra força i per això no ens cansem de demanar-vos que us en feu. Ja en som més de quinze mil però la nostra ambició és arribar als vint mil, com a mínim, per tal que l’impacte social que la veu crítica de VilaWeb significa tinga encara molta més força i puga plantejar-se envits molts majors per ajudar a millorar la nostra societat.
