16.03.2025 - 21:40
La protecció dels drets humans és avui més necessària que mai. L’Assemblea General de les Nacions Unides està preocupada per protegir plenament els drets humans de tots els que emigren. No li falten motius de preocupació, atesa la proliferació de comentaris xenòfobs i racistes a tot el món. Fins i tot hi ha qui acusa les persones que emigren de transportar malalties com ara el tifus.
Davant aquesta mena de comentaris mancats de rigor contra persones que han deixat enrere la llar tot cercant un futur millor, no podem sinó posicionar-nos com a ciutadans i com a científics. Com a ciutadans, estem perplexos i indignats. Com a científics, el nostre deure és oferir informació veraç i lliure de partidismes.
Per això, el grup de vigilància epidemiològica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia ha decidit de desmentir, amb el suport d’estudis i dades rigoroses, quatre mentides recurrents sobre la immigració.
Mentida 1: els immigrants ens envaeixen
L’ésser humà ha migrat d’ençà de la prehistòria. Sempre hi ha hagut persones que deixen la llar i el país per cercar oportunitats econòmiques i vitals més bones, o per fugir de la persecució política i els conflictes, com en el cas dels refugiats.
En un món globalitzat on les poblacions es mouen, hauríem d’aprendre a mirar el fenomen migratori com quelcom de comú i atemporal, i no pas com un esdeveniment dramàtic i puntual de la nostra època. L’any 2020, el nombre de migracions internacionals es va xifrar en 281 milions, un augment important respecte dels 150 milions estimats l’any 2000. Així i tot, la proporció que representaven els migrants internacionals dins la població mundial era només d’un 3,6 % el 2020, i va augmentar proporcionalment menys que la població mundial.
Per una altra banda, aquests anys hem observat un augment dels moviments poblacionals causats per desastres naturals. Alguns dels efectes de la crisi climàtica –la causa fonamental de la qual són els factors humans, i no la natura– apareixen en forma de fenòmens meteorològics extrems, com ara inundacions, sequeres i huracans. Alhora, aquests esdeveniments desemboquen en escassetat d’aigua, inseguretat alimentària, fam, epidèmies i conflictes armats, entre més. Tal és el seu impacte que, actualment, podem afirmar que el canvi climàtic és un motor més potent per a les migracions que tota la resta de factors econòmics i polítics junts.
No oblidem que les poblacions que menys contribueixen al canvi climàtic són les que més en reben les conseqüències, fet que alimenta les inequitats i constitueix un problema de justícia social global.
Mentida 2: Europa suporta el pes més gran de la immigració
La gran majoria de les persones que migren no travessen fronteres internacionals, sinó que romanen dins el seu país. L’última estimació disponible és de l’any 2009, quan es va xifrar en 740 milions el volum de migrants interns, tres vegades i mitja més que el nombre de migrants internacionals estimats aquell any (214 milions).
Les migracions internes es produeixen, sobretot, de zones rurals a zones urbanes, en gran part motivades pels canvis ambientals i en els sistemes de producció, accelerats per la crisi climàtica. El 2021, un 56% de la població mundial vivia en ciutats, i la urbanització creixent és un dels grans desafiaments actuals. A això cal afegir-hi els desplaçats interns a causa de catàstrofes, crisis i conflictes que, a final del 2022, arribaven a la xifra rècord de 71,1 milions, principalment a l’Àfrica i el Pròxim Orient.
Quant a les migracions internacionals, Europa i l’Àsia es troben més o menys al mateix nivell com a receptors d’immigració. Aquests dos continents van acollir el 2022 vora 87 milions d’immigrants internacionals cadascun, però l’augment més marcat entre el 2000 i el 2020 es va registrar a l’Àsia, i no pas a Europa.
A més, en relació amb la quantitat de població de cada regió, les proporcions més altes de migrants internacionals el 2020 es van observar a Oceania (22%) i a Amèrica del Nord (16%), seguides d’Europa (12%).
El gener del 2022, un 5,3% de la població dels vint-i-set països de la Unió Europea (UE) eren ciutadans de fora de la UE, xifra que passa al 12,5 % si tenim en compte els moviments entre països de la UE.
