Els quatre “monstres” que alimenta la guerra

Aquesta tarda el barril de petroli Brent ha tornat a pujar més d’un 6%, fins a més de 114 dòlars. Això vol dir que en dos anys ha multiplicat el preu gairebé per set. Des que va començar la guerra d’Ucraïna, no s’ha arribat al record històric, però poc se n’ha faltat. I, com tots sabem, el preu del cru marca en bona mesura l’activitat d’una societat sotmesa absolutament a la utilització dels hidrocarburs.

A començament de mes, els analistes del banc privat suís Pictet van arribar a una conclusió curiosa, per dir-ho d’alguna manera. Van veure que durant aquests darrers cinquanta anys, cada vegada que els preus del petroli, ajustats per la inflació, havien pujat d’un 50% per sobre de la seva tendència, als Estats Units hi havia hagut una recessió. Aquesta correlació es va comprovar dues vegades a la primera meitat de la dècada de 1970, i després a començament de les dècades de 1980 i 1990. I també va ser el cas de l’any 2001 i just abans de la crisi financera mundial de 2008, encara que en aquests dos últims episodis la causa de la recessió no es pot atribuir directament a l’augment del preu del petroli. L’última vegada que s’ha superat aquest llindar del 50% ha estat ara…

Si ens hem de refiar d’aquesta correlació històrica, sembla que ara podríem ser a les portes d’un altre moment com aquests. Evidentment, parlar d’això quan acabem de saber que el 2021 el PIB dels EUA va créixer d’un 5,7% i el de la UE d’un 5,3%, pot semblar una bestiesa. Però ja no és tan estrany si ens adonem que moltes institucions, com ara el Banc d’Amèrica, acaben de retallar les previsions econòmiques del 2022 per a Europa i els Estats Units. En el cas de la zona euro, les rebaixen de 70 punts bàsics: passa del 3,5% al 2,8%. I als EUA, si fa no fa: preveuen que el PIB creixerà d’un 3,3% (enfront del 3,6% anterior). I per al 2023 preveuen un 1,7% i un 1,9%, respectivament.

El professor Sala i Martín, al programa FAQS de dissabte, va fer una pinzellada molt acurada de què pot passar. Més o menys va dir que els preus, atiats pel petroli i el gas, continuen pujant; els bancs centrals faran servir l’única arma que tenen per a combatre-la, és a dir, la pujada de tipus; la gent frenarà el consum perquè els productes seran més cars i el cost del crèdit i les hipoteques, també; reconsideraran el consum, com ara la despesa de vacances, i el sector turístic tornarà a trontollar; els treballadors demanaran augment de salari perquè perdran poder adquisitiu i els empresaris cediran i, tot seguit, faran repercutir el sobrecost laboral en els preus i es tornarà a alimentar la inflació, que obligarà els bancs centrals a apujar més els tipus… D’aquesta manera entrarem en una espiral a la baixa de l’activitat, que anirà acompanyada d’acomiadaments, menys consum i menys producció…: la recessió. Òbviament, tot aquest procés no apareixerà d’avui per demà, però el context actual és molt perillós i, ara com ara, sembla que ja hem comprat números de la rifa a mitjà termini.

“Jo crec que no arribarem a una situació de recessió. Tindrem més inflació més temps i, en segon lloc, menys creixement econòmic”, va dir fa pocs dies el vice-president del BCE, Luis de Guindos. Tant de bo l’encerti. En realitat, perquè els passos esmentats es compleixin, en aquest cas, hi té molt a veure la durada de la guerra d’Ucraïna. Com més s’allargui, més risc hi haurà de caure en un procés recessiu com aquest. I com més curt sigui, més probabilitats que De Guindos tingui raó.

Per una altra banda, cada vegada hi ha més analistes que pensen que l’augment fort de la inflació actual no es deu tan sols a les limitacions de l’oferta i al conflicte ucraïnès. Creuen que l’espectacular augment de l’oferta monetària d’aquests darrers anys –pràcticament d’ençà de la crisi del 2008–, que ha fet baixar els tipus a nivells negatius i tot, també ha tingut un impacte en la inflació. Sembla de sentit comú. Si més no, això ens explicaven a la facultat en l’època que estudiàvem.

En canvi, no ens deien que fos bo aquest eufemisme de la “facilitat quantitativa” (QE), que, en definitiva, significa fer funcionar la màquina de fabricar bitllets. Però és cert que aquesta mesura heterodoxa ha ajudat a passar la crisi del 2008 i la de la pandèmia, perquè ha fet que no s’estronqués la liquiditat, que baixessin els tipus d’interès, que no s’aturés l’activitat i que la gent s’animés a comprar a termini amb cost addicional zero, o mínim. Així i tot, aquesta pràctica té un inconvenient: que implica entrar en un terreny desconegut. I això ho començarem a veure ara, quan comencem la retirada de diners del mercat i ens adonem que no hi ha cap full de ruta per a la realització de l’operació inversa a la QE. Tot i que molts economistes ja havien dit que la QE era un “experiment”, el cas és que encara tenim menys història que ens aporti referències sobre la fase vinent, la de l’enduriment quantitatiu. Senzillament, és territori nou.

Veurem quines solucions hi troben. Fins ara, hem comentat només dos perills dels quatre que esmentava al subtítol de la píndola. En definitiva, són les conseqüències dels altres dos. Les anelles de la cadena són clares. El preu de l’energia es dispara amb la guerra, o, per dir-ho millor, accelera la pujada veloç que ja duia de fa dos anys. El fet que tant Rússia com Ucraïna siguin importants exportadors de metalls bàsics i de cereals (el 33% de tot el món) també fa que plogui sobre mullat, després dels greus problemes de subministrament de primeres matèries i components que hi ha hagut, amb motiu de la pandèmia. Les empreses importadores se’n ressenten arreu.

La cosa més important és veure quant durarà la guerra. Tant de bo s’acabés ara mateix. Primer, per posar fi a la injustificable matança d’innocents civils d’Ucraïna. I, segon, per amorosir-ne les conseqüències econòmiques. Immediatament, haurem de comprovar el comportament dels bancs centrals en la lluita contra la inflació. Si fan una retirada pausada de diners i un augment gradual dels tipus, els danys col·laterals seran menors. Però hauran de filar molt prim. I, com acabem de comentar, no hi ha referències, de manera que hauran d’actuar a les palpentes. Vénen temps complicats. En realitat, crec que d’ençà del 2008 (amb algun curt parèntesi) hem viscut, per motius diferents, temps molt difícils en l’economia. I, com passa sempre, ara els danys també seran asimètrics per països. Malauradament, em fa l’efecte que aquí serem a la banda dels “dolents”.