Finalment, no hem d’oblidar que Europa també és emissora d’emigrants: el 2021, els 2,9 milions de nous permisos de residència als països de la UE contrastaven amb els 2,3 milions d’emigrants registrats.
Mentida 3: els immigrants ens porten malalties
Ben al contrari. Ja fa dècades que es va descobrir un fenomen conegut per “l’efecte del migrant sa”. Aquest concepte, emprat en epidemiologia i salut pública, s’utilitza per descriure que la població migrant, independentment del seu origen, té una salut més bona que la de la població autòctona, tant del país d’origen com del país de destinació. Al cap i a la fi, se sap que no emigra qui vol, sinó qui pot, i el trajecte pot ser molt exigent, tant físicament com econòmica.
Ara bé, s’ha observat que la salut dels migrants empitjora a mesura que augmenta l’estada al país de destinació, sobretot a causa de les condicions de vida, com ara l’amuntegament, la malnutrició i la situació irregular, que dificulten el contacte amb els programes de salut pública i l’accés al sistema sanitari, entre més conseqüències. Aquestes condicions impacten negativament en la salut i fan augmentar la vulnerabilitat social i la susceptibilitat a malalties, tant infeccioses com cròniques.
Si bé és cert que alguns grups d’immigrants poden provenir de zones amb alta prevalença de malalties com ara el VIH i la tuberculosi, els estudis demostren que més de la meitat dels immigrants que viuen amb el VIH a l’estat espanyol s’hi van infectar un cop ja hi eren.
Per una altra banda, les barreres d’accés al sistema sanitari dificulten que els pacients tinguin un seguiment mèdic adequat de les patologies, i poden tenir interrupcions de tractaments crònics i, fins i tot, que els els deneguin.
Quant a les malalties cròniques, un estudi de l’any 2020 va revelar que la prevalença d’aquestes era menor en els immigrants en situació irregular que en aquells en situació regular i en la població autòctona. Aquests resultats, com també el concepte de “migrant sa”, refuten les afirmacions prèvies que la càrrega de malaltia en els immigrants és superior a la de la població nadiua del país de destinació.
Ben al contrari, molts immigrants poden tenir malalties desateses. Són malalties infeccioses clàssicament presents només en zones tropicals i associades a la pobresa. En línies generals, no són transmissibles a la població autòctona dels països de destinació, sigui perquè no es donen les condicions ambientals adequades perquè els cicles es completin, sigui perquè les possibles vies de transmissió estan regulades, com és el cas de les transfusions de sang i els trasplantaments d’òrgans.
Mentida 4: els immigrants ens roben els recursos
L’evidència científica demostra que els immigrants no tan sols no utilitzen més els recursos sanitaris, sinó que els fan servir molts menys que la població autòctona. Quant als immigrants en situació irregular, els més demonitzats quan es tracta de l’ús de recursos, s’ha comprovat que, en condicions d’igualtat d’accés, la utilització de l’assistència sanitària és molt més baixa en aquest grup d’immigrants que entre els autòctons, i també inferior a la dels immigrants documentats, independentment del país d’origen o de la durada de l’estada. Passa igual amb el consum de medicaments.
Igualment, la situació d’irregularitat implica la manca de dret a baixes laborals retribuïdes i a més drets socials que sí que tenen els treballadors en situació regular, amb estalvis en imposts que habitualment no reverteixen en l’empleat, sinó en l’ocupador.
Finalment, es pot afirmar que la immigració constitueix un factor d’alleujament de la crisi demogràfica i que és beneficiosa per al mercat laboral. Per això, l’Oficina Regional Europea de l’Organització Internacional per a les Migracions es fa una crida a considerar la immigració com una oportunitat, i no pas com un problema.
L’ésser humà sempre ha temut allò que no sap. Saber i intentar d’entendre allò que ens és estrany és la base per a començar a acceptar allò que ens resulta diferent. Tenim a les nostres mans combatre l’odi i la falsedat amb les dades i l’evidència científica.
Miriam Navarro Beltrá és epidemiòloga del Centre de Salut Pública d’Elx. Susana Monge Corella forma part del grup de vigilància epidemiològica de la Societat Espanyola d’Epidemiologia.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